Diners caducats

Dedicat a en Javi, per una de les idees més curioses que m’han plantejat fins al moment.

Imaginem que existeixi un món on els diners caduquin a l’any d’haver-los aconseguit. D’entrada els que siguin estalviadors de mena ja hauran aixecat la cella alarmats, mentre que els que viuen amb l’aigua al coll no hi trobaran res de particular.

Sigui quin sigui el vostre cas, potser us agradarà saber una mica més d’aquest món.

Aquí el capitalisme és el sistema hegemònic. S’inculca des de petits, i se’ls explica que per tal que l’economia funcioni adequadament, es necessita que estigui en constant moviment. D’aquí la imposició de gastar tot el que s’ha guanyat durant els següents dotze mesos.

La gent ho té força interioritzat tot i així, i a diferència del que podeu pensar, passat aquest any de marge hi ha milions de bitllets que acaben caducant.

És evident que durant els primers anys s’aprofitarà la obligatorietat de gastar per saciar tot de capricis, ja sigui fer una petita escapada, comprar roba, una mica de tecnologia, o canviar-se de cotxe. Però quan ja s’hagin saciat tots el capricis bàsics, l’única despesa en la que es podrà invertir serà en amortitzar hipoteca, de tal manera que aquesta acaba sent pagada molt abans del que establia el termini firmat.

I com controlen que es produeixi tal moviment econòmic? Doncs de dues maneres molt senzilles.

Si el capital prové de les transferències bancàries i no existeix físicament, s’ordenarà per ordre d’entrada al compte de l’entitat o del ciutadà. Llavors quan aquest individuo realitzi una compra amb targeta, s’utilitzarà el que més temps fa que està al compte. De totes maneres, per evitar descuits, quan uns diners estan a punt de caducar, el banc sempre envia extractes recordatoris, que la gent, tot i que us costi de creure, sovint ignora.

Pels casos en que el capital és moneda física, també s’han ideat un sistema de control. Només existeixen bitllets (òbviament de diferents valors), i tot ells duent un xip intern i una banda magnètica, de tal manera que cada cop que s’utilitzen per pagar el compte intern es posa a zero, identificant a la vegada qui és la persona o establint que l’ha adquirit, ja que cadascun d’ells disposa d’un codi d’identificació únic.

Sembla complex, però amb sistemes informatitzats és d’allò més senzill i automàtic.

Aquesta volatilitat de la moneda fa que les empreses computin beneficis cada sis mesos, donant els altres sis mesos als accionistes per tal de que es puguin gastar els diners (en aquesta ocasió no és un any, perquè s’entén que tot i canviar de mans, la transició es fa dins l’organigrama intern de l’empresa).

En aquest món són més bons gestors que en molts altres, però també és cert que amb el temps s’estan acomodant.

Viure en una estabilitat econòmica és gratificant, però és clar, amb aquest sistema les persones depenen exclusivament dels ingressos anuals que perceben. I els jubilats, amb una paga assignada d’allò més mínima, poden passar de facturar petites fortunes durant la vida, a cobrar el sou base de la jubilació, que segurament no els servirà ni per cobrir les necessitats més bàsiques.

Per això ara ha aparegut un sistema estrella que tothom es planteja adquirir. Són uns bons que permeten canviar els diners que estan a punt de caducar (o els que cadascú lliurement vulgui invertir), per xecs del mateix valor emesos per diferents asseguradores. Amb la promesa de que quan un es jubili, es podran canviar aquests xecs, per ingressos reals, que d’una altra manera haurien caducat.

Com és evident la gent està entusiasmada amb aquesta promesa d’ingressos a llarg termini. Tot i que cap d’ells té la certesa que quan arribi el moment es trobin que l’empresa no té la liquiditat promesa.

Ara bé, tenint en compte que els diners haurien caducat igualment, tampoc es preocupen massa per tal hipòtesi.

Potser us preguntareu a on van tots aquests diners caducats. Doncs és evident que a l’Estat.

Si el capital és digital, la transferència és directa. Si és en bitllets físics, s’han de dipositar en qualsevol establiment o banc, en una bústia de caducitat, i furgons especials recullen el capital no gastat.

Però s’ha de reconèixer que no a tothom li agrada la idea de tirar els seus diners a una bústia que nodreix a l’Estat, així que ja s’han buscat sistemes alternatius per evitar la caducitat dels seus diners. La pilleria està a l’orde del dia.

Ara la gent ha començat a pagar per serveis que no reben.

