Manifestacions Útils

A tots aquells que es neguen a callar davant les injustícies.

Imaginem que existeixi un món on les manifestacions serveixen d’alguna cosa.

No és una idea tan utòpica com pot semblar a primera vista, ja que en els seus orígens les manifestacions tenien aquesta força. Eren la veu d’un poble insatisfet i als governants no els quedava altra que escoltar-los o acabar derrocats.

Així que viatgem a aquest món. Aquí el poble té el poder real d’influir en la política a la que és sotmès. Segur que el primer que us ha passat pel cap és un món idíl·lic on els governants són benvolents, meravellosos i on entenen les necessitats del poble.

Doncs no exactament. I és que no us vull enganyar, en aquest món, és cert que en l’actualitat les Manifestacions ciutadanes serveixen d’alguna cosa, però antigament no fou així. Aquest món ha passat per una dura transició democràtica (autènticament real, no com en altres móns), on els governants van comprendre que l’únic que és etern és el poble, i que donar-los l’esquena acabava sent contraproduent.

En aquest món, durant molts temps les manifestacions foren del tot innòcues i no vinculants. Gairebé sempre quedaven en l’oblit comú. Els polítics tenien la paella pel mànec, i si el poble els havia donat el suport a les urnes, era el poble qui havia de callar i patir les decisions que els seus governants prenguessin durant els pròxims quatre anys.

Les etapes de crisis econòmiques foren les que més incendiaren els ànims del poble. Sortien als carrers en massa. Desenes, centenars, milers o milions. La xifra tan era, ja que els governants continuaven tan tranquils a les seves mansions, veient l’espectacle des de la distància.

Però en aquest món les coses canviaren. Potser en el seu món, l’arbre de la societat i l’economia no estava tan corcat com en altres. Potser aquí els governants encara no s’havien convertit en titelles dels mercats especuladors. O potser sí. Potser precisament s’havia volgut esprémer tant a la ciutadania, que al final el poble digué prou.

Però no amb una simple manifestació, sinó amb l’arma amb la que més s’omplien la boca els polítics: La Democràcia. La idea sorgí a través de les xarxes. S’organitzà per tot un país unes Consultes Populars (que el govern no tardà en desacreditar). Se’ls hi donà notorietat a través d’alguns mitjans de comunicació afins, i es feu entendre que la seva veu sí que era vinculant.

En aquell món la gent acabà votant en massa. Les Consultes Populars foren un èxit rotund, i el govern que fins llavors havia fet cas omís, es veié a la corda fluixa. Hi hagué molta tensió, carregues policials i desenes de manifestacions exigint que s’escoltés al poble. Al final la pressió socials fou tan gran que el govern es veié obligat a dimitir.

Però la dimissió d’un polític no era la solució. El sistema sencer estava contaminat. En les següents eleccions que s’haurien de convocar, tornaria a ser un mà a mà entre el bipartidisme de sempre. Guanyés qui guanyés, no canviaria res, perquè tots seguien el mateix guió.

Però aquest món tenia la llavor del canvi. Els disconformes s’organitzaren sota un nou moviment polític que apostava per un gir radical en bona part de les polítiques que es duien a terme. Allí es denominà Equilisme. Els seus membres no es definien ni de dretes ni d’esquerres. Tampoc com un partit de centre. Eren simplement un conjunt de gent que buscaven l’Equilibri en una societat clarament torçada.

Els votants entengueren que el canvi de rumb que proposaven era real, però que no es podria fer sense el suport de tots.

Guanyaren les eleccions i complint amb el que havien promès, (fet d’allò més estrany en política) modificaren una Constitució obsoleta, atorgant per fi més poder al poble. Els mercats borsaris reaccionaren malament. Els Equilistes no cediren a totes les seves pressions, tot i que entengueren que tampoc es podia dinamitar completament el pont que els unia a ells. Al final, després d’estires i arronses força tensos, s’aconseguí l’Equilibri social. Això encengué la flama perquè molts altres països copiessin el seu model.

