Imprimint Bitllets

Dedicat a l'Anna, com a mostra que no tot és el que sembla! Espero que us agradi.

Imaginem que existeixi un món on la gent pugui imprimir els bitllets des de casa seva. A primera vista sembla el somni de molts, i evidentment estarem davant un món força materialista, que vincula el diner a la felicitat. Sent així, la mesura seria d’allò més populista i serviria per crear falses esperances entre la societat, ja que moltes famílies escanyades econòmicament (i també per moltes altres que no ho estan) hi veurien en aquesta possibilitat un autèntic regal.

Però en el hipotètic cas que es donés via lliure a la impressió de bitllets “casolans” i sense control, és evident que la moneda es devaluaria d’immediat. Per això els governants se n’haurien d’empescar alguna.

En aquest món es defensa el benestar material per damunt de tot, per això hi continuen havent classes socials, que lluny d’aproximar-se, cada vegada s’aniran distanciant més i més.

Perquè és cert que es poden imprimir els bitllets des de casa, però la màquina d’impressió, el paper i la tinta han disparat el seu preu, i quina casualitat, que les empreses que els venen, estan emparades pel govern, o són afins a ell. Els rics continuaran sent rics, i els pobres, pobres!

Perquè no ens enganyem, en un món capitalista i materialista, a part d’haver de disposar del poder econòmic, també es necessita mà d’obra que continuï treballant. Per això posarien barreres a la fabricació en massa de bitllets.

Qualsevol ciutadà que visqués una vida sense masses excessos i permetent-se un capritx de tant en tant, podria gaudir de suficients bitllets per viure una bona vida.

Aquell que encegat per la falsa promesa de llibertat econòmica, malgastés en excés i sense previsió, es trobaria que cada cop li seria més complicat poder pagar el paper i la tinta d’impressió, i que els bitllets impresos, ni que fossin els de més alta valoració, no servirien per mantenir el seu ritme de vida, ni a la llarga, poder pagar els nous cartutxos.

Així que en aquell món, les coses no són tan boniques com sembla. És evident que des de petits s’inculca als nens que el control és la base per arribar al final de la carrera amb forces, però molts es creuen més llestos i intenten ser més intel·ligents que el sistema.

Alguns fan inversions perilloses, i és cert que a un percentatge minúscul els hi acaba sortint bé, però a la gran majoria s’acaba estampant, perdent molt més que la seva dignitat.

Altres han començat a imprimir bitllets il·legals, amb paper i tinta no acceptats pel govern. Això és considerat un greu delicte d’estafa i falsificació i està penat per llei. Un departament especial de la Policia s’encarrega de buscar a aquesta gent i dur-los davant la justícia. Els càstigs són exemplars, però la desesperació cada vegada és mes gran, així que són molts els que ho intenten.

Quan són arrestats i jutjats, molts d’ells reconeixen que no van fer bé les coses, que haurien hagut de ser més prudents amb els seus excessos. Demanen clemència i comprensió, però tan sols obtenen negació.

Les normes són iguals per a tothom, així que toca pagar el preu per ser un agosarat. Quina gràcia que els fa escoltar això als repudiats, de boca de fills de papà que mai han sabut què eren les misèries de la vida.

Bé, si acceptem misèries de la vida, com el fet de no poder-se comprar tres cotxes d’alta gamma i un iot, sí… ells també saben el que és patir.

Però tenen raó en una cosa: si els hi segueixes el joc, i vius sense estridències i sense aixecar massa el cap, acceptant les seves lleis per injustes que siguin, podràs arribar a vell amb més o menys dignitat… a menys que el teu fill sigui un eixelebrat, i a tu t’acabin embargant el pis amb setanta-cinc anys.

Gravetat Canviant V.2.0

Ja que la primera versió no s'acabava d'ajustar al que m'havien demanat, aquí en faig una nova versió.

Dedicat a l’Eugeni i a tots aquells que no els hi ha agradat la primera versió (Gemma inclosa!).

Imaginem que existeixi un món on hi actuïn diverses forces de gravetat, totes en diferents direccions i alhora. Realment serà un món d’allò més caòtic, a menys és clar, que hagin aconseguit desxifrar què motiva els canvis de direcció.

