Smart & City

Entrada Bilingüe.

Dedicat als que saben que el futur passa inequívocament per les energies renovables i a aquells que pateixen els efectes de la tecnologia.

*******

Dedicado a los que saben que el futuro pasa inequívocamente por las energías renovables y a aquellos que sufren los efectos de la tecnologia.

Imaginem que existeixi un món on l’electricitat és el centre de la quotidianitat i han elevat al màxim la dependència que tenen respecte a ella.

I no tan sols a ella, sinó a tot un sistema d’energies renovables que ha fet que el nou petroli sigui el sol i els carburants més preuats l’aire que bufa i les onades que xoquen contra els generadors d’energia.

Un món més avançant socialment.

Entre tot aquell munt de personatges anònims que viuen amb més o menys gràcia, permeteu-me que ens fixem amb la City, una noia normal de qui m’agradaria parlar-vos.

Viu permanentment connectada. Fins i tot du bateries al damunt amb les que es recarreguen els diferents aparells que sempre porta amb ella, com poden ser el mòbil, les ulleres projectores o la terminal que du al seu canell. Ara l’ultima moda són els sensors implantats en les camisetes que aprofiten l’escalfor humana per generar energia.

La City és una urbanita. Adora el seu estil de vida i és sent orgullosa de poder gaudir cada dia dels avantatges que li ofereix la ciutat. Viu en un pis sostenible gràcies a les plaques solars que hi ha a la terrassa del seu edifici, la seva nevera li diu què ha de comprar, el seu televisor li proposa què pot mirar, i parla amb els seus amics gràcies a holografies de gran realisme. Evidentment de tant en tant també queden. Per moure's sempre escull la moto elèctrica ja que és el mitjà més ràpid. Per tota la ciutat hi ha punts de recarrega, on pot aparcar i carregar el vehicle.

L'electricitat  no és gratuïta, òbviament s’ha de pagar per la instal·lació i manteniment dels aparells generadors, però gracies als excedents que genera cada llar s'aconsegueixen vals descompte per les recarregues de vehicles o la compra de certs aliments o complements.

Fa anys hi va haver una gran apagada que trastocà de ple la realitat d’aquella societat i els posà en alerta. Havien confiat cegament amb l’electricitat i quan la xarxa general caigué durant quinze dies, deixà en una posició crítica als governants, que contingueren les crítiques com millor pogueren. Es feren noves inversions i es garantí que cada llar havia de disposar de sistemes individuals que en cas de fallada general, poguessin continuar funcionant.

Creuen estar preparats, però el cert és que sense electricitat en aquell món no sabrien escalfar-se els aliments, o conservar-los a la nevera. Tampoc podrien contactar amb la resta del món o moure's a voluntat, ja que els transports públics no funcionarien i el transport privat aviat es quedaria sense bateries que poder recarregar.

Confiar cegament en una única font d’energia els ha fet vulnerables, ja que si aquesta falla, tot el món que has creat al seu voltant s'esfondra.

Però de moment la roda continua girant així que la City pot viure ben tranquil·la. Qui sap quan el destí la posarà a prova amb una nova apagada.

No obstant, la realitat de la City no és pas l’única que podem trobar en aquell món. Deixeu-me que ara us parli del Smart. Mai s’han vist i mai han parlat, viuen en llocs completament apartats, i tot i compartir planeta, els seus estils de vida no podrien ser més diferents.

L'Smart és un pobre vell que li ha tocat viure la cara menys amable de la vida. Durant la seva joventut va viure envoltat de deixalles i ferralla. Era un dels habitants del país que es va convertir en l’abocador tecnològic del món.

Tota la tecnologia aparentment obsoleta acabava abocada allí. L’esperança de vida s’escurçà radicalment ja que els residus emetien fums tòxics i contenien peces o materials perillosos per la salut.

Durant dècades el primer món li girà l’esquena. Era un problema que no existia. Ara vist en perspectiva la pregunta sembla evident: Per què les empreses tecnològiques que guanyen quantitats insultants de diners no han pogut (o volgut) invertir en la construcció de centrals plenament preparades per absorbir el reciclatge que elles mateixes generen?

No ha estat fins que la vergonya ha superat el pudor, que la gent ha començat a reclamar canvis als qui tenen la facultat per fer-los. El subsòl d’aquella terra ja està arruïnat i els rius contaminats. Igual de contaminats que aquells pobres desgraciats. L’Smart ha començat a patir una estranya tos que li atranca el pit i li fa escopir sang.

En aquell món al final ha guanyat la decència, i ni que sigui per un gest de rentat d’imatge, les principals empreses tecnològiques han decidit posar els mitjans perquè tot el procés de reciclatge pugui seguir una certa lògica.

Quantes dècades o vides s’han de perdre perquè altres móns reaccionin davant aquest mateix drama?