Ara, passats els anys, es veu aquell avens com el camí lògic davant una situació insostenible. Curiosament anys enrere, s’hauria vist completament utòpic, ja que els havien fet creure que les bases de la societat eren massa fermes com per acceptar grans canvis.

Però quin tipus de societat és aquella en la que la veu del poble, expressada en referèndum, no té cap força política? Doncs una societat que serà evocada eternament a seguir els passos que marquin els de dalt.

Per sort en aquell món entengueren que podien promoure el canvi.

Llàstima que en altres, la gent no ho tingui tan clar.

Aquesta imatge té drets d'autor.

Destrucció Expansiva

Pura ciència-ficció. De nou, gràcies Manel!

Imaginem que existeixi un món on una substància alienígena hagi començat a menjar químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprendreu que aquí la situació és crítica.

Les ànsies d’expansió d’aquest món, els han portat a volar per les estrelles, fins que arribaren al planeta veí. Un tros de desert, sense cap rastre de civilització passada, on només hi queden pedres i arena. Evidentment els científics no dubtaren en agafar mostres de substrats, pots plens de sorra del gran desert que era aquell món, i caixes atapeïdes d’una capa molt dura que recobria les poques muntanyes que hi havia per allí.

Res aparentment perillós ni excepcionalment interessant, que s’estudià deu mil vegades en ambients d’atmosfera controlada, abans de ser traslladat al seu món d’origen.

Aquí, tot ha anat bé fins que han obert el petit contenidor segellat al buit. El tros de pedra dura que creien inert, ha començat a reaccionar amb l’atmosfera d’aquest món, creant una capa marró sobre la seva superfície. Al principi es pensà que era algun tipus de defensa natural, o fins i tot algun tipus d’oxidació que patia la roca… La sorpresa ha arribat quan la roca ha començat a mostrar característiques pròpies d'altres organismes i ha començat a guanyar volum.

-S’està expandint, corroent tot el que està en contacte amb ella!

La conclusió a la que han arribat els científics és preocupant, ja que comprenen que la seva curiositat innata els ha plantat davant una situació crítica.

S’han activat els mecanismes de seguretat, segellant la cambra d’immediat mentre la substància, aliena al trasbals que ocasiona, ja s’ha aconseguit alliberar de la caixa que l’havia contingut. Sobresortint per sobre, com l’aigua bullent oblidada en una olla.

Tot el que toca la substància acaba consumit.

-Pot ser que sigui la seva reacció natural, i que en realitat arribi un moment en que ja no pugui créixer més –vaticina algun d’ells, intentant ser optimista.

S’ha posposat la calcinació de l’organisme, esperant en va que l’augment de volum s’aturi. Però no ho fa. Continua creixent, sempre a una velocitat constant. Sembla no tenir pressa, però el seu increment és notable. S’expandeix des del centre on hi havia hagut la roca, cap a totes les direccions a la vegada. Al cap de tres hores la substància ja s’ha estès per tot el terra de la sala, arribant a les parets laterals, i ha començat a pujar, arribant a una altura de metre i mig.

-Destrueixin-la! -ordena algú amb prou poder.

Tot i la crisi algú es mostrà contrari a tal idea. Ha estat ignorat, i la ordre d’incineració finalment aprovada. Els sensors de la sala s’activen i poc després es produeix la purga.

La substància ni s’ha immutat.

També ho han provat amb fred, intentant-la congelar. El nitrogen líquid ha acabat formant part de la matèria absorbida. El pessimisme no podia vèncer així que s’ha passat a la següent idea de la llista. Fer el buit a la sala, per intentar donar una atmosfera neutra a la sala. No és una mala hipòtesis. Si la reacció ha començat a l’entrar en contacte amb la seva atmosfera, potser s’aturà si aquesta atmosfera canvia.

La tensió és màxima. I el regust amarg del fracàs dilapidari. Això tampoc funciona.

L’única solució que potser hauria funcionat, hauria estat agafar la cambra on encara estava continguda la substància, i carregar-la en un transbordador i enviar-la pitant un altre cop al seu planeta d’origen. Curiosament aquesta idea no se li ha acudit a ningú, o si més no, no l’han vista plausible.