Però en aquest cas no ho han fet. Les pors i la ignorància els han fet creure que el que els passa no té cap més explicació que la intervenció d’unes forces divines, que decideixen castigar aleatòriament a tots els habitants d’aquell planeta.

En aquell món els ciutadans mai saben quina gravetat els espera al final del carrer per on circulen, o en quina direcció els afectarà quan intentin anar al bany. Només tenen la certesa que si tornen enrere seguint el mateix trajecte, patiran les mateixes gravetats que durant el camí d’anada. Una petita pista d’allò més útil, que ajuda a no anar amb tanta por al cos.

Ara bé, cada nit, a les dotze en punt de la mitjanit, les gravetats de tot el món tornen a canviar de direcció.

Això és un gran inconvenient, sobretot pels noctàmbuls, que poden passar d’estar caminant pel carrer a sentir-se estranyament atrets per la paret vertical de l’edifici del costat, si el canvi els enganxa al mig del carrer. Els cops són habituals, i les fractures d’ossos també.

Les conseqüències són igual de tràgiques si estan tancats al pis. Si algú està mirant la televisió i la gravetat canvia, de sobte es poden trobar estampats contra el sostre.

I més empipador encara, si s’estan mantenint relacions sexuals i arriba la mitjanit, en un impuls apassionat, pots acabar sortint disparat contra alguna paret, amb l’agreujant que la teva parella et caigui a sobre. No és que faci molt malt, però és empipador.

Evidentment el mobiliari d’aquest món ha acabat fixat a la paret, i amb eixos rotatoris per adaptar-se a les diferents direccions de la gravetat. Hi ha sis variants. Es pot sortir disparat: cap al davant, cap al darrera, cap a l’esquerra, cap a la dreta, cap amunt o cap avall.

Les carreteres han estat cobertes, i els cotxes semblen maons de construcció. Tenen vuit rodes esfèriques, quatre a l’eix inferior i quatre al que seria el capó, capaces d’adaptar-se a tots els canvis de gravetat. Per al qui condueix és d’allò més divertit, tot i que a cada pocs metres panells lluminosos van indicant el canvi de direcció. És tota una experiència agafar el cotxe per anar a treballar.

El metro tampoc és que sigui meravellós, ja que la gent, quan invisiblement creua un carrer que està uns metres per sobre seu, comença a patir-ne les conseqüències. Fa temps que s’han instal·lat arnesos i cinturons de seguretat, que en cas de canvi brusc de gravetat, els mantingui fixats al seient, o drets al seu lloc.

Sense un patró lògic, la inventiva humana ha tornat a ser la clau. Tots els ciutadans porten lligat al canell (dret o esquerre indiferentment) un petit pèndol, penjat d’una cadena de plata d’uns vint centímetres. Ells diuen que és l’amulet de la gravetat, que els protegeix, ja que a cada cantonada, de cada carrer per on circulen, o a cada habitació on van a entrar, abans de res, han d’estendre el braç cap allà. El pèndol pateix els efectes de la gravetat abans que ho faci tot el cos, i ajuda a desxifrar en quina direcció hi actua. Si és cap avall fantàstic, ja que voldrà dir que hi ha la mateixa direcció que a on és ara. Cap enrere també és una opció desitjable, ja que tan sols s’han d’enganxar a la paret de la cantonada i passar el cos d’un carrer a l’altre. Llavors, com que els està atraient la paret on s’acaben d’enganxar, només s’han d’alçar (desprès de girar a la cantonada, amb la nova gravetat seria com si quedessin estirats a la paret). Per educació intenten no trepitjar les finestres de la paret (que ara és el seu terra).

El problema arriba quan en una de les cantonades el pèndol els indica que la gravetat els empeny cap amunt. (segons com estiguessin patint la gravetat, mirar amunt no és sinònim de veure el cel, ja que pots estar mirant la paret del carrer del davant). Però quan és el cel el que els torna la mirada, s’empassen la saliva d’immediat. Alguns decideixen tornar enrere i buscar un altre camí. Altres en un acte de valentia, decideixen confiar amb les xarxes de protecció que s’han col·locat entre vint i cinquanta metres del terra, creant un sostre enxarxat entre edificis. Tot amb la finalitat, que si algú és empès cap al cel, la xarxa aturi la seva elevació i li pugui servir de terra. Tot i així saltar al buit mai és agradable i segur.