PD: Fotos Reals de l’abocador d'Accra (Rep. de Ghana)

 

******************

 

Imaginemos que exista un mundo donde la electricidad es el centro de la cotidianidad y han elevado al máximo la dependencia que tienen respecto a ella.

Y no sólo a ella, sino a todo un sistema de energías renovables que ha hecho que el nuevo petróleo sea el sol y los carburantes más preciados el aire que sopla y las olas que chocan contra los generadores de energía.

Un mundo más avanzando socialmente.

Entre todo aquel montón de personajes anónimos que viven con más o menos gracia, permitidme que nos fijamos en City, una chica normal de quien me gustaría hablaros.

Vive permanentemente conectada. Incluso lleva baterías encima con las que se recargan los diferentes aparatos que siempre lleva con ella, como pueden ser el móvil, las gafas proyectores o la terminal que lleva en su muñeca. Ahora la última moda son los sensores implantados en las camisetas que aprovechan el calor humano para generar energía.

City es una urbanita. Adora su estilo de vida y es siente orgullosa de poder disfrutar cada día de las ventajas que le ofrece la ciudad. Vive en un piso sostenible gracias a las placas solares que hay en la terraza de su edificio, su nevera le dice qué debe comprar, su televisor le propone qué puede mirar, y habla con sus amigos gracias a holografías de gran realismo. Evidentemente de vez en cuando también quedan. Para moverse siempre escoge la moto eléctrica ya que es el medio más rápido. Por toda la ciudad hay puntos de recarga, donde puede aparcar y cargar el vehículo.

La electricidad no es gratuita, obviamente se tiene que pagar por la instalación y mantenimiento de los aparatos generadores, pero gracias a los excedentes que genera cada hogar se consiguen vales descuento para las recargas de vehículos o la compra de ciertos alimentos o complementos.

Hace años hubo un gran apagón que trastocó de lleno la realidad de aquella sociedad y los puso en alerta. Habían confiado ciegamente en la electricidad y cuando la red general cayó durante quince días, dejó en una posición crítica a los gobernantes, que contuvieron las críticas como mejor pudieron. Se hicieron nuevas inversiones y se garantizó que cada hogar debía disponer de sistemas individuales que en caso de fallada general, pudieran continuar funcionando.

Creen estar preparados, pero lo cierto es que sin electricidad en ese mundo no sabrían calentarse los alimentos, o conservarlos en la nevera. Tampoco podrían contactar con el resto del mundo o moverse a voluntad, ya que los transportes públicos no funcionarían y el transporte privado pronto se quedaría sin baterías que poder recargar.

Confiar ciegamente en una única fuente de energía los ha hecho vulnerables, ya que si esa falla, todo el mundo que has creado a su alrededor se derrumba.

Pero de momento la rueda sigue girando así que City puede vivir tranquila. Quién sabe qne que momento el destino la pondrá a prueba con un nuevo apagón.

Sin embargo, la realidad de City no es la única que podemos encontrar en ese mundo. Dejadme que os hable de Smart. Nunca se han visto ni han hablado, viven en lugares completamente apartados, y a pesar de compartir planeta, sus estilos de vida no podrían ser más diferentes.

Smart es un pobre viejo que le ha tocado vivir la cara menos amable de la vida. Durante su juventud vivió rodeado de desechos y chatarra. Era uno de los habitantes del país que se convirtió en el vertedero tecnológico del mundo.

Toda la tecnología aparentemente obsoleta acababa vertida allí. La esperanza de vida se acortó radicalmente ya que los residuos emitían humos tóxicos y contenían piezas o materiales peligrosos para la salud.

Durante décadas el primer mundo le volvió la espalda. Era un problema que no existía. Ahora visto en perspectiva la pregunta parece evidente: ¿Por qué las empresas tecnológicas que ganan cantidades insultantes de dinero no han podido (o querido) invertir en la construcción de centrales plenamente preparadas para absorber el reciclaje que ellas mismas generan?

No ha sido hasta que la vergüenza ha superado el pudor, que la gente ha empezado a reclamar cambios a los que tienen la facultad para hacerlos. El subsuelo de aquella tierra ya está arruinado y los ríos contaminados. Igual de contaminados que aquellos pobres desgraciados. Smart ha comenzado a sufrir una extraña tos que le atranca el pecho y le hace escupir sangre.

En aquel mundo al final ha ganado la decencia, y aunque sea por lavar su imagen, las principales empresas tecnológicas han decidido poner los medios para que todo el proceso de reciclaje pueda seguir una cierta lógica.

¿Cuántas décadas o vidas se deben perder para que otros mundos reaccionen ante ese mismo drama?

PD: Fotos Reales del vertedero de Accra (Rep. De Ghana)

Discworld / Mundodisco

Entrada trilingüe / Post trilingual
(Català, Castellano and English)

Dedicat a en Terry Pratchett. Per ser una font d’inspiració per milions de persones i ser capaç d’unir l’humor, la crítica social i la bona literatura.