Aquesta ha estat la seva sentència.

Molt abans que la substància arribés al sostre de la cambra, l’insòlit àcid que impregna a la seva base, ha aconseguit corroure les parets, creant diversos forats a la mateixa per on la substància ha acabat sortint, mentre continua expandint-se.

S’han aïllat sales del Complex, desprès plantes, i després Àrees senceres. Res sembla poder-la aturar. Els químics han fet gala d’una àmplia mostra de compostos. Segons ells és inconcebible que sigui invulnerable. Malauradament cap de les mesures que han provat ha funcionat.

Al cap d’un dia ja s’ha apoderat de tot el Complex. De moment no hi ha hagut víctimes mortals, tot i que en nom de l’investigació, s’han deixat diferents espècies animals repartides per tot el Complex: Gossos, gats, ximpanzés, ànecs, ocells, rèptils i escarabats. Tots han patit la mateixa sort. Entre crits i agònics udols han estat atrapats per la substància, que els ha anat pujant per sobre, fins arribar-los a cobrir completament. Llavors, de sobte, quan l’àcid ja ha fet la seva funció, el volum ocupat per l’animal simplement s’esfondra, per acabar sent de nou una massa uniforme.

Cinc dies més tard ja ha consumit un terç del continent.

Avançant a tal velocitat... quina esperança els pot quedar a aquests pobres infeliços?!

La resposta la deixarem per un altre dia…

Els Arrodoniments a l'Alça

A tots aquells que s’han indignat alguna vegada amb els Arrodoniments a l’Alça.

Imaginem que existeixi un món on els preus dels productes, cada vegada que hi ha un increment, s’arrodonissin a l’alça sense cap justificació possible a part de quadrar el preu final a una xifra exacta.

Sé que no us agafa per sorpresa, així que serà fàcil fer aquest exercici d’imaginació.

Però com sempre intentarem anar una miqueta més enllà. Escrutar en les raons autèntiques que haguessin pogut motivar aquesta mentalitat, a vegades pocavergonya, ja que els augments no únicament es limiten a arrodonir a l’alça, sinó que busquen el màxim benefici possible. I això per què? Doncs perquè en aquest món existeixen uns dimoniets de l’avarícia, segons els quals cada cèntim que cobres per sobre de l’increment estipulat, és benefici directe que entra a l’empresa.

Aquesta mentalitat ha calat tant en la ciutadania, que els arrodoniments a l’alça ja són part de la seva rutina. Però com sempre hi ha sectors on la balança és extremadament oposada. I no és pas culpa dels empresaris o de la societat en general… torna a ser culpa dels dimoniets avariciosos, que apareixen en el moment precís que l’individu està a punt de prendre la decisió final.

Sense dubte, ells són els responsables que un empresari, a l’hora de la revisió del sou als seus treballadors, es cenyeixi a la llei per justificar l’increment exacte que estipula, per exemple un canvi d’any. Els dimoniets, sempre atents, li atacaran la consciència, recordant-li l’esforç que suposa tenir un treballador a càrrec. La ment humana és dèbil, així que acabaran convencent el pobre infeliç, que acabarà assegurant que ell es limita a complir la llei. Si la pujada marca per exemple un 1,32 d’increment, això serà el que pujarà. Ni més ni menys!

I els treballadors encara poden estar contents, ja que alguns altres, en altres sectors on la llei deixa a la lliure voluntat de l’empresari, veuran com els seus sous es queden fixats exactament al mateix punt.

Que el cost de vida puja i el seu sou no?! Els dimonis avariciosos són contundents en aquest sentit: Doncs tres pedres pel treballador. Content pot estar que no se li rebaixi el sou emparats amb alguna justificació relacionada amb la paraula “Crisi”. Un altre mot que s’han tret de la màniga per generalitzar el terror i imposar les seves idees.

Però tornem als empresaris, a aquests mateixos que s’emparaven en la llei per justificar les seves decisions,… perdran part d’aquesta coherència quan es tracta dels productes o serveis que ofereixen, on l’increment passarà a 1,35 ó fins i tot, a 1,40. (i en sectors emergents aquesta quantia pot veure’s ràpidament multiplicada per dos ó més).

