Feliç 2013!

Imaginem que existeixi un món, on en 7 mesos de vida, i després de 26 Móns imaginats, hagi aconseguit gairebé 2.000 visites (cada entrada l’han llegit de mitjana 76 persones).

Doncs gràcies a tots vosaltres, aquesta ha estat una realitat!

Vaig començar el bloc sense cap pretensió. Volia que la comunicació entre nosaltres fos màxima i que m’aportéssiu les idees bàsiques que jo desenvoluparia.

Passats aquests mesos puc assegurar que ho he aconseguit!

Móns amb polítics honrats, amb humans sense essència, amb gravetats canviants,… Móns que no existeixen, i d’altres que arriben a la fi,... 26 porcions d’un univers imaginari, que encara està molt lluny del seu col·lapse.

Així que agafeu força, perquè mentre vosaltres aneu aportant el vostre granet de sorra, jo aniré imaginant móns.

Gràcies a tots, i espero que el 2013 faci realitat tots els vostres desitjos! (o almenys un bon grapat d’ells!)

I si tot s’acaba?

Si hem d’afrontar un apocalipsi, almenys que sigui amb humor.

Imaginem que existeixi un món que realment arribi a li fi. Així d’entrada sembla una putada, i no m’agradaria pas estar a la seva pell, però tot i el catastròfic futur que els espera, no podem caure en el victimisme fàcil. Ja que, ni que no ho sembli, una extinció planetària sempre té coses bones.

Primer de tot: Difícilment un banc perseguirà als seus deutors a l’altra vida per reclamar-los el deute de la hipoteca impagada (tot i que no dubto que com a mínim ho intentarà... potser fins i tot recorrent a mèdiums especialitzats que facin d’enllaç).

Un altre punt positiu és que per fi la crisi i la seva inseparable amiga, la prima de risc, deixaran de ser les protagonistes de bona part de les notícies, i cediran a desgana la repercussió mediàtica a l’apocalipsi. Un personatge molt més agraït de tractar.

Però ni en aquest punt històric els mitjans de comunicació es posaran d’acord. Alguns d’ells els hi donaran la culpa a la ineficiència del govern actual mentre aquests, ofesos davant tal insinuació, asseguraran per activa i per passiva que la fi del món és culpa de l’herència rebuda de l’anterior legislatura.

Així funciona la política… sempre tirant pilotes fora, i sent incapaços de fer autocrítica. Però és clar, ningú vol carregar amb la culpa de la fi del món, ja que als llibres d’història quedaria molt malament.

I és que, la fi del món gaudeix d’una fama terriblement dolenta i immerescuda, doncs per exemple, gràcies a ella es veuria complert un dels desitjos més demandats pels humans al llarg de tota la seva existència: “M’agradaria no haver de treballar!”. D’acord. Adjudicat! En un acte de generositat que l’honra, l’apocalipsi posaria el seu granet de sorra per intentar acontentar al poble. Així que no ens podem pas queixar! Ara bé, tenint en compte els alts nivells d’atur d’aquest món, una bona part de la població ja té pràctica en això de quedar-se a casa i no poder fer res.

Però bé, alguna cosa sí que solucionarà l’apocalipsi, posarà fi a les eternes discussions tertulianes, en que es parla de tot i de res a la vegada. Alguns d’aquests programes fins i tot han abordat el tema de l’apocalipsi. Una possibilitat que sempre ha semblat interessant, però a la que ningú ha dedicat massa temps a comprendre. Potser per això s’han dedicat a filosofar i filosofar durant hores sobre la fi del món, sense acabar fent res realment efectiu per preveure o anticipar-se a l’extinció.

És clar que després arribaran les lamentacions, però vaja, que les accepti l’òrgan superior serà tan complicat, com que un jutjat processi als especuladors dels mercats que s’han lucrat a costa d’arruïnar als altres.

Així que sent pragmàtics, els habitants d’aquell món tampoc s’haurien de preocupar massa!

“I de les coses dolentes que comporta una extinció no en parlem?” em recriminarà algú davant tals afirmacions.

No em volia posar melancòlic, però suposo que es just que també analitzi les coses menys bones de tot plegat.