Imaginem que existeixi un món on la terra és plana, i està subjectada per quatre elefants gegants que al mateix temps es recolzen sobre la closca d'una gran tortuga que neda tranquil·lament per l'espai. Ep, i compte a pensar que tal idea és una ximpleria, perquè a Discworld, que es com es diu aquell món, persegueixen com a heretges a tots aquells que afirmin que la terra és rodona i gira al voltant del sol...

Que mai permeti la gran A’Tuin tal blasfèmia irracional!

Però centrem-nos una mica en aquell món. Ja us aviso que és un món un xic caòtic, on la bogeria i l'estupidesa tenen bona part de protagonisme... bé, en aquest sentit tampoc es tan diferent d'altres móns.

Allà la màgia hi és ben present, ningú la qüestiona i molts la dominen a voluntat. No és el cas d’en Rincewind, que tot i ser un mag, només sap invocar un conjur que no recorda.

Per sort, no tots són tan sapastres. Altres com l’Eskarina, instruïda per la bruixa Yaya Ceravella, ha demostrat que la igualtat entre gèneres és possible convertint-se en la primera dona que aconsegueix el títol de maga emès per la Universitat Invisible, la millor escola del món.

Però no us penseu que aquí tot és màgia; en Cohen el Barbar, l’heroi més gran de Discworld, demostra als seus vuitanta-sis anys que ell i la seva tropa, tots octogenaris, encara tenen molt a dir,… i si pel camí s’ha de salvar alguna donzella ó el propi món, doncs que així sigui.

Tot i que si per desgracia l’aventura els porta a la ciutat d’Ankh-Morpork, el drama ja agafarà un to molt més elevat. I és que si el Creador hagués dit “Que es faci la llum”, a Ankh-Morpork s’hauria quedat amb una simple petició, per culpa de tota la gent dient: “De quin color?!”

Allà tot hi té cabuda. El Patrici ha legalitzat els assassinats, els robatoris, la mendicitat i la prostitució per tenir-los controlats. Existeixen el Gremi d’Assassins i Lladres que reben una quota d’assassinats i robatoris “acceptable”, per tal que el sistema continuï funcionant amb normalitat.

A Discworld hi tenen cabuda qualsevol tipus de criatura, ja sigui màgica o ben real, com banquers, polítics i capellans. Però han d’anar en compte, perquè hi ha llocs que empresonen als governants tot just acaben de ser escollits, ja que s’ha demostrat que a la llarga estalvia temps.

Una altre grup que tampoc els falta és el de Déus, n’hi ha més que mosquits en un pantà.

En tenen de grans i de petits. La seva mida va en funció del número de creients que tinguin… Ep, però d’autèntics creients! Que n’hi ha molts que pugen al carro de la religió i després només pensen en viciar la idea i treure'n profit.

I sinó que li preguntin al Gran Déu Om, el més poderós de Discworld, però que en un cert moment acabà convertit en una petita tortuga perquè només tenia la fe cega d’en Brutha, el novici més obtús de la Ciutadella.

A l’univers de Discworld tot és possible, fins i tot que la Mort es passegi tranquil·lament pels carrers, vestida amb la túnica negra i la dalla, recollint a tots els que han de deixar aquest món.

Ni que això comporti haver de recollir a aquell que t’ha donat la vida.

-PERDONA PARE –diu en Mort.

-No et preocupis, els negocis són els negocis –respon en Terry amb una gran rialla-. Però això s’haurà de celebrar!

-CONEC EL LLOC PERFECTE. 

“La vida d’una persona sí que passa davant dels seus ulls abans de morir. El procés es diu Vida.”

Terry Pratchett (1948 – 2015)

*************

Dedicado a Terry Pratchett. Por ser una fuente de inspiración para millones de personas y ser capaz de unir el humor, la crítica social y la buena literatura.

Imaginemos que exista un mundo donde la tierra es plana, y  está sujetada por cuatro elefantes gigantes que al mismo tiempo se apoyan sobre el caparazón de una gran tortuga que nada tranquilamente por el espacio. Eii, y pobre del que piense que tal idea es una tontería, porque en Mundodisco, que es como se llama ese mundo, persiguen como herejes a todos aquellos que afirman que la tierra es redonda y gira alrededor del sol…

¡Que nunca permita la gran A'Tuin tal blasfemia irracional!

Pero centrémonos un poco en ese mundo. Ya os aviso que es un mundo un poco caótico, donde la locura y la estupidez tienen buena parte de protagonismo… bueno, en este sentido tampoco es tan diferente de otros mundos.

Allí la magia está bien presente, nadie la cuestiona y muchos la dominan a voluntad. No es el caso de Rincewind, que a pesar de ser un mago, sólo sabe invocar un conjuro que no recuerda.

Por suerte, no todos son tan chapuceros. Otros como Eskarina, instruida por la bruja Yaya Ceravieja, ha demostrado que la igualdad entre géneros es posible convirtiéndose en la primera mujer que consigue el título de maga emitido por la Universidad Invisible, la mejor escuela del mundo.