Per exemple és busca un decorador d’interiors al que es paga una obra que no es fa. Llavors el decorador reinverteix en una empresa afí a la del contractista i compra per valor del què li han pagat restant la respectiva comissió que s’endú pels serveis oferts. Així el contractista original disposa d’un altre any per gastar els seus diners.

Però això es considerat frau fiscal. I és delicte. De fet està castigat amb una severitat que molts consideren excessiva: A tots aquells que s’enganxi cometent-lo se’ls retiren immediatament tots els seus ingressos, deixant tots els seus comptes a zero.

No hi ha apel·lació possible.

Bé, aquí potser m’he passat una mica, ja que alguna excepció sí que existeix. Fins i tot indults, però solen ser casos reservats a certs privilegiats, amics dels qui tenen el poder de decisió.

Vaja, com a tants altres móns.

Aquells que no estimen

Aclareixo que aquesta dedicatòria no va amb segones! :P Li dedico a l’Anahi perquè va ser ella qui va plantejar el món, i a la Gemma per realitzar la il·lustració que ha aconseguit captar l'essència del relat.

Imaginem que existeixi un món on la gent sigui incapaç d’enamorar-se ni sentir empatia pels altres. Que de forma natural, hagin desenvolupat una aprensió distant, que els fa immunes a aquestes dues emocions universals.

De ben segur que ja deveu pensar en un món brut, caòtic, salvatge i poc desenvolupat, però res més lluny de la realitat. En aquest món són tan o més civilitzats que en molts altres, i gaudeixen d’una tecnologia inclús superior. Però per curiosos capritxos del destí han omès el sentimentalisme.

Les llegendes parlen d’una estranya afecció que s’estengué per tot el món feia més de tres segles. Encara ara no han pogut identificar l’origen, però el cert era que atacava els fills petits de les famílies. Foren milers els que caigueren. Però segons sembla, els únics que no desenvoluparen aquella afecció foren els nens orfes de diferents internats. Les males llengües començaren a parlar del mal dels “Fills Estimats”. Potser llavors, per por de que els seus fills acabessin contraient la malaltia, les futures generacions començaren a tractar-los amb cert distanciament. Però l’amor maternal és immens, i sempre acabava apareixent en algun racó o altre del planeta. Llavors, com si la infelicitat el detectés, buscava a aquell infant que havia provat l’amor dels pares, i els hi arravatava sense compassió.

Ara, el que s’ha transmès com a simples llegendes, s’ha acabat assimilat com a veritat absoluta. Ningú pensa en antigues malediccions a l’hora de criar els seus fills, i de fet fa dècades que no mor cap infant per causa d’aquella malaltia. Però el cert és que la societat ha tendit a expressar una fredor creixent cap als seus iguals. Fomenten la competitivitat, i en absència de l’amor i l’empatia, l’honor i l’orgull són els sentiments que lluiten per arribar a experimentar els pares. I els fills, creixen mentalitzats que el seu repte és assolir tals objectius.

Per això es sotmet als infants a un estricte adoctrinament. Es tracten com a individus. No es fomenta el treball en equip, tot i que quan es creen grups de treball, cadascú s’esforça per no ser menys que els altres. Entre ells sempre hi flota la competitivitat. Viuen observats i jutjats pel seu entorn i això els ha convertit en freds i calculadors, però terriblement eficients.

Els pares observen amb indiferència els resultats dels fills. Les avaluacions parcials sempre tendeixen a ser dolentes per tal de no crear una efusivitat desmesurada. Ells creuen que rebre afalacs ennuvola la ment i resta potencial als seus fills, tot i que recolzen als seus fills, quan ho necessiten. Els joves reben formació fins que arriben a la majoria d’edat: els vint anys.

És llavors quan la interrelació amb el sexe contrari es fa més directa. Es pot sol·licitar parella formal, que és assignada mitjançant tests de compatibilitat. La gran majoria d’aquestes sol·licituds acaben en matrimoni. No perquè hagi aflorat l’amor, sinó perquè en l’entorn familiar, s’ha creat el clima propens de prosperitat en el treball i estabilitat econòmica, i entre la parella hi ha una certa afinitat. Però no l’amor. Cap d’ells ha estat inculcat per mostrar aquest tipus de sentiment i si l’arriben a sentir interiorment, l’ignoren i mai l’expressen. En un món purament racional, no hi ha lloc per ell.

