Dedicada a l’Anahi, per proposar-me reptes d’allò més divertits.
Imaginem que existeixi un món on la gent de sobte és incapaç de llegir. No,
de debò, us repto a que feu l’esforç d’imaginar-vos com seria mirar un text que
fins a uns segons abans es mostrava clar i intel·ligible, i de sobte
assimilar-lo com un impossible, on les lletres són figures estranyes sense cap
sentit especial.
Qui més qui menys ha experimentat aquesta sensació, contemplant un text
escrit amb algun idioma que no domina. Però aquí el vertigen que causa aquest
trauma, és cent mil vegades pitjor.
Imagineu els pobres infeliços, repassant una per una cadascuna de les seves
vocals i consonants, símbols, kanjis o números. És igual l’idioma emprat, tots
han sucumbit a l’oblit.
Aquell món seria devastador.
La primera generació de persones post incident conservaria les paraules, i
com que la oïda funciona prou bé, podrien comunicar-se oralment. Entenen el
concepte de “casa”, i saben que la C,
la A i la S eren instruments que
s’empraven per comunicar-se, però ja no recorden el concepte de vocals i
consonants i no poden pronunciar les lletres de forma individual. El seu
cervell ha tancat les portes a allò que ens ha fet créixer com a espècie i ens
ha dotat de cultura.
És evident que als pocs mesos d’haver patit l’incident, encara amb el
record fresc de com era el seu dia a dia abans de la catàstrofe, s’intentaria
recuperar de nou l’escriptura, o si mes no establir algun sistema que els
permetés comunicar-se eficientment, però cada vegada que ho intentessin es
quedarien amb el llapis, boli, o tecla de l’ordinador, immòbil, sense saber
exactament què fer.
El cop anímic que suposaria per tota la humanitat un trauma com aquest, és
impossible d’assimilar. De sobte els sistemes de missatgeria més emprats del
món, serien pantalles indesxifrables. Les llargues comunicacions que es
mantenien amb els amics, haurien quedat obsoletes, i s’hauria de recórrer a les
trucades, videoconferències, o a les trobades als bars, per xerrar.
També la immensa majoria de pàgines web perdrien la seva força, sent útils
simplement aquelles que oferissin imatges, vídeos o música. La primera
generació post-incident, encara recordaria de memòria les pàgines més freqüents
a les que solia connectar-se així que podria discernir quines eren servibles i
quines no.
Els programadors, amb el seu llenguatge universal d'uns i zeros, seguirien
el mateix camí i es veurien abocats al precipici de l'oblit. Sense ells la
informàtica moriria.
Però sens dubte el drama més gran el trobaríem a les Biblioteques. El gran
cementiri del coneixement, que disposaria d’unes relíquies indesxifrables, que
amaguen el secret de la
humanitat. Allà hi hauria els autèntics tresors que han
forjat la societat de la que gaudeixen allà. Però tot quedaria perdut. La gent
podria intentar transmetre l’emotivitat d’un llibre, mirar-ne l’adaptació
cinematogràfica si hi era, o escoltar-ne la radiofonia.
Bàlsams íncipits i insuficients. La pèrdua del coneixement literari seria
catastròfic.
La segona generació, que hauria après exclusivament d’Oïda, viciaria molt
més el llenguatge. El simplificaria.
A l’accedir al buscador escriuria de memòria només aquelles pàgines que els
haguessin transmès. O provarien sort teclejant a cegues unes quantes lletres i
esperar que la recerca intel·ligent del buscador assimilés el que s’havia
escrit i oferís la seva lliure interpretació.
A partir de la tercera generació, on el sistema d’aprenentatge encara
s’hauria viciat i simplificat més, es començaria a veure que hi havia una
necessitat real de trencar amb el passat. Que els seus mètodes ja no servien
(la gran majoria d’ordinadors, tablets i mòbils ja no funcionarien) i que
potser era moment de crear algun llenguatge, per simple que fos, que els
permetés comunicar-se sense limitacions.
Tornaria a aparèixer el llenguatge per gestos i símbols i es reiniciaria el
procés d’evolució de la comunicació.
Cent generacions després <hº*d[.
PD: Aquesta imatge té drets d'autor.