És innegable que sortir de casa és tota una aventura. I és lògic pensar, que amb tals situacions els horaris de treball seran força flexibles, ja que no hi ha manera de saber el temps exacte que es tardarà en arribar.

Tot i així s’ho prenen amb filosofia i accepten l’aventura com a part dels seu dia a dia.

Això sí, les migranyes que pateixen per tants canvis de sentits són d’allò més empipadores.

Gravetat Canviant

Les primeres sol·licituds ja comencen a arribar!!

Comencem la setmana amb el primer post encarregat per vosaltres:

Dedicat a l’Eugeni, perquè la seva imaginació sempre em supera!

Imaginem que existeixi un món on la força de gravetat hi actuï en diverses direccions. Us preguntareu com podria ser possible, si la força de gravetat aquí tan sols és una, i resulta que és l’atracció que fa el nostre planeta per mantenir-nos a tots enganxats a ell.

Doncs bé, hi hauria diferents opcions per aconseguir tal proesa, però jo n’he suposat una, que segurament tingui errors de concepció, però que pel cas, ja ens servirà.

La particularitat en aquest món és que la seva lluna és gairebé tan gran com el propi planeta, fet que provoca que s’atreguin i s’acostin mútuament. Tots els habitants d’aquell món han assumit que la col·lisió entre aquests dos cossos és inevitable. Els més optimistes diuen que tardarà dècades o fins i tot algun segle, tot i que experts independents i crítics amb les previsions teòriques acceptades per la majoria, afirmen que l’atracció mútua fa augmentar la velocitat a cada metre que s’acosten. I segons ells, això només els deixa uns deu o quinze anys de marge.

En aquest cas, planeta i satèl·lit generen forces d’atracció tan fortes entre sí, que han aconseguit superar la força de gravetat del propi planeta. Evidentment els habitants d’aquell món en pateixen les conseqüències a diari, amb l’afegit que al ser el satèl·lit del planeta, l’enorme lluna també gira al seu voltant.

Això és el que fa variar la gravetat en aquell planeta.

Davant d’aquesta realitat, la gent s’ha hagut d’adaptar a la vida en funció de les fases gravitacionals. Per exemple, les setmanes només tenen quatre dies, tot i que els dies tenen més hores que els nostres. Una setmana correspon al temps que tarda la lluna a donar una volta completa al planeta. Al primer dia de la setmana la força de gravetat és horitzontal i cap a l’esquerra, com si nosaltres ens sentíssim atrets pel sol quan surt per l’est a primera hora del matí. El segon dia, en que la lluna ja ha fet un quart de volta, la gravetat és com la nostra, vertical i cap al centre del planeta. Aquest és un dia cansat per sortir a treballar, ja que a part de l’atracció de la lluna, també perceben la gravetat pròpia del planeta. El tercer dia, quan la lluna ja ha arribat a les nou d’un rellotge dels nostres, la força és horitzontal cap a la dreta. Evidentment el concepte de terra, sostre i parets és d’allò més relatiu.

Però se’ns dubte el dia més perillós és el quart, quan el satèl·lit, col·locat a les dotze en punt respecte el planeta, exerceix tanta força, que impulsa a tots els objectes del planeta cap a ell. Podeu imaginar l’onada de terror que es propagà, quan els primers casos de levitacions es començaren a detectar. Fins i tot ara, passats molts segles, de tant en tant es veu volar algun animal o persona elevant-se ingràvid cap amunt.

Per això es va haver de redissenyar el concepte d’arquitectura urbana. Ara totes les ciutats, llars i mobiliari han acabat tenint formes cilíndriques, esfèriques, o una combinació d’elles. Les habitacions no tenen cap angle recte, i el mobiliari, fixat a guies mòbils, es pot anar ajustant en funció del dia de la setmana en el que et trobis.

On ha despuntat més la originalitat ha estat en el disseny de les cuines i els sanitaris, tots suspesos. Han estat fixats a les respectives parets, i gràcies a un sistema força simple, els permet girar sobre el seu eix de la paret, adaptant-se així als canvis de gravetat.