Una de les desgràcies més grans és que, si arriba la fi del món, els pares no podran veure créixer als seus fills. És cert, és una experiència única, almenys als primers anys d’infantesa. Després la cosa va degenerant. Així que els pares de tot el món no s’han de preocupar, ja que si arriba la fi del món, s’estalviaran l’experiència d’haver de conèixer el xicot estúpid, arrogant i ple de tatuatges de la seva filla, o la novia mal educada del seu fill. Tampoc hauran de suportar el moment en que descobreixin que els fills han entrat en el món de les drogues, o patir les vexacions d’uns fills mal educats per la societat que han perdut tot el respecte als seus pares. I el que és més important, no s’hauran de sentir culpables, per no haver-los pogut pagar una carrera universitària, doncs amb les taxes actuals, els estudis més que un dret, ja són un privilegi.

I seguint amb les grans pèrdues que molts lamentaran, crec que ara toca parlar de l’Amor. Aquest sentiment que pot moure muntanyes i poc després fer-nos davallar als inferns amb un simple canvi de direcció. Sí, és cert, aquest seria un dels grans perjudicats si tot això s’acabés. L’Amor inacabat d’una parella que tot just comença. L’amor madur d’un matrimoni que ha estat tota la vida junts, l’amor dels pares i mares vers els seus fills, i l’amor a un mateix, que abunda tant com qualsevol altre.

Bé, no… com qualsevol altre no. Hi ha un amor que despunta per damunt de tots els altres. Que mou marees d’enamorats amb la seva simple presència i sembla poder curar tots els mals.

“I quin és aquest gran amor?!” em preguntareu vosaltres encisats.

Doncs l’amor pel futbol!! Quin voleu que sigui?!

Això sí que seria una tragèdia! Tindran lligues organitzades a l’altre barri?… Millor no fer-se masses il·lusions, a més, tenint en compte que cada vegada fan menys partits en obert, la veritat és que els habitants d’aquest món ja fa temps que s’estaven mentalitzant.

Per ells ha arribat el dia en que tot s’acaba.

Però tampoc cal fer-ne un drama, total, els dinosaures ja van passar per una extinció i mira’ls ara... estan ben cofois exposats als museus de tot el món.

Destrucció Expansiva 04

El desenllaç. Quarta i Última entrada d’aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

S’ha demostrat que en un entorn aquàtic es pot ferir a la massa, amb arpons dotats de puntes explosives. Veure com es desprenen les partícules de la massa original, gairebé ha estat motiu de festa mundial. I més al comprovar, que tot i que s’intentava curar a sí mateixa, a la massa, no li resulta gens fàcil regenerar-se.

Així que moguts per una alegria insana, els habitants d’aquell món, representats per polítics que els agrada veure’s a sí mateixos com a líders poderosos i amb capacitat de reacció, han començat a atacar a la massa, que en aquells moments ja ocupa més d’un terç de la superfície del planeta. Volen evitar sí o sí, que la massa acabi arribant a dos continents més que ja estan amenaçats, ja que d’arribar a la costa, seria imparable, doncs hem de recordar que els arpons explosius només són efectius dins de l’aigua.

En pocs dies s’han distribuït materials explosius per tot el planeta, i han començat els atacs indiscriminats, tan a la primera línia de la massa, on aquesta, tot i els atacs, continua avançant lentament, com també a zones més allunyades. Milions de petites explosions, que obligatòriament han de servir d’alguna cosa. Però davant el dubte s’han continuat amb els experiments.

Diversos equips de bussejadors enviats pels governs, han atacat primer a la massa amb arpons explosius per causar ferida, i a continuació, han tret el seu ampli repertori de virus, i els hi ha començat a injectar, amb la idea renovada que ara sí podien acabar infectant a l’enemic i atacant-li el seu sistema intern. Però aquesta temptativa, almenys de moment, no ha comportat cap èxit visible. La massa sembla igual de sana com sempre, i tot i els milions de ferides que pateix, continua avançant.

És en aquests moments d’inflecció quan arriben els resultats de les proves realitzades al planeta original de la massa. I els resultats són colpidors.

-Tot aquell planeta està recobert per una capa extremadament dura d’aquesta massa –explica el Cap d’Investigació Espacial a la junta de Caps d’Estat reunits en una gran cimera-. Les hipòtesis apunten que aquesta massa, va aconseguir embolcallar tota la superfície del planeta veí i un cop aconseguit, es va endurir, i va començar a patir el desgast i l’erosió de qualsevol medi rocós.

-Però perquè hauria de reaccionar així?! I quina finalitat tenia?