Una prova més que els dimoniets, a part d’avariciosos, no tenen ni un pèl de tontos.

Ells viuen dels cèntims que es van esgarrapant en cada arrodoniment. Cèntims que es converteixen en autèntiques fortunes si ho multipliquem pels milions i milions d’empreses i sectors, on s’apliquen arrodoniments a l’alça simplement per caprici.

Alguns experts econòmics asseguren que aquests arrodoniments són el que fa moure l’economia. Altres els critíquen, assegurant que si tots els preus bàsics pugen per sobre de l’estipulat menys els sous dels treballadors, aquí l’únic que hi surt perdent és la gent del carrer.

I en part tenen raó… però això als dimoniets avariciosos el hi importa ben poc.

Sense Mentides

De nou, gràcies al Jordi.

Imaginem que existeixi un món on tothom porta un xip que identifica de forma immediata si algú està dient una mentida.

Evidentment si s’ha arribat a aquest punt, serà que els governants, cansats de les falsedats que havien evocat a la societat a una decadència repugnant, han trobat en aquest sistema una manera per controlar les mentides que diu la gent. O potser ha estat la gent, que cansada de les mentides dels seus líders, haguessin impulsat des de la base, un nou model social.

Sigui com sigui, el cert és que en aquest món, les mentides són com crims comesos contra la persona que escolta la mentida, per això està tipificat com un dels delictes més greus. Tan és així, que si el comptador detecta que es diuen més de cinc mentides a l’any, s’obre un expedient sancionador.

Si s’arriba a les deu mentides a l’any s’arresta a l’individuo.

Us haureu adonat de seguida de la circumstancia tan atípica que s’està plantejant, i de les moltes conseqüències que tindria en el nostre dia a dia si s’apliqués tal mesura en aquest món.

Per exemple: Tots els programes del cor, futbolístics o gran part dels debats televisats, sofririen grans canvis, ja que els tertulians, s’arriscarien, cada vegada que obrissin la boca, a donar una dada, que abans de ser pronunciada ja sabien que era mentida. Els telenotícies, alguns més que altres, es veurien obligats a suavitzar les seves maneres i basar-se en aspectes més imparcials als que fins ara s’havien aferrat.

I per últim, el cas més evident: Ni polítics, ni empresaris, ni banquers, ni treballadors, podrien posar falses excuses a les mentides que sistemàticament deien.

Realment un món guiat per la veritat, pot ser un gran món, però no pas un món indolor, ja que la veritat a vegades fa molt més mal que una mentida.

En aquest món on no es pot mentir, la televisió és un exemple de credibilitat, tot i que hi ha programes que freguen el bon gust. Molts dels Telenotícies, continuen sent sensacionalistes, però almenys les notícies són completament verídiques.

Els treballadors estan regits per la mà ferma i visible de la veritat. Els empresaris tampoc poden falsejar els números com en altres móns, i els banquers han perdut part de la seva malícia, ja que no poden col·locar productes tòxics camuflant-los darrera la màscara de grans oportunitats que els inversos no podien deixar passar.

Els polítics tampoc són immunes a aquesta llei. Us preguntareu com pot ser que segueixin al càrrec si la mentida acostuma estar lligada a cada una de les seves aparicions públiques.

La veritat té moltes cares i ells han aprés a controlar-la. No sempre dins la legalitat.

Potser han enganyat a la majoria, però sempre hi ha algú amb una sensibilitat especial. Algú que s’adona que els portaveus sempre són els mateixos, i no obstant, les promeses fetes feia mesos, s’han quedat estancades en mesures que han acabat sent diametralment oposades.

La gent sempre ha tingut molt mala memòria. Obliden les penúries i desgràcies més ràpid del que haurien. Per sort sempre hi ha algú que no ho fa. Algú que potser per casualitat acaba descobrint, que els polítics han piratejat el seu xip, per tal de poder dir tantes mentides com la prudència els deixi dir.

Dubta entre fer-ho públic i callar. La prudència mana.

A més, qui creurà a aquell que neda contracorrent?!