Els grans carrers i avingudes a l’aire lliure han deixat pas a túnels circulars i transparents que comuniquen els edificis i els diferents carrers, perquè la gent pugui desplaçar-se lliurement. El segon dia de la setmana, quan la gravetat és vertical cap al terra, es permet a la gent sortir a passejar a l’aire lliure, però hi ha toc de queda perquè ningú acabi patint el canvi de sentit de la gravetat, sense estar en un entorn controlat.

És una bona vida quan un s’hi acostuma, però és clar, no tot poden ser avantatges. Degut als constants canvis de direcció de la gravetat, les migranyes són terribles i la pell, víctima invisible d’aquest càstig continuat, s’acaba deformant en totes direccions. El rostre d’algú que hagi viscut seixanta anys, té molt poc a veure amb les arrugues que nosaltres patim.

Per sort sempre hi haurà cirurgians plàstics, disposats a ajudar tan com puguin. Per una petita fortuna retornen al rostre la seva joventut perduda. No cal dir que les llistes d’espera per ser tractats són més llargues que per qualsevol altre tractament.

I és que allà, la bellesa és el primer.

Polítics Honrats

I com que avui estem d'inaguració... us deixo un segon regal.

A partir d'ara heu de ser vosaltres qui em doneu les idees pels nous Móns!

Dedicat a l’Anahi, per la seva paciència cada matí quan sona el despertador!

Imaginem que existeixi un món on els polítics són honrats. Entenc que sigui difícil per molts imaginar que això sigui possible, però jo, optimista de mena, crec que sí que podria arribar a esdevenir.

“Com?!” us preguntareu escèptics. Doncs molt senzill:

Ha d’existir un món, on les creences en les idees siguin més fortes que l’arrogància i la prepotència dels seus polítics. Un lloc on ser el representant del poble, sigui realment un procés obert i transparent, amb igualtat per tots, i sense interferències dels mitjans de comunicació, que fent gala del seu nom, “Comuniquen” i no “Manipulen”.

Però es clar, en tal món, els aspirants a polítics, haurien de ser immunes a l’avarícia, una facultat que va lligada a la nostra pròpia humanitat. Així doncs, com podria esdevenir certa?! Segurament la solució fos penant amb gran contundència qualsevol ús indegut del poder, amb demostracions clares de fins a on pot arribar el càstig per incomplir la llei.

Si s’hagués aconseguit intimidar als governants, fent-los entendre que la seva posició és un privilegi i no un dret per enriquir-se, s’hauria forjat un sistema coherent, on la gent encara creuria en els seus polítics.

Potser la sort seria que en aquell món els ideals encara valdrien el seu pes en or. On un camperol, pogués alçar la veu contra l’especulació de les grans multinacionals, i pogués escampar la seva veritat, plantant cara al qui creu agressor.

Un món on el poder judicial, just, imparcial i igual per tots, imposés penes deliberadament dures per aquells que s’atrevissin a faltar al respecte als ciutadans que els havien donat suport.

El problema arribaria quan el poble, agraït amb la feina feta pel seu governant, li volgués mostrar la seva gratitud amb algun petit gest: potser donant-li copets a l’esquena animant-lo a continuar així, potser invitant-lo a sopar, potser regalant-li uns bitllets d’avió que curiosament promocionava una agència de viatges,…

D’aquí a acceptar una donació a canvi d’agilitzar unes obres, només hi ha una passa.

La fina línia que separa a la honradesa de la llavor de la corrupció, és extremadament fina. Alguns la creuen deliberadament cada vegada que se’ls presenta la oportunitat.

En aquell món, hauria de ser la justícia la que es mostrés inflexible i clara, ja que l’ego humà tendeix a inflar-se tan ràpid com un globus, i si no es punxa a temps, acaba com tots sabem.

Així doncs, seria feina de cadascú, determinar quan la gratitud s’estava acostant perillosament al suborn. I responsabilitat dels polítics, posar-hi fre a temps.

En definitiva: uns polítics i una ciutadania, amb força de voluntat, coherència, sentit de la responsabilitat i creença en uns ideals…

Sembla utòpic, veritat?!

Però jo, optimista de mena, crec que almenys en un del infinits móns, aquest ideal ha de ser una realitat…Sinó malament rai!

Els Hàmsters

Desprès d'uns dies posant a to aquest blog, passem a imaginar el primer Món que hi trobem.

Espero que us agradi.

