Societat (Mal) Educada

Imaginem que existeixi un món on en tots els estaments de la Societat s’exigeixi una eficiència absoluta, des de la infantesa fins a la jubilació. Sens dubte una societat preparada, i extremadament competitiva.

“No som robots, la nostra ment no pot aguantar tanta pressió durant tota la vida!” afirmareu alguns davant de tals paraules. Però deixeu-me que us expliqui què entenen ells per una eficiència absoluta.

El lema és senzill: “Tracta als altres com t’agradaria que et tractessin a tu”. Aquesta declaració d’intencions, que sembla d’allò més lògica, havia arribat a ser completament antagònica en aquest món.

Temps enrere els modals adquirits s’anaren perden en favor d’un excés de permissivitat que dugué als individus a creure’s petits universos particulars, capaços d’exigir tots els drets, però negant-se a complir cap de les obligacions prefixades fins llavors.

És evident que una societat evoluciona, però també és evident que són l’educació i les influències exteriors, les que dirigeixen aquesta evolució.

I fou durant aquest viatge a la nova generació, quan s’oblidaren de ser persones educades i eficients.

Tot es feia a desgana, gairebé per obligació. S’havia perdut la il·lusió i es creia que la resta dels seus dies serien igual de grisos que el que estaven vivint. No obstant, l’esperança somiadora d’un futur més pròsper i que tot allò podia canviar amb un cop de sort, anava guiant les seves vides.

Però resultà que la sort no acostuma a visitar a aquells que no la persegueixen amb insistència.

Així que la frustració anà ofegant a aquella gent.

I el problema era que molts d’ells ni tan sols veien el problema. Ho consideraven part de les regles del joc que la societat havia forjat. Un distanciament entre els diferents rangs de la població, que únicament havien aconseguit dividir-los més com a grup.

Si els haguéssiu preguntat als treballadors de l’època perquè acudien amb tanta desgana al treball, la gran majoria us haurien respost que era per culpa del tracte pèssim dels seus superiors, que els exprimien laboralment i que els feien treballar amb unes condicions lamentables, per un salari irrisori. I sent així, era evident que el que no es podia pretendre és que a sobre exigissin grans resultats.

Els empresaris per la seva banda haurien jurat que ells s’esforçaven perquè els seus treballadors donessin el màxim de sí mateixos, però que la major part de la seva plantilla s’acabava relaxant i agafant uns vicis que afectaven greument la productivitat de l’empresa. A més, la dura càrrega del govern feia impossible grans inversions.

Encara hi havia un tercer i quart grup. El tercer el formaven treballadors que pel fet d’estar de cara al públic, havien d’aguantar impertinències més o menys constants que els rebaixaven com a persones, davant clients arrogants, frustrats o simplement imbècils que s’havien oblidat l’educació a la porta d’entrada.

Per últim, el quart grup eren aquelles persones que anaven a comprar tranquil·lament, o trucaven per fer una gestió, o acudien a algun organisme públic o privat i es trobaven amb una cara de gos que els bordava de males maneres, sense que ells en tinguessin cap culpa.

Era cert que defensant les seves posicions, tots tenien part de raó, tot i així, és ben sabut, que per afrontar els problemes és indispensable intentar-hi veure des de tots els punts de vista possible, fent l’esforç d’intentar comprendre els motius que argumenta l’altra part.

Però el problema no es reduïa exclusivament a l’àmbit laboral, ni molt menys! Aquestes males maneres es feien extensibles tan a les relacions familiars, sentimentals o polítiques, on ja fossin amics o desconeguts s’acabaven increpant amb una virulència estúpida i completament absurda. 

En aquell món s’adonaren que havien entrat en l’Espiral Retroalimentada. Una teoria autòctona que defensava que com més mal educat s’era amb els altres, els altres més mal educats eren amb tu.

Pura lògica.

Avergonyits per la caiguda en picat on s’estava avocant a la societat, algun polític es preguntà quin futur els esperava com a societat. La particularitat d’aquell món és que la resposta semblà preocupar a un bon grup de dirigents que, potser recordant temps millors, es començaren a plantejar què havia passat amb els bons modals.

Així que es posaren fil a l’agulla.

Es decidí perseguir i controlar les Conductes inapropiades. Però això no s’aconseguí només amb bones propostes. Es necessità mà dura contra els interessos partidistes dels principals mitjans de comunicació, que es negaven a passar pel cèrcol de la reforma, ja que encobria segons ells la censura al contingut dels seus programes.

Però entre iniciatives ciutadanes i idees concretes, es realitzà un full de ruta que limitava la vulgaritat de molts programes i que tots hagueren d’acatar, fomentant la recuperació de vells ideals perduts, i la camaraderia entre persones com a exemple d’evolució.

