Polítics Honrats

I com que avui estem d'inaguració... us deixo un segon regal.

A partir d'ara heu de ser vosaltres qui em doneu les idees pels nous Móns!

Dedicat a l’Anahi, per la seva paciència cada matí quan sona el despertador!

Imaginem que existeixi un món on els polítics són honrats. Entenc que sigui difícil per molts imaginar que això sigui possible, però jo, optimista de mena, crec que sí que podria arribar a esdevenir.

“Com?!” us preguntareu escèptics. Doncs molt senzill:

Ha d’existir un món, on les creences en les idees siguin més fortes que l’arrogància i la prepotència dels seus polítics. Un lloc on ser el representant del poble, sigui realment un procés obert i transparent, amb igualtat per tots, i sense interferències dels mitjans de comunicació, que fent gala del seu nom, “Comuniquen” i no “Manipulen”.

Però es clar, en tal món, els aspirants a polítics, haurien de ser immunes a l’avarícia, una facultat que va lligada a la nostra pròpia humanitat. Així doncs, com podria esdevenir certa?! Segurament la solució fos penant amb gran contundència qualsevol ús indegut del poder, amb demostracions clares de fins a on pot arribar el càstig per incomplir la llei.

Si s’hagués aconseguit intimidar als governants, fent-los entendre que la seva posició és un privilegi i no un dret per enriquir-se, s’hauria forjat un sistema coherent, on la gent encara creuria en els seus polítics.

Potser la sort seria que en aquell món els ideals encara valdrien el seu pes en or. On un camperol, pogués alçar la veu contra l’especulació de les grans multinacionals, i pogués escampar la seva veritat, plantant cara al qui creu agressor.

Un món on el poder judicial, just, imparcial i igual per tots, imposés penes deliberadament dures per aquells que s’atrevissin a faltar al respecte als ciutadans que els havien donat suport.

El problema arribaria quan el poble, agraït amb la feina feta pel seu governant, li volgués mostrar la seva gratitud amb algun petit gest: potser donant-li copets a l’esquena animant-lo a continuar així, potser invitant-lo a sopar, potser regalant-li uns bitllets d’avió que curiosament promocionava una agència de viatges,…

D’aquí a acceptar una donació a canvi d’agilitzar unes obres, només hi ha una passa.

La fina línia que separa a la honradesa de la llavor de la corrupció, és extremadament fina. Alguns la creuen deliberadament cada vegada que se’ls presenta la oportunitat.

En aquell món, hauria de ser la justícia la que es mostrés inflexible i clara, ja que l’ego humà tendeix a inflar-se tan ràpid com un globus, i si no es punxa a temps, acaba com tots sabem.

Així doncs, seria feina de cadascú, determinar quan la gratitud s’estava acostant perillosament al suborn. I responsabilitat dels polítics, posar-hi fre a temps.

En definitiva: uns polítics i una ciutadania, amb força de voluntat, coherència, sentit de la responsabilitat i creença en uns ideals…

Sembla utòpic, veritat?!

Però jo, optimista de mena, crec que almenys en un del infinits móns, aquest ideal ha de ser una realitat…Sinó malament rai!