Dedicat a la Cuca i a les seves innumerables mossegades.

Imaginem que existeixi un món dominat pels hàmsters. Que aquests petits animals, amb el seu incansable neguit, haguessin sabut evolucionar el suficient com per posicionar-se per davant d’altres depredadors, aliant-se amb les espècies més afins per tal que els protegissin dels seus enemics naturals.

Segurament seria una societat avariciosa, on les especies oprimides com els gats, estarien a l’aguait de qualsevol possibilitat per caçar uns quants hàmsters. Però aquests, no serien pas presa fàcil. Són ràpids, àgils i amb suficient intel·ligència com per no deixar-se atrapar amb facilitat. A més tenen unes dents d’allò més preparades per mossegar si es senten amenaçats.

Això sí, la diferència de mida entre uns i altres podria ser un factor preocupant. Potser per això serien tan curosos amb la seva seguretat.

“I què hauria passat amb els humans?!” dirà algú de vosaltres.

Doncs en aquest món, els humans haurien patit alguna estranya mutació, que no tan sols els hauria deixant en la primera fase evolutiva, sinó que de retruc també hauria afectat el seu sistema reproductiu. De tal manera que la comunitat humana molt inferior a l’actual, i pràcticament insignificant al costat dels trilions de hàmsters que poblarien el planeta.

Trobar aliments per tots podria acabar sent un problema, però llavors els hàmsters, avariciosos de mena, optarien per intentar aconseguir el màxim de recursos possible. S’inflarien tant com el seu metabolisme els permetés, omplint les bosses internes que tenen al lateral del cos, fins a més no poder. Llavors tornarien a casa i buidarien tot allò recollit.

L’endemà repetirien l’acció: Sortir, buscar recursos, inflar-se tant com poguessin i tornar a casa per deixar-los caure allí.

“Són previsors” assegurarà algun defensor dels animals.

No li porto pas la contrària, però és clar, en aquell planeta, igual que en qualsevol altre, els recursos serien un bé preuat i finit. Passades unes generacions, potser acabaria sent tot un luxe poder disposar d’aquells recursos que abans abundaven.

Malauradament, això als hàmsters poc els preocupa. Ells haurien emmagatzemat tants materials com haguessin pogut, i es limitarien a observar com els altres eren els que passaven penúries.

El problema és que l’esperança de vida d’un hàmster és inferior als dos anys, i això no els deixa massa marge per fer plans de futur. (és el que passa quan sotmets el teu cos als durs efectes de l’exercici diari i descontrolat).

Així que tot allò acumulat, per innecessari que fos, passava a la següent generació de hàmsters, que criats amb la mateixa fe, continuaven amassant tants recursos com poguessin, intentant que els gats, els seus enemics naturals, no descobrissin mai els seus caus.

I si ho feien… ja s’encarregaven d’avisar als gossos perquè complissin amb la justícia divina (o sigui la seva) i castiguessin als malfactors.

Ves per on, igual que alguns humans que tots tenim en ment!

Amb la diferència que la nostra espècie acostuma a viure força més de dos anys.

Móns en Construcció...

Aquest havia de ser un Blog de promoció personal, d’aquest personatge que està al teclat. Però després dels milions de blogs que existeixen en la actualitat, vaig pensar que un espai on només volgués parlar de les meves coses, acabaria passant força desapercebut.

Per això em vaig esprémer les neurones que vaig trobar despertes, i vaig redirigir la idea. Volia que vosaltres, lectors, interactuéssiu amb mi, per tal que hi hagués una complicitat entre els dos.

Així va néixer Móns Imaginaris. Segurament tots haureu escoltat a dir que existeixen milions de plantes per explorar i infinits universos paral·lels, on les coses poden ser molt diferents a la realitat que ens ha tocat viure.

Doncs aquesta és la idea: Vull que aporteu el vostre granet de sorra i em digueu tots aquells Móns que poden existir i que ningú ha vist mai. Jo, amb la meva modesta traça, intentaré donar-los forma amb les paraules i la imaginació.

Benvinguts a Móns Imaginaris, un blog on podeu imaginar el món que voldríeu (o aquell que no voldríeu ni en pintura!)

Espero que aquest viatge sigui molt llarg.

Atentament,

Jordi Guàrdia