Pero no penséis que aquí todo es magia; Cohen el Bárbaro, el héroe más grande de Mundodisco, demuestra a sus ochenta y seis años que él y su tropa, todos octogenarios, aún tienen mucho que decir,… y si por el camino les toca salvar alguna doncella ó al propio mundo, pues que así sea.

Aunque si por desgracia la aventura los lleva a la ciudad de Ankh-Morpork, el drama ya cogerá un tono mucho más elevado. Y es que si el Creador hubiera dicho "Que se haga la luz", en Ankh-Morpork se habría quedado en una simple petición, por culpa de toda la gente diciendo: "¡¿De qué color?!"

Allí todo tiene cabida. El Patricio ha legalizado los asesinatos, los robos, la mendicidad y la prostitución para tenerlos controlados. Existen el Gremio de Asesinos y Ladrones, que reciben una cuota de asesinatos y robos "aceptable" para que el sistema siga funcionando con normalidad.

En Mundodisco tiene cabida cualquier tipo de criatura, ya sea mágica o completamente real, como banqueros, políticos y curas. Pero deben tener cuidado, porque hay lugares que aprisionan a los gobernantes justo cuando acaban de ser elegidos, ya que se ha demostrado que a la larga ahorra tiempo.

Otro grupo que tampoco falta es el de Dioses, hay más que mosquitos en un pantano.
Hay de grandes y pequeños. Su tamaño va en función del número de creyentes que tengan… Eh, ¡pero de auténticos creyentes! Que hay muchos que suben al carro de la religión y luego sólo piensan en viciar la idea y sacar provecho.

Y sino que le pregunten al Gran Dios Om, el más poderoso de Mundodisco, pero que en un cierto momento acabó convertido en una pequeña tortuga porque sólo tenía la fe ciega de Brutha, el novicio más obtuso de la Ciudadela.

En el universo de Mundodisco todo es posible, incluso que la Muerte se pasee tranquilamente por las calles, vestida con la túnica negra y la guadaña, recogiendo a todos los que tienen que dejar este mundo.

Ni que ello conlleve tener que recoger a aquel que te ha dado la vida.

-PERDÓNAME PADRE –dice Mort.

-No te preocupes, los negocios son los negocios –responde Terry con una gran sonrisa-. ¡Pero eso tenemos que celebrarlo!

-CONOZCO EL LUGAR PERFECTO.

"La vida de una persona sí pasa ante sus ojos antes de morir. El proceso se llama Vida."

Terry Pratchett (1948 – 2015)

*************

Dedicated to Terry Pratchett. As a source of inspiration for millions of people and be able to join the humor, social criticism and good literature.

Imagine that there is a world where the earth is flat, and is held by four giant elephants while resting on the back of a giant turtle swimming peacefully through space. Hey, and woe to anyone who thinks this idea is nonsense, because in Discworld, which is the name of that world, pursue as heretics all those who claim that the earth is round and revolves around the sun…

That great A’Tuin never allow such irrational blasphemy!

But let's focus a bit on that world. I will notice it's a bit chaotic world where madness and stupidity have much of prominence… well, in this sense is not so different from other worlds.

There's magic is very present, nobody questioned and many dominate at will. Not the case of Rincewind, who despite being a magician, known only invoke a spell he does not remember.

Luckily, not all are so bunglers. Others like Eskarina, instructed by the witch Granny Weatherwax has shown that gender equality is possible becoming the first woman getting magician title issued by the Invisible University, the best school in the world.

But do not think that everything here is magic; Cohen the Barbarian, the greatest hero of Discworld shows at eighty-six years he and his troop, all octogenarians, still have much to say ... and if along the way have to save a damsel or the own world, so be it.

Although if unfortunately the adventure takes them to the city of Ankh-Morpork, the drama will take a much higher tone. Because if the Creator had said, "Let there be light" in Ankh-Morpork, he'd have gotten no further because of all the people saying "What colour?"

Here everything has a place. The Patrician has legalized murder, theft, begging and prostitution to have them controlled. There are Guild of Murderers and Thieves, who receive a "fair" share of murder and robbery to keep the system functioning normally.

In Discworld accommodates any type of creature, whether magical or completely real, as bankers, politicians and priests. But they must be careful, because there are places that imprison rulers, just as newly elected because it has been demonstrated that ultimately saves time.

Another important group is the Gods, no more than mosquitos in a swamp.

There are big and small. Its size goes based of the number of believers who have… Eh, but true believers! There are many who jump on the bandwagon of religion and then only think vitiate the idea and capitalize.

And if you don’t belive me, just ask the Great God Om, the most powerful God of Discworld, but at some point ended up becoming a small turtle because it only had blind faith of Brutha, the most obtuse novice of the Citadel.