Les preguntes es multipliquen, sembla com si cadascun dels presents volgués cosir a preguntes al científic. Però malauradament, les respostes no abunden. Ara tan sols pot oferir suposicions.

-L’equip científic creu que podria ser una substància que reacciona quan percep un entorn inadequat. Podria ser que originàriament hagués percebut algun canvi en el seu planeta originari, i hagués desenvolupat una protecció natural per protegir les capes interiors del planeta de l’agressió exterior.

“Això explicaria que un cop a la Terra, al percebre un ambient completament diferent al del seu planeta original, es pensés que el planeta estava en perill i per això es desencadenés la reacció.

-O sigui que la finalitat de la massa és bona?!

-Mai s’ha dit que fos una entitat intel·ligent. Simplement ha reaccionat davant les condicions que hi ha al nostre planeta.

-Doncs ens sembla molt bé, però No necessitem ser terraformats!

-Malauradament aquest és un procés que segurament no s’aturarà fins que la massa acabi ocupant tota la superfície del planeta.

Una setmana més tard els informes apunten en la direcció que la massa, degut a les moltes ferides que té en tota la seva superfície submergida en l’aigua, ha començat a reduir la seva velocitat d’expansió.

Al cap de dues setmanes la constatació ja és un fet. Segons es creu, la massa ha reduït la seva velocitat d’expansió, perquè abans de continuar avançant, ha d’intentar regenerar les ferides ocasionades. Però són tantes, que li resulta d’allò més complicat.

I és que innegablement, els habitants d’aquell planeta s’han bolcat en atacar a la massa per totes bandes, sense preocupar-se dels possibles efectes secundaris que puguin causar tals accions.

Ja que, mentre els habitants d’aquell planeta gaudeixen de la pausa temporal concedida per la massa, els milers de partícules despreses en cada explosió, han anat sent engolides per milions de peixos de tot el món. Les corrents marines són fortes, i en menys d’una setmana algunes d’aquelles partícules ja han estat capaces d’arribar als punts més allunyats del planeta, on alguns peixos despistats les han acabat engolint.

L’atzar i el destí tenen aquest particular sentit de l’humor, ja que ha estat qüestió de temps que algun d’aquests peixos infectats, acabés a la taula d’algun pescador, que al repartir-lo entre el seu grup, ha acabat plantant involuntàriament la llavor d’aquesta massa alienígena a l’estomac de tots ells.

La massa, percebent un entorn hostil enmig de gasos gàstrics, s’ha començat a reproduir, cobrint tot l’interior de l’estómac humà. El malestar dels infectats s’iniciava amb un lleuger mal de panxa, que dies més tard s’estenia per tot el cos i causava la mort.

Quan es detectaren els primers casos d’indigestions, ningú li donà massa importància, ja que el tema principal continuava sent la substància alienígena. El pànic arribà quan es realitzà la primera autòpsia i es descobrí que la causa de la mort era la presència, inexplicable de la massa alienígena a l’interior dels cadàvers.

Encara tardarien uns dies en lligar caps, però quan ho feren, els casos puntuals s’havien convertit en epidèmia, ja que milers de persones havien ingerit peixos contaminats.

Però el pitjor no ha estat això, sinó que, tot i els esforços per desfer-se dels cossos contaminats, els governs no han pogut arribar a tots els racons del món, i en diferents zones del planeta, els habitants contaminats han acabat morint sols a casa, sense que ningú hagi avisat a les autoritats.

Aquesta és la gran tragèdia, ja que sense que ningú es desfaci del cos, la infecció anirà creixent, destrossant tots els òrgans interiors del mort, i quan ja estigui ple, acabarà sortint per la boca, o qualsevol altre conducte que la porti a l’exterior.

I un cop alliberada allà on la víctima havia caigut morta, ja no es podrà aturar la seva expansió. Engolirà la casa on havia viscut l’infectat i continuarà expandint-se pel continent on es trobi.

Així ha estat com la substància ha acabat tenint presència en tots els continents del planeta, i mentre les autoritats es fixaven en la gran massa oceànica, les petites partícules entraven per la porta del darrera.

L’entorn que l’envolta no és pur, ja que conté grans nivells contaminants, així doncs, es continuarà expandint, i és qüestió de temps que la substància alienígena acabi completament la seva tasca.