L’eficiència de la ciutadania fou la conseqüència lògica d’aquest canvi de rumb.

Quan la gent entengué que el secret de l’èxit era propinar un tracte igual al que es volia rebre, la societat començà a funcionar engranada i l’eficiència brillà per mèrits propis.

El més trist és que a molts altres móns, aquesta societat els semblarà completament utòpica, quan sembla raonable que fos el tracte més habitual entre aquells que es consideren racionals.

Ni Nit ni Dia

Dedicat a la Jenny per atrevir-se a participar en aquest bloc.

Imaginem que existeixi un món on no hi ha ni nit ni dia, simplement un instant temporal capturat com una fotografia. Per extensió ni sortida, ni posta de sol i tampoc es produeix el canvi d’estacions. Pels habitants d’aquest món és com si visquessin eternament ubicats a les onze del matí, quan el sol ja comença estar a una certa alçada de l’horitzó, però encara no ha arribat al seu punt màxim d’exposició.

Us agradaria? No us precipiteu, que abans de respondre potser voldreu saber quatre cosetes més al respecte.

La primera i més evident, és que no gaudeixen de nit, i per aquest simple capritx, ja tenen una esperança de vida més curta (segons han demostrat un munt d’estudis). Apa, així d’entrada cinc anys menys. Això és començar amb mal peu un negoci!

Però com que els habitants d’aquest món desconeixen la sort de la que gaudim en altres móns, doncs no ens envegen i simplement es dediquen a viure la seva vida.

Que el sol brilla durant les vint-i-quatre hores del dia? Cap problema! Per dormir utilitzen antifaç i persianes tancades, i a dormir com cosacs.

Com he dit, ells tenen el dia repartit en vint-i-quatre hores igual que nosaltres, però és per pura casualitat, ja que va determinat pel temps que tarda una gota d’un temple religiós a crear-se en una estalagmita i acabar caient en un toll d’aigua al que tots veneren amb devoció. Les zero hores coincideix amb el moment que la gota s’acaba unint amb totes les altres dins l’aigua.

Un sistema per dividir el temps, tan vàlid com qualsevol altre, així que no seré jo qui es posi maniàtic.

Però tornem als inconvenients que comporta viure en un món així. Despertar-se a mitja nit, ja sigui per anar al bany o fruit d’un malson, desvetlla a tothom, ja que tots s’acaben preguntant quina hora és. No sigui cas que la claror que hi ha a l’exterior de l’habitatge estigui indicant que ja és ple dia i s’han quedat adormits.

El consol arribarà quan, generalment, es descobreix que encara queden unes hores per dormir.

Però no tots els punts negres són tan fàcils de resoldre, i sinó que els hi expliquin als pagesos d’aquests món que han de treballar el camp o pasturar els ramats, sota un sol de justícia que els observa permanentment quasi de forma maliciosa.

Pobres infeliços, no els queda més remei que resignar-se a la seva sort.

Igual que han hagut de fer les plantes d’aquest planeta. Allí, sobreexposades al sol, han adaptat el seu procés de fotosíntesi, per sobreviure en un entorn que no els deixa temps per recuperar part de l’oxigen que diàriament creen.

Altres animals sensibles a la llum com els ratpenats estan en perill d’extinció, confinats únicament en coves, on no hi ha aliment per tots.

Però tals foteses biològiques, no els preocupen pas als habitants d’aquest món. A ells, quan més pateixen l’efecte de viure en un dia etern, és quan surten de festa. Us imagineu (més d’un segur que ho ha viscut en carn pròpia en algun moment), que dur ha de ser, portar tota la nit de festa tancat en una discoteca, i quan surts al carrer trobar-se amb un sol brillant com si ja fossin les onze del matí?! Ha de ser realment terrible!

És obvi que en un primer moment es queden cecs, però després pensen que com que ja es de dia poden anar a esmorzar. La sorpresa arriba quan a l’arribar al bar en qüestió encara està tancat. Llavors cansats i mig encegats per aquella presència hostil, es miren el rellotge, i descobreixen amb sorpresa que encara falta més d’una hora perquè obrin els bars. Quin cop tan dur!

No hi ha pitjor càstig que haver planejat amb desig alguna cosa, i que aquesta no acabi succeint.

L’únic consol que encara els queda és el fet que el clima no és estàtic, això vol dir que hi ha dies que es desperten amb un cel tapat, gris i mig emboirat, i un altre amb petits núvols prims que fan decréixer la sensació de calor. Gràcies a aquests canvis de temps el clima es va autoregulant i la neu, les pluges i les calamarsades es van succeint per tot el planeta. Això sí, hi ha zones on es poden passar tres o quatre mesos sense veure una gota d’aigua.

Inconscientment aquesta monotonia temporal ha anat calant en la personalitat de la gent. Són més apàtics, van més cansats, però són més productius, i menys infidels.