In the universe of Discworld anything is possible, including the Dead leisurely stroll through the streets, dressed in the black robe and scythe, collecting all they have to leave this world.

Neither incurring having to collect the one who gave you life.

-FORGIVE ME FATHER –says Mort.

-Don’t worry, business is business –responds Terry with a big smile-. But that we have to celebrate!

-I KNOW THE PERFECT PLACE.

"True, the life of a person passes before his eyes before he died. The process is called Life."

Terry Pratchett (1948 – 2015)

PD:Check Mort, by Discworld illustrator Paul Kidby (Artwork copyright Paul Kidby, http://www.paulkidby.net)

PD: All image have copyright.

Distorsionant la veritat

Dedicat a tots aquells que pateixen els efectes de la manipulació.

Imaginem que existeixi un món on els governants i els mitjans de comunicació distorsionen la veritat segons els seus propis interessos.

Sí, ja sé que en molts móns aquesta realitat és una pràctica coneguda i fins i tot més habitual del que es desitjaria, però allí, on xoquen els interessos de tres grans famílies, la manipulació agafa revolades d'escàndol. Per començar, només ells disposen de les eines per emmascarar la veritat. El poble, centrat exclusivament en el conreu de la collita, i la cria de bestiar, percep la realitat que al final del dia escolten per la radio o la televisió.

El Carnaval és l'única època de l'any on es permet que aquelles tres grans regions es relacionin, de fet fins i tot celebren una cavalcada conjunta, per mostrar als altres la grandiloqüència del regne al que representen.

Però ai l'as, aquest any s'ha produït la tragèdia, la comparsa que havia d'acudir en representació a una de les famílies s'ha posat tota malalta, després que els seus membres s'hagin intoxicat amb el menjar i ara pateixin els efectes d’una grip intestinal.

Els representants de la família, amb els mateixos símptomes que els membres de la comparsa, han estat a punt de renunciar a la seva plaça. Però això els hauria fet quedar com els desertors, així que en una reunió exprés s’ha decidit enviar a un grup de vilatans del poble.

-La funció és aquesta tarda! És impossible que aquests tòtils tinguin temps d'aprenedre's la coreografia!

Però tot i els dubtes han reunit als vilatans escollits i se'ls intenta donar quatre premisses bàsiques, tot i que entre crits i corredisses per arribar al bany la planificació acaba deixant molt que desitjar. La premissa que els queda clara és que tots els espectadors han de copsar la grandiositat de la seva regió.

Tot i els esforços dels vilatans, la desconfiança més visceral s’apodera dels membres de la família que no es fien ni un pèl d'aquella colla de gamarussos, així que al final un dels coreògraf decideix formar part de la comparsa, tot i la severa indisposició que pateix.

Evacua abans de començar la marxa, i un cop iniciat l’espectacle demostra prendre la iniciativa quan la resta necessita una referència per no desentonar. Tot i les presses en la preparació, hi ha un moment en el que els membres de la família creuen que la desfilada serà un èxit. La comparsa es mostra animada, organitzada i unida, però de sobte tot canvia. El que comença com un pessigolleig es converteix en huracà. El rostre del coreògraf es torça en un gest evident de patiment. Ho intenta dissimular respirant i obligant-se a calmar, però la suor freda ja banya el seu front. Contrau tot els seus músculs i s’obliga a continuar ballant. S’ha de reconèixer que la seva dedicació i professionalitat és extraordinària.

Ja veuen l’escenari al final del carrer principal, on la cavalcada arribarà a la fi, però en aquells moments dos cents metres semblen un món.

El seu cos flaqueja. La respiració és el més important. Malauradament tot té un límit i el del coreògraf és superat després de l’enèsim recargolament de budells.

Diversos fotògrafs aconsegueixen captar eternament aquell instant amb fotografies, i molts dels allí perceberen la ferum que l’acompanya.

Ha estat notícia a les tres regions, però tal com us he dit, en aquella societat acostumada a deformar la realitat els titulars acaben tenint molt poc en comú.

Els implicats evidentment eludeixen el tràgic desenllaç i afirmen que la calcada va ser un èxit, mostrant imatges del principi de la rua.

Els organitzadors del carnaval, molt ofesos, asseguren  que una de les famílies invitades insulta i desafia al govern, cagant-se a la cara del nostre poble. I apareix una foto, des de l’angle adequat, on sembla que el pobre coreògraf s’estigui cagant a la cara d’un dels espectadors.

La tercera família en discòrdia assegura que amb aquest acte de desafiament i revel·lia, els que s’han cagat han mostrat el seu rebuig a l’antiga aliança que tenien amb la família organitzadora, evidenciant de retruc la seva predisposició a obrir negociacions amb ells.

Tots escombren cap a casa.

El cert és que ni la cagada va ser amb el cul al aire, ni tenia un objectiu prefixat i ni la pudor tan insuportable com s'ha dit. Però en aquell món on la rivalitat entre clans és històric, aquell fet s'enfocarà des de tots els angles possibles.

