Gravetat Canviant V.2.0

Ja que la primera versió no s'acabava d'ajustar al que m'havien demanat, aquí en faig una nova versió.

Dedicat a l’Eugeni i a tots aquells que no els hi ha agradat la primera versió (Gemma inclosa!).

Imaginem que existeixi un món on hi actuïn diverses forces de gravetat, totes en diferents direccions i alhora. Realment serà un món d’allò més caòtic, a menys és clar, que hagin aconseguit desxifrar què motiva els canvis de direcció.

Però en aquest cas no ho han fet. Les pors i la ignorància els han fet creure que el que els passa no té cap més explicació que la intervenció d’unes forces divines, que decideixen castigar aleatòriament a tots els habitants d’aquell planeta.

En aquell món els ciutadans mai saben quina gravetat els espera al final del carrer per on circulen, o en quina direcció els afectarà quan intentin anar al bany. Només tenen la certesa que si tornen enrere seguint el mateix trajecte, patiran les mateixes gravetats que durant el camí d’anada. Una petita pista d’allò més útil, que ajuda a no anar amb tanta por al cos.

Ara bé, cada nit, a les dotze en punt de la mitjanit, les gravetats de tot el món tornen a canviar de direcció.

Això és un gran inconvenient, sobretot pels noctàmbuls, que poden passar d’estar caminant pel carrer a sentir-se estranyament atrets per la paret vertical de l’edifici del costat, si el canvi els enganxa al mig del carrer. Els cops són habituals, i les fractures d’ossos també.

Les conseqüències són igual de tràgiques si estan tancats al pis. Si algú està mirant la televisió i la gravetat canvia, de sobte es poden trobar estampats contra el sostre.

I més empipador encara, si s’estan mantenint relacions sexuals i arriba la mitjanit, en un impuls apassionat, pots acabar sortint disparat contra alguna paret, amb l’agreujant que la teva parella et caigui a sobre. No és que faci molt malt, però és empipador.

Evidentment el mobiliari d’aquest món ha acabat fixat a la paret, i amb eixos rotatoris per adaptar-se a les diferents direccions de la gravetat. Hi ha sis variants. Es pot sortir disparat: cap al davant, cap al darrera, cap a l’esquerra, cap a la dreta, cap amunt o cap avall.

Les carreteres han estat cobertes, i els cotxes semblen maons de construcció. Tenen vuit rodes esfèriques, quatre a l’eix inferior i quatre al que seria el capó, capaces d’adaptar-se a tots els canvis de gravetat. Per al qui condueix és d’allò més divertit, tot i que a cada pocs metres panells lluminosos van indicant el canvi de direcció. És tota una experiència agafar el cotxe per anar a treballar.

El metro tampoc és que sigui meravellós, ja que la gent, quan invisiblement creua un carrer que està uns metres per sobre seu, comença a patir-ne les conseqüències. Fa temps que s’han instal·lat arnesos i cinturons de seguretat, que en cas de canvi brusc de gravetat, els mantingui fixats al seient, o drets al seu lloc.

Sense un patró lògic, la inventiva humana ha tornat a ser la clau. Tots els ciutadans porten lligat al canell (dret o esquerre indiferentment) un petit pèndol, penjat d’una cadena de plata d’uns vint centímetres. Ells diuen que és l’amulet de la gravetat, que els protegeix, ja que a cada cantonada, de cada carrer per on circulen, o a cada habitació on van a entrar, abans de res, han d’estendre el braç cap allà. El pèndol pateix els efectes de la gravetat abans que ho faci tot el cos, i ajuda a desxifrar en quina direcció hi actua. Si és cap avall fantàstic, ja que voldrà dir que hi ha la mateixa direcció que a on és ara. Cap enrere també és una opció desitjable, ja que tan sols s’han d’enganxar a la paret de la cantonada i passar el cos d’un carrer a l’altre. Llavors, com que els està atraient la paret on s’acaben d’enganxar, només s’han d’alçar (desprès de girar a la cantonada, amb la nova gravetat seria com si quedessin estirats a la paret). Per educació intenten no trepitjar les finestres de la paret (que ara és el seu terra).

El problema arriba quan en una de les cantonades el pèndol els indica que la gravetat els empeny cap amunt. (segons com estiguessin patint la gravetat, mirar amunt no és sinònim de veure el cel, ja que pots estar mirant la paret del carrer del davant). Però quan és el cel el que els torna la mirada, s’empassen la saliva d’immediat. Alguns decideixen tornar enrere i buscar un altre camí. Altres en un acte de valentia, decideixen confiar amb les xarxes de protecció que s’han col·locat entre vint i cinquanta metres del terra, creant un sostre enxarxat entre edificis. Tot amb la finalitat, que si algú és empès cap al cel, la xarxa aturi la seva elevació i li pugui servir de terra. Tot i així saltar al buit mai és agradable i segur.

És innegable que sortir de casa és tota una aventura. I és lògic pensar, que amb tals situacions els horaris de treball seran força flexibles, ja que no hi ha manera de saber el temps exacte que es tardarà en arribar.

Tot i així s’ho prenen amb filosofia i accepten l’aventura com a part dels seu dia a dia.

Això sí, les migranyes que pateixen per tants canvis de sentits són d’allò més empipadores.