Menys infidels?! us preguntareu desconcertats.

És clar: Imagineu el munt d’amants frustrats a qui els ha estat negat la inqüestionable complicitat de la nit. Allí la gent tendeix a ser més fidel, perquè tenen por que a ple dia tothom els vegi.

Religions en desús?

Després de l’anunci de la renúncia de Benet XVI, aquesta entrada era gairebé obligada.

Imaginem que existeixi un món on no existeixin les religions. Sembla fàcil, però no ho és pas tant si tenint en compte la nostra pròpia història, doncs des de les civilitzacions més antigues, sempre hi ha hagut algun culte religiós. No obstant aquest món és prou factible.

Allà han deixat enrere les banals discussions entre religions, per autonutrir-se amb la seva pròpia fe. Una fe basada en la ciència i en tot allò que es pot demostrar a base d’estudis empírics.

Òbviament hem de parlar d’una societat tan o més avançada que la nostra, ja que han de disposar d’un desenvolupament tecnològic i científic suficient com per poder donar resposta a tots aquells interrogants que durant mil·lennis han tret de polleguera als nostres avantpassats, on l’arma de la ignorància ha estat utilitzada per infondre tot tipus de vexacions en nom d’un poder superior.

Però no només han de ser extremadament racionals, sinó també disposar d’una confiança en si mateixos desconeguda per molts de nosaltres, ja que des de que el món és món, almenys en la nostra realitat, sempre hi ha hagut pors interiors que no sempre podíem combatre únicament amb la nostra força.

L’esser humà és dèbil i vulnerable per naturalesa. No ho dic com a crítica, simplement manifesto una realitat. Necessitem sentir-nos segurs. Saber que controlem el nostre entorn, i que tenim prou força dins nostre com per tirar sempre endavant. Però a vegades el destí, o simplement la vida, decideix introduir una nova variant a l’equació. Un canvi prou contundent que fa trontollar la nostra volàtil seguretat: Un acomiadament, una ruptura sentimental, una malaltia inesperada, o tantes altres tessitures que ens reserven les cartes de l’atzar. Llavors intentarem costi el que costi mantenir el nostre idíl·lic refugi, però si la situació anòmala perdura i el turment causat no cedeix, és molt possible que aquest refugi acabi sent assaltat per les nostres pors i inseguretats.

Quan això passi, inclinarem el cap davant el fet que en el fons dels nostres cors, ens sentim insignificants davant la immensitat de tot el que ens envolta. Alguns, creients des de petits, no dubtaran a pronunciar la seva pregària. Altres de fe més discontinua, se’n recordaran del déu que els seus pares els hi inculcaren per demanar que els doni un cop de mà. Hi haurà un tercer grup, format per una part d’aquells que sempre s’han manifestat ateus, que com a mesura desesperada a la seva desgràcia, o davant la certesa d’una pèrdua imminent, abraçaran finalment la fe i resaran a un ser superior, esperant que sigui capaç de moure els fils del destí a voluntat pròpia i intercedir en favor d’aquell que mai s’havia interessat per ell.

Encara hi ha un quart grup. Aquells considerats ateus, amb tanta convicció, que ni que les misèries de la vida s’esforcin en enderrocar el seu refugi renegaran de les seves creences, i continuaran defensant la racionalitat i la ciència com a única veritat universal. Trauran forces únicament de la seva autoestima, i no cediran a pors internes, moltes vegades creades per un mateix. Recordant-se a diari que ha estat la vàlua de l’esser humà la que ens ha dut fins al punt on ens trobem.

És aquest percentatge d’humans, minoritari en el nostre planeta, els que han sembrat la llavor d’aquest món sense religions ni déus. On tothom abandera la creença del coneixement i la raó per sobre de tot.

Però Religió és una paraula molt genèrica que amaga tot de sentiments i devocions extrapolables a altres àmbits.

És una societat forta i segura de si mateixa. No obstant la fe continua ben present. I no em refereixo únicament a la fe envers un déu o una religió. Sinó a la fe envers a algú o alguna cosa que ens faci creure que gràcies a ell el nostre refugi de seguretat pot reforçar-se una mica més.

Així que sense divinitats amb les que guiar-se, és obvi que acabaran ocupant aquestes vacants de l’olimp altres celebritats que pels seus mèrits hagin aconseguit destacar en algun camp, aportant innegables millores al benestar humà.

Potser el gran univers de la religió canviarà de nom i forma, però de messies i déus als que adorar segur que sempre n’hi haurà, ni que no tinguin cap relació amb la religió.

La dificultat per ascendir a l’olimp residirà en el poder mediàtic i econòmic de qui apadrini a l’aspirant a divinitat.