Per alguna cosa ha de servir la distorsió de la realitat.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor.

Sense Rellotges

Dedicat a tots aquells que no poden viure sense saber quina hora és.

Imaginem que existeixi un món on no s’han inventat els rellotges. I no és pas que no sàpiguen dividir en franges. Dominen les matemàtiques i el coneixement tècnic. Són una societat força avançada, però allí cada dia té una durada diferent i completament aleatòria que no pot ser predita. Per aquest motiu no tenen rellotges.

El seu estil de vida, condicionat per aquesta peculiaritat, els ha empès a emprar certes decisions controvertides  o estranyes en altres móns.

Per exemple. Tenen grans cronòmetres que es posen a zero cada vegada que surt el sol i també quan es pon. Ho fan per saber quan un dia o una nit són excessivament llargs i s’han d’aplicar mesures per tal que els habitants no morin d’esgotament o fred.

Allí, la vida desperta en el precís moment que surt el sol. Cap d’ells pot predir el moment exacte ja que és un capritx diví, però el cert és que quan les grans torres de les hores perceben que el sol comença a despuntar, activen el cronòmetre. La incertesa que els provoca no saber si tenen temps per fer una excursió a la muntanya o els enxamparà la foscor tot just arribar, fa que el caràcter d’aquella gent sigui majoritàriament calmat i resignat.

Quan es desperten consulten amb el cronòmetre oficial per saber quantes hores fa que brilla el sol. Poden treure el cap per la finestra i comprovar la seva ubicació al cel, però allò no és garantia de res, ja que pot ser que el sol hagi acabat de sortir o que només li quedin dues hores per pondre’s.

Hi ha notaris i científics que estudien i controlen aquell temps. L'observen amb interès, intentant establir un patró, però durant més de cinc segles de curós registre, no hi ha hagut repetició, ni s'ha pogut establir cap patró. És com si el sol tingués voluntat pròpia i pogués triar les hores que vol brillar en el cel.

El dia més llarg va durar nou dies. El més curt setze minuts. Les nits han arribat a ser el doble de llargues i la meitat de curtes.

En aquell món intenten socialitzar-se com en qualsevol altre, però ells acostumen a quedar de nit. Per això els edificis o llars en general estan preparats per aquella anomalia. Allí son extremadament hospitalaris, i quan es queda amb algú i la nit arriba, la tradició mana que es convidi a l’amic o conegut a quedar-se a dormir. D’igual manera si la nit els enxampa al lloc de treball. Sempre es té un llit disponible per passar la nit.

Al matí, ja sigui després de tres hores o de quinze, un nou dia neix.

L’única excepció arriba quan el cel es desperta gris o amb pluja. Llavors, amb el sol cobert darrera d’espessos núvols es fa més difícil ser precís i saber si ja s’ha de posar a zero el cronòmetre i iniciar la rutina d’un nou dia, però de nou la lluminositat ambient acaba servint per determinar si darrera d’aquells núvols hi ha el sol, o continua sent de nit.

Molts dels habitants d’aquell món pateixen alteracions a l’hora de dormir. Alguns opten per emprar antifaços i altres per prendre calmants. La falta de descans acaba sent el motiu principal de problemes de salut allí.

Saben que és per culpa d’aquesta incertesa en la que viuen, però el que encara no han descobert és que la velocitat a la que gira aquell planeta i l'òrbita que segueix, es dictaminada i alterada per la presencia de tres forats negres que deformen el temps i la percepció, mentre viuen en un fràgil equilibri que ningú pot predir quan s’acabarà.

 

Aquesta imatge té drets d’autor.

Els Optimistes

Dedicat a tots aquells que li planten cara a l’adversitat i continuen buscant el costat bo de tot el que ens envolta.

Imaginem que existeixi un món on el pessimisme ho controla tot. Un món fosc, desanimat i negatiu on tothom desconfia de qui té al costat i en renega quan en té l'oportunitat. Independentment de com sigui físicament el seu món, ells el conceben negre com la cova més obscura que pugui existir. Allà el pensament únic és una constant, i qualsevol intent d'aportar un punt de vista menys pessimista és ràpidament apagat per la desesperança de la majoria. No s’atreveixen a fer les coses. Si sempre han viscut en el pessimisme és impossible i una pèrdua de temps intentar canviar de rumb.

El seu lema és: “Pensa malament i l’encertaràs”.

Són milions de persones els que viuen convençuts en el seu catastrofisme. Però ser derrotista acaba sent la opció fàcil. Tirar la tovallola quan les coses es compliquen sembla lògic, pensar malament de tothom una constant, i enterrar els somnis per inabastables és la llei que marca les seves decisions. No corren riscos, i sempre que algú s’atreveix a aixecar el cap amb una idea mitjanament novadora, els altres ja s'encarreguen de desinflar la seva il·lusió amb consells tenyits de frustració i ressentiment.