Justícia igual per a tothom

Dedicat a en Carlos i en Joan, per ajudar-me a ampliar la perspectiva.

Imaginem que existeixi un món on la Justícia sigui igual per a tothom. Sé que és complicat, i que d’entrada aquesta afirmació desperta el recel generalitzat de molts de vosaltres, però aquí sempre ens hem esforçat en anar una mica més enllà, així que aquesta vegada no serà diferent (tot i que m’ha costat trobar-lo).

És un món senzill, amb les trivialitats de qualsevol altre, però substancialment diferent a la resta. Aquí el poder econòmic està tan repartit, que ningú es considera més que el seu igual. Treballen conscienciats com a grup, i els líders que ocupen el càrrec sempre destaquen per la seva fermesa i integritat.

Tota la vida han proclamat que “Qui governa ha de predicar amb l’exemple” i tantes vegades ho han repetit que s’ho han acabat creient.

En aquest món el propi Delicte, en les múltiples rames que pot aparèixer, és una ofensa a tercers. Per aquesta societat, rebre un suborn és tan humiliant com ser repudiat públicament pel cap d’estat, i tenen la certesa que cap acte queda impune, ja que creuen que la veritat sempre s’acaba sabent.

És cert que en aquest món, els diners i els mercats no tenen el paper tan determinant com en altres móns, però es que tampoc els ho han permès. Ells creuen que haver-se sotmès a les pressions de tercers, només hauria servit per convertir la classe política i les altes esferes, en simples titelles dels designis del capital, uns valors molt pobres, que només hauria evocat a les generacions futures d’aquella societat a la submissió obligada. Per això si oposaren frontalment.

Feia dècades, quan aquella societat es debatia entre acabar sent una més controlada pel poder econòmic, o una completament diferent on l’equilibri social fos absolut, s’optà per aquest segon camí. Es feu pública una llista amb totes aquelles fortunes, entitats, o grups de pressió, que amb els seus gestos havien intentat intercedir en la política o la justícia, anunciant sancions i penalitzacions fins aleshores mai vistes i es sotmeté a escarni públic la seva ofensa.

“Qui governa ha de predicar amb l’exemple… i els qui tenen el poder econòmic també”.

La societat, els boicotejà en massa, fins que demanaren públicament perdó. Però allà no són il·lusos, i saben que les paraules són tan efímeres com el vent. Per això hagueren de rescabalar la seva falta, reinvertint una petita fortuna en obres socials.

I la justícia mentrestant seguia la corrent d’aquest estil. Era directa i no mirava a qui apuntava sinó el delicte que s’havia comés. Periòdicament sortien publicats els noms de persones o empreses que havien estat imputades en un possible delicte, i les condemnes que acabaven patint. També hi havia un apartat amb els casos on l’imputat acabava demostrant la seva innocència.

Però en aquest món no hi havia la flexibilitat jurídica que en molts altres es tolerava, així que els advocats, per molt malabars que volguessin fer per intentar justificar els actes del seu client, s’acabaven trobant contra un mur de legalitat que no podien superar. Les condemnes sempre eren severes, ja que ells creien que vivint en una societat com la que tenien, haver estat tous amb les sentències, tan sols hauria servit perquè altres seguissin el camí dels primers, emparats amb la falta d’eficiència del Codi Penal.

Així que s’esmeraven amb força, recordant-se cada dia, que els governs canvien periòdicament, però que si deixaven que altres els controlessin des de les ombres, serien uns pocs els que triarien el destí de tots. I això anava en contra de la seva política de grup.

Però com ja us he advertit, fora d’aquell món, aquests conceptes sonen estranys. I teniu raó: Mentre algú tingui prous diners per comprar a un alt càrrec, o prou influencia per subornar-lo. Mentre els que delinqueixin es sentin impunes davant la justícia o superiors a ella. Mentre la justícia no sigui un òrgan independent, amb prou força per actuar en totes direccions sense que li tallin les ales, i fins que els mitjans de comunicació (propietat de membres afins als que delinqueixen) no puguin tergiversar la veritat maquillant-la o eludint-la,… la Justícia no serà igual per a tothom.

Aquí, aquesta realitat la tenim assumida. I això és el que ens fa dèbils, ja que acceptem com a cert i inamovible, una situació que hauria de ser com a molt puntual.

Sabem que aquí la justícia no és igual per a tots… però caram, almenys podrien dissimular una mica.