Així que amb aquesta premissa, ja us podeu imaginar com són les relacions sexuals. Poc càlides i un xic insulses. Però seria injust posar en el mateix sac a tots els habitants d’aquell món. Perquè fins i tot sense sentir amor o empatia, hi ha individus amb un autèntic do pel sexe, sent fogosos i complaents amb la seva parella, tot i que altres són autèntics robots, freds i insensibles que mantenen relacions gairebé per obligació.

Ja que sigui del grup que sigui, s’ha de dir, que tots tendeixen a ser individualistes, doncs vull fer notar, que fruit de la seva educació, quan estan en parella consideren a l’altre com una mera eina per aconseguir els seus propòsits, ja sigui descarregar una trempera acumulada o per intentar engendrar un fill. Tasca que es prenen d’allò més seriosament, ja que la paternitat és obligada en aquest món.

A vegades, mentre es recorre aquest camí conjunt apareix un instant en que la persona nota la fiblada de l’amor. Potser en una mirada còmplice de la seva parella, potser en una carícia mig involuntària, o potser en el moment que els metges posen als seus braços el nadó acabat de néixer. Instants únics i màgics, que normalment silencien, però que els aconsegueixen injectar una autèntica dosi de felicitat irracional.

I és que, l’amor i l’empatia són d’allò més obstinats, i per molt que els hi tanquis la porta, sempre troben alguna escletxa per on treure el cap.

Il·lustració de Gemma Cruz (http://rincondelaoveja.blogspot.com.es/)

Un Món sense Polítics

Dedicat al Gerard, per plantejar-me un tema tan atrevit.

Imaginem que existeixi un món sense polítics. Així d’entrada segur que més d’un ja somriu davant la idea, però analitzat fredament, és evident que per arribar a tal situació, hauríem de parlar o d’una societat més compromesa i avançada socialment, o d’una altra on la desafecció política fos tan gran que la gent s’hagués revelat contra la classe política. Com que aquí tenen cabuda tots els Móns imaginats, donareu una ullada a tots dos.

En el primer cas, on les coses s’han fet de forma pacífica, gaudeixen d’un estil de vida força semblant al nostre, però la concepció de la política és completament diferent. Aquí la transició començà a les urnes i anà avançant imparable, emparada en una democràcia en la que sempre han cregut.

Existeixen lleis, deures i obligacions per la ciutadania, i s’interelacionen amb els diferents pobles establint llaços de comunicació i comerç com el de tants altres móns. Però aquí s’han saltat l’esglaó dels polítics. Es creuen completament preparats per governar-se a si mateixos, sense la necessitat d’escollir permanentment càrrecs electes. La globalització ha deixat de ser interessant, i el seu cercle d’actuació acostuma a ser com a molt continental. Es reuneixen setmanalment, i hi ha Àgores per tot arreu, construïdes per tal de fomentar el debat públic i les preses de decisions que el poble requereix. Cada poble o ciutat vetlla pels seus propis interessos, conscient que potser necessita diversos pobles veïns per poder obtenir tots els serveis que la seva societat demanda.

Per això en moltes ocasions s’han acabat unint, mitjançant acords de col·laboració, o formant petites regions concebudes per defensar amb una sola veu els interessos davant les grans ciutats, des d’on sempre surten les exigències més difícils de complir.

Però tornant al tema polític. Sí que hi ha representants dels pobles que s’envien a reunions de país, però no s’hi dediquen de forma exclusiva i l’únic que perceben és una petita quantitat de diners, per les jornades de treball perdudes. Són càrrecs cíclics que un munt de gent ha ocupat.

No cobren sous vitalicis un cop jubilats, ni tenen més privilegis que els que mai han ocupat el càrrec.

En l’altra part de la balança, en un món més fosc hi trobem l’altra cara de la moneda. Una societat, que durant anys ha estat tan indignada amb la classe política, que ha acabat assimilant que podien prescindir d’ella.

Reneguen de la corrupció que segons ells va implícita en aquest sistema i han aprés a gestionar-se entre ells. Actuen més com a petits grups que com a ciutats cohesionades. Aquí hi hagueren molts disturbis en el passat, i encara ara no és un lloc massa segur. Enderrocar els polítics, anà vinculat a la queixa davant el poder econòmic predominant i les classes benestants. Hi hagué robatoris, saquejos i judicis a peu de carrer on es condemnaven a diversos personatges acusats de ser responsables de tot el mal causat a la societat.

Grans fortunes abandonaren ràpidament el país on havia esclatat la revolta, però aquell polvorí ràpidament s’estengué per tot arreu i al final quedaren ben pocs llocs al marge d’aquests aires de canvi.