Per molt forta que sigui la cuirassa emocional, és evident que la negativitat i el pessimisme acaben sembrant la llavor i arrelant, fent que l’intrèpid optimista es plantegi abans de començar si val la pena fer un esforç que tothom li assegura que acabarà en fracàs.

La resposta dels optimistes és sí! És clar que val la pena!

Viure en la insatisfacció i el conformisme és una opció tan vàlida com la de voler donar forma a un somni o projecte. Vivint de la primera manera possiblement aconseguiran una certa estabilitat, sense destacar i anar flotant, enterrant això sí les il·lusions.

Per contra, els qui s’atreveixin a creure en ells o en un projecte, segurament li dedicaran eternes hores, passaran son i en moltes ocasions es sentiran incompresos per la resta. Fracassar és una opció, però la contrapartida és triomfar, i per això mateix val la pena arriscar-se.

Quan el treball es fa mogut per la passió i no per la monotonia, acaba sent satisfactori. Una paraula que els pessimistes d’aquell món fa temps que han oblidat.

Afortunadament allí encara hi ha milers de persones que mantenen viva la flama de l’inconformisme no es resignen a la seva sort. Sí, han begut del pessimisme i també dubten de les seves possibilitats. Els han dit tantes vegades que era impossible, que han acabat assumint aquella opinió com a veritat absoluta.

Però estan avorrits de viure amb limitacions.

Ara l'última idea extravagant d'un rostre anònim, ha estat la d'aportar una mica de llum a aquella tenebra.

Molts s'han posat les mans al cap i ja comencen a veure fantasmes. Es quedaran cecs! anuncien amb una certesa gairebé incontestable.

És cert. Aquella gent ha viscut tan temps en la foscor del pessimisme, que qualsevol punt de llum que difereixi d'ells els semblarà una agressió. Segurament quan la llum comenci a brillar, tots ells en maleiran la intensitat.

Tot i així l’ésser humà és un supervivent capaç d’adaptar-se a tots els entorns. Ningú diu que sigui fàcil, però els optimistes creuen que una mica de llum l’únic que pot fer és mostrar-los com de limitats han estat vivint en la foscor, i ajudar-los a trencar barreres per viure en una plenitud absoluta.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Herois / Héroes

Entrada Bilingüe

Dedicat a tots vosaltres, per resistir el 2014 i encarar el 2015 amb més il·lusió. 

Dedicado a todos vosotros, por resistir el 2014 y encarar el 2015 con más ilusión. 

Imaginem que existeixi un món de fantasia, on herois i heroïnes s’han enfrontat a mil perills per plantar cara als opressors. Cansats, arriben a la seva última prova. Les mans els fan mal d’empunyar les espases, les ferides rebudes couen i el record de tots els que els han deixat, els acompanya permanentment.

Cremaren les seves cases, els desterraren de les seves possessions, els obligaren a ser submisos en post de l’ordre, però no es pot controlar a la massa a base de repressió, ja que al final sempre hi ha algú que no tolera cap més ultrança.

L’important no és qui es va alçar primer, sinó que tota la resta el seguí, s’uní a ell, i acabà abanderant els ideals de la dignitat.

S’han enfrontat a orcs, bruixots i esperits. Els han fuetejat, els han saquejat els recursos amb impostos, i els han fet creure que l’única vida digna és la que s’aconsegueix mendicant i vivint de la generositat dels qui mouen els fils.

Però aquí estant. Orgullosos i triomfants. Les últimes notícies parlen que els Opressors comencen a tremolar, inquiets per la força que estan agafant aquells herois anònims.

Cap d’any s’acosta, i saben que el nou any, només pot portar coses bones. És hora de mirar endavant!

Bones Festes i Feliç 2015!

PD: Aquesta imatge té drets d’autor / Ésta imagen tiene derechos de autor.

*********

Imaginemos que exista un mundo de fantasía, donde héroes y heroínas se han enfrentado a mil peligros para hacer frente a los opresores. Cansados, llegan a su última prueba. Las manos les duelen de empuñar las espadas, las heridas recibidas escuecen y el recuerdo de todos los que les han dejado, les acompaña permanentemente.

Quemaron sus casas, les desterraron de sus posesiones, les obligaron a ser sumisos en post del orden, pero no se puede controlar a la masa a base de represión, ya que al final siempre hay alguien que no tolera ninguna otra ultranza.

Lo importante no es quien se levantó primero, sino que todos los demás le siguieron, se unieron a él, y acabaron abanderando los ideales de la dignidad.

Se han enfrentado a orcos, brujos y espíritus. Les han azotado, les han saqueado los recursos con impuestos, y les han hecho creer que la única vida digna es la que se consigue mendigando y viviendo de la generosidad de quienes mueven los hilos.