Però segur que s’hi esforçaran d’allò més.

Una plaça a l’olimp és un negoci massa rentable com per deixar-la escapar.

Aturar l’Atur

És evident que davant un tema tan delicat no es pot caure en la demagògia barata ni en solucions utòpiques impossibles de complir. Dedicat a tots els que ho estan passant malament.

Imaginem que existeixi un món on hagin pogut posar fre a l’atur. Tal com estan les coses, sembla d’allò més difícil, però ja us adverteixo que en aquest món pensen i raonen de forma força diferent al nostre. Potser per això no pateixen l’atur.

Ells han comprés que una de les necessitats més grans de l’esser humà és sentir-se útil. Sí, útil. Que el treball que s’està realitzant té una finalitat i serà ben valorat pels seus conciutadans. Un punt de vista que aquí ja fa molt que es va descartar.

Només som números en una llista d’aturats, que s’ha d’intentar col·locar com sigui i a on sigui, tot i saber que molts mai trobaran cap altra feina.

Però en aquell món ningú es creu prescindible. Han ideat una professió que qualsevol persona pot realitzar, per molt vell que sigui, o per poca formació que hagi rebut.

La professió que ha canviat les seves vides és la de Generadors d’Energia.

I el més trist és que la idea és ben senzilla: Han creat gimnasos adaptats, on la gent a l’atur i tots aquells que ho vulguin (en especial els jubilats) hi poden assistir per pedalejar en bicicleta estàtica, córrer en cintes o fer girar els pedals amb els braços, de tal manera que l’energia creada és transformada en electricitat i emmagatzemada en bateries que després es distribueixen a la xarxa general del poble o ciutat.

També hi ha l’opció de nedar a la piscina, on les onades que xoquen contra el perímetre de la piscina fan activar unes turbines semblants als generadors de les preses però a petita escala.

Evidentment amb el temps s’han creat sistemes cada vegada més perfeccionats, per tal d’aconseguir que amb el mateix esforç realitzat per la persona es pugui obtenir més energia.

Les condicions de treball són ben clares:

Tot aquell que estigui cobrant la prestació de l’atur ha de pedalejar com a mínim quatre hores al dia, per tal de crear una quantitat determinada d’energia, que anirà en funció del subsidi que estigui percebent, l’edat i l’historial clínic (si supera la quantitat rebrà un plus per producció).

A més, tot aquell que vulgui pot generar energia, que s’acumula en el compte personal del ciutadà, de manera que percep un sou extra per tota l’energia creada.

S’ha prohibit que els menors de setze anys puguin generar energia, per tal d’evitar-ne l’explotació.

De la mateixa manera, ningú pot estar generant energia més de vuit hores al dia.

Però és evident que aquesta idea també té detractors i una part negativa que cal conèixer:

El nombre d’infarts en aquest món, sobretot al principi d’iniciar-se el projecte, es va incrementar substancialment. Era normal. El cos mal acostumat al sedentarisme de molts, notava com era obligat a exercitar-se de nou. Els infarts arribaren, però les mesures de seguretat dels gimnasos, que ja preveien aquestes situacions, aconseguiren tractar-los a temps i els casos mortals foren puntuals. Tot i així n’hi hagué. Per això abans de començar a generar energia, es feia una reunió informativa, on es comentaven els riscs que corria la gent, que lliurement escollien si firmaven l’acord i entraven a formar part del projecte, o s’hi negaven, i quedaven exclosos.

Un petit percentatge de la població es negà a firmar, tement acabar patint algun infart o alguna malaltia derivada. A aquesta gent, se’ls permetria continuar cobrant la prestació de l’atur, com a màxim durant un any més. Passat aquest temps, si no havien trobat feina, se’ls hi hauria acabat la prestació.

El nombre d’infarts a dia d’avui és irrisori, i gairebé tothom participa en la Generació d’Energia. És evident que ningú es vol dedicar tota la vida a pedalejar. Però mentre es busca una altra feina, és un substitut perfecte, ja que evita el sedentarisme en el que acaben caient molts aturats, manté a la gent en forma i motivada, i ajuda a obtenir un sobresou a aquells que ho estan passant més malament.

Potser no és una gran solució a l’atur. Però almenys és una solució molt més digna que acabar remenant entre contenidors d’escombraries.

Ara bé, és molt probable que a aquestes alçades de relat, hi hagi més d’un escèptic davant aquesta proposta, que la consideri inviable o utòpica. A tots ells els hi proposo un joc:

Tots hem vist a gent que pedalejant en bici aconsegueix encendre una bombeta (de fet ja fa molts anys que la tecnologia existeix), doncs imagineu-se el munt de bombetes que es podrien encendre si els cinc milions d’aturats d’aquest país es posessis a pedalejar.

“No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix” 

Albert Einstein.