Ara la societat viu en una calma tensa. Ja no hi ha disturbis, i els saquejos són puntuals. Les petites colònies que s’han format han après que no poden viure atacant-se mútuament, però sempre hi ha grups rebels que es mostren intransigents o es creuen més poderosos que els seus veïns.

Els suborns per aconseguir immunitat són a l’ordre del dia.

Alguns nostàlgics enyoren als polítics, són els més vells del poble. Ells havien conegut l’antic sistema parlamentari i ara no els sembla tan dolent. Per això somriuen complaguts quan les noves fornades de joves, indignats amb la sensació d’inseguretat que viuen, han començat a plantejar la possibilitat de pactes i unions, formant grups més grans que puguin plantar cara als saquejadors. Hi ha grans comunicadors que saben convèncer a la massa. Un bon grapat dels oients han acabat creient que gent com aquella és la que hauria de portar les regnes del seu poblat.

No saben que la llavor de la Política ha estat plantada de nou.

Evidentment entre aquests dos exemples hi ha un ampli ventall que tindrien cabuda en aquest bloc, però he volgut agafar pols oposats perquè el contrast fos radical.

Ja que aquest és el particular sentit de l’humor del destí: Quan es llença una moneda a l’aire, mai es té la certesa de quin costat caurà.

Aquesta imatge té drets d'autor

Els ideals dels perdedors

Dedicat al Dr. Moisès Broggi i a tots aquells que com ell, aporten el seu granet de sorra al bé comú.

Imaginem que existeixi un món on la societat estigui realment compromesa amb els seus ideals. On la gent es pugui sentir orgullosa de la tasca que realitza, i amb la consciència ben neta, sabent que la corrupció no taca les seves mans.

Temptacions per cedir a la debilitat n’hi ha hagut moltes, però tot i quan els aires han bufat en contra, ells s’han mantingut ferms. És clar que hi ha hagut gent que ha volgut variar el rumb, qualificant d’antiquades certes ideologies o posicions. Però ni els deliris de grandesa que oferien aquests “visionaris”, han estat seguits per la majoria.

Són una societat pacifista, que creu en la paraula com a única arma per arribar a l’acord. Però la confrontació, al llarg de la seva història s’ha repetit amb més o menys violència, i sempre ha acabat dividint a la població.

Ja es ben sabut, que en una guerra no hi sol haver un guanyador clar, tot i que tendeixen a penjar-se tals medalles els que causen el dany més important en files enemigues. La guerra acaba sent dos bàndols desgastats anímicament i física, amb innumerables baixes humanes que normalment són oblidades massa ràpid.

Ara bé, als que sobreviuen a la guerra i són etiquetats com a perdedors, acostumen a patir el greu càstig de la repressió, on els cops i les torturen poden obligar a fer trontollar els seus ideals.

És indiferent el rol que s’hagi ocupat dins de l’organigrama militar. De simple simpatitzant a màxim dirigent. Tots són estigmatitzats per igual.

Per exemple; un cirurgià ocuparia un esglaó prou alt com per gaudir causant escarni. I és precisament això el que alguns dels avantpassats d’aquell món li causaren a un de tants individus, en una de les tantes guerres en que es veieren implicats.

El jutjaren per haver salvat vides i per difondre els seus coneixements, enfocats al bé del poble. Mai es qüestionà la seva professionalitat (de fet acabà sent una eminència en el seu camp), però els ideals que defensava no encaixaven amb els del Règim. Duia l’etiqueta de perdedor de la guerra i per això va ser destituït de tots els seus càrrecs i inhabilitat pel servei públic.

Però on altres haguessin perdut el componiment, ell seguí creient amb el que feia. Cedí el protagonisme a qui reclamava aires nous, però ell mai deixà de treballar. Fonamentava les seves argumentacions amb pensaments sòlids i clars, defensant-los davant dels altres però sense intentar imposar-los a ningú.

El temps li ha donat la raó. En aquell món ja fa anys que han superat aquella fase tan vergonyosa d’humiliació al caigut. Els errors del passat no poden arrossegar-se eternament, tot i que les vivències del passat són les que esculpeixen l’experiència del futur.

Trobar l’equilibri entre raó i dolor, i ser capaç de deixar enrere la rancúnia, ha estat clau per tal que aquell món evolucionés com a societat.

Allà, algú com el Dr. Moisès Broggi ha acabat ocupant un lloc destacat en la memòria col·lectiva. Espero i desitjo, que en el nostre món siguem capaços de fer el mateix.

Sinó, malament rai.