Pero aquí está. Orgullosos y triunfantes. Las últimas noticias hablan de que los opresores empiezan a temblar, inquietos por la fuerza que están tomando aquellos héroes anónimos.

Fin de año se acerca, y saben que el nuevo año sólo puede traer cosas buenas. ¡Es hora de mirar adelante!

¡Felices Fiestas y Feliz 2015!

L’assassí dels llibres

Dedicat a tots els aficionats a la Novel·la Negra.

Imaginem que existeixi un món on la ment humana sigui incapaç de cometre atrocitats. En alguna de les realitats ha d'existir, però no en la societat en la que viu el protagonista d'aquesta història. Un vell detectiu que a punt de complir els seixanta, encara es sorprèn de tant en tant quan acut a l'escena d'un crim i veu fins a quin punt pot arribat la demència humana. El seu instint li diu que res en aquella escena és casual. La seva experiència retrona entre els seus pensaments: "Hi ha alguna cosa que no quadra". I potser per això dedica una nova mirada a la víctima. La visió no és agradable. Tòrax obert en canal, pulmons destrossats, ventre desbudellat i molta sang.

L’ajudant que l’ha de substituir, acabat de sortir de l’acadèmia, vomita en una bossa de plàstic incapaç de controlar les arcades que li provoca aquella escena.

Segurament tardi anys en oblidar-la.

Qui hagi fet això és un sàdic o un malànima. Però al mateix temps extremadament meticulós. Tot sembla seguir una detallada coreografia. L’angle del cos, la posició, l’entorn. No ha deixat pistes. La porta no estava forçada, no hi ha objectes trencats al terra, ni petjades parcials que puguins ajudar. Tocarà escarbar una mica més.

Potser per això el detectiu decideix centrar-se en l'estança, és un estudi de disseny clàssic. Amb un escriptori d'estil barroc i prestatges plens de llibres en tres de les quatre parets. La víctima està al terra, entre la porta i la taula. Damunt la taula hi ha un llibre obert. Li crida l'atenció que enmig d'espessos paràgraf de lletra, hagin reproduït un símbol vinculat a la història. Amb les mans protegides pels guants de làtex, tanca el llibre fins que pot examinar el títol de la novel·la. L'edició sembla vella i curada. Potser sigui un gran clàssic dins el seu gènere, però el detectiu no en reconeix ni el nom, ni l'autor. Seguidament continua buscant. Una finestra il·lumina tota l'estança. El detectiu comprova que està ben tancada i que no ha estat forçada. Mira a través d’ella el món en el que es movia la víctima. És una zona residencial, amb cases unifamiliars, voreres amples i molt espai entre elles. Un barri econòmicament benestant. Els cotxes que es veuen són de gamma alta, a excepció dels dos cotxes patrulla aparcats a la porta de la petita parcel·la, col·locats en fila com si volguessin bloquejar l'entrada.

És migdia però en aquell barri hi ha poc moviment. El detectiu, amb la vista cansada però amb una visió perfecta gracies a les ulleres, intenta identificar a tots aquells que caminin pel carrer: Una mare intentant fent entrar als nens al cotxe, un home vestit d'esport corrent a pas lent però constant i a un home caminant d'esquena sense presses. El detectiu es fixa d'immediat amb l'estranya parsimònia de l'individuo. Sembla patir algun tipus de lesió al maluc o a la cama, ja que els seus passos estan marcats per una lleu paràlisis molt poc natural.

Hi ha alguna cosa pecualiar en ell.

Però el detectiu acaba sortint del seu capficament per tornar a centrar l’atenció en l'escena del crim. I des d'allí, al mirar al cadàver, queda a la vista la mà dreta de la víctima, tancada amb força. Talment sembla com si estigués protegint de la llum o de ulls indiscrets alguna cosa.

El rigor mortis ja comença a paralitzar els seus dits, però el detectiu encara és capaç d'obrir prou els dits per veure que s'amaga a dins. El que veu li causa un calfred: el mateix símbol que apareixia al llibre ha estat dibuixat amb un ganivet a la mà de la víctima.

Llavors, vencent la lleu artrosis que pateix, s'aixeca i se'n va cap a l'escriptori, on comença a llegir el contingut del llibre, intentant comprendre de retruc, quines motivacions podia tenir l'assassí.

No s'ha d'endinsar massa en el paràgraf per comprendre la magnitud de la tragèdia. Parla del gran poder, de les invocacions i dels sacrificis necessaris per aconseguir tals proeses. Parla del símbol que uneix i concentra tot el poder i de la possessió de cossos.

És al llegir aquest últim apartat que torna a pensar amb l'home que ha vist allunyar-se. Semblava com si intentés controlar un cos que no era el seu.

El detectiu no professa cap religió, però aquell text el pertorba. Intueix que hi haurà nous assassinats, ja que el cercle s’ha iniciat, però ara cal tancar-lo.

Torna a mirar per la finestra però ja no hi ha ni rastre d'aquell home misteriós.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.