Los Vecinos Catalanes / Els Veïns Catalans

Entrada bilingüe.

Para todos los que quieran conocer el punto de vista de muchos catalanes.

Imaginaros que vivís en una Comunidad de Vecinos de ocho plantas, y que durante años habéis estado sufriendo los ruidos de los vecinos: gritos, música alta, sillas arrastrándose por el suelo. En fin, todo muy molesto, pero de una cierta habitualidad cuando se vive en bloque. Vosotros mismos lo habéis hecho de vez en cuando.

Pero de repente empiezan las filtraciones de agua. A algún vecino de arriba se le ha reventado una cañería, y ahora empezáis a sufrir las consecuencias. Es evidente que en seguida se acudiría al presidente para dar parte, y se contactaría con el vecino para que intentase detener la fuga.

El problema nace, cuando ves que las filtraciones en tu piso, apenas les importa a los otros. Se pasan la pelota de unos a otros, y no hay nadie que parezca realmente interesado en solucionarlo. Unos dicen que la fuga viene del sexto, otros del séptimo y otros del octavo. Te da igual de donde venga, pero tú quieres que se solucione el problema de una vez.

Entre rifirrafes van pasando los meses y los años, y aquella pequeña filtración ya se ha convertido en una grotesca mancha que cubre todo el salón y parte de la cocina. Tú que siempre has pagado religiosamente todas las cuotas de comunidad y has afrontado derramas extra, ahora te encuentras que no te hacen ni caso. Por mucho que se discuta, lo único que dan son malas excusas.

Al final te enteras que tus otros vecinos del rellano padecen los mismos problemas, que tu.

Y yo os pregunto:

¿Ante una situación como esta, a quien corresponde la decisión de decidir si se quedan o si se van?

No conozco a ninguna Comunidad de Vecinos que haya hecho una votación para decidir si unos vecinos tenían que quedarse o irse. Eso es una decisión Exclusiva de los afectados.

Otra cosa muy distinta, son las decisiones que pueda tomar la Comunidad, para solucionar el problema de las filtraciones, y que los afectados se planteen quedarse o no.

Imaginaros que los afectados, son los vecinos catalanes, y entenderéis porqué quieren hacer una consulta. Están hartos de las goteras y las falsas promesas, y tienen todo el derecho a decidir si quieren quedarse en el piso o si se van.

 

*************

Imagineu-vos que viviu en una Comunitat de Veïns de vuit plantes, i que durant anys heu estat patint els sorolls dels veïns: crits, música alta, cadires arrossegant-se pel terra. En fi, tot molt molest, però d'una certa habitualitat quan es viu en bloc. Vosaltres mateixos ho heu fet de tant en tant.

Però de sobte comencen les filtracions d'aigua. A algun veí de més amunt se li ha rebentat una canonada, i ara en comenceu a patir les conseqüències. És evident que de seguida s’avisaria al president per informar-lo, i es contactaria amb el veí perquè intentés aturar la fuga.

El problema neix, quan veus que les filtracions en el teu pis, amb prou feines els hi importen. Es passen la pilota dels uns als altres, i no hi ha ningú que sembli realment interessat en solucionar-ho. Uns diuen que la fuita ve del sisè, altres del setè i altres del vuitè. T’és igual d'on vingui, però tu vols que es solucioni el problema d'una vegada.

Entre picabaralles van passant els mesos i els anys, i aquella petita filtració ja s'ha convertit en una grotesca taca que cobreix tot el menjador i part de la cuina. Tu que sempre has pagat religiosament totes les quotes de comunitat i has afrontat derrames extra, ara et trobes que no et fan ni cas. Per molt que es discuteixi, l'únic que donen són males excuses.

Al final t'assabentes que els teus altres veïns del replà pateixen els mateixos problemes, que tu.

I jo us pregunto:

Davant una situació com aquesta, a qui correspon la decisió de decidir si es queden o si s’en van?

No conec a cap Comunitat de Veïns que hagi fet una votació per decidir si uns veïns havien de quedar-se o anar-se'n. Això és una decisió exclusiva dels afectats.

Una altra cosa molt diferent, són les decisions que pugui prendre la Comunitat, per tal de solucionar el problema de les filtracions, i així fer que els afectats es plantegin quedar-se o no.

Imagineu-vos que els afectats, són els veïns catalans, i entendreu per què volen fer una consulta. Estan farts de les goteres i les falses promeses, i tenen tot el dret a decidir si volen quedar-se al pis o si se'n van.

Sense Paraules

Dedicat a en Carlos, per proposar la idea. Ha estat tot un repte crear un món com aquest.

Imaginem que existeix un món que no coneix les paraules, ni escrites ni parlades. Segurament ja penseu en una societat menys desenvolupada i condemnada a l'estancament social, però us equivoqueu completament.

En aquell món no poden parlar perquè no tenen ni boca ni cordes vocals. I no poden escriure perquè no tenen mans. Són una raça terrestre, tot i que poden flotar tranquil·lament per superfícies aquoses, per on viatgen seguint la corrent que marqui el vent o les corrent marines. Tenen una baixa densitat òssia i la pell és lleugerament translúcida. Nosaltres els podríem assimilar a una massa gelatinosa amb forma remotament humana i tot de filaments sensorials cobrint una espècie de protuberàncies que podríem anomenar tentacles.

Mai han dit ni escrit una sola paraula, i no obstant són una societat intel·ligent i culturalment activa. Com s'ho fan doncs per comunicar-se?! Utilitzen el sistema sensitiu, especialment dissenyat per transmetre i assimilar qualsevol idea, sentiment o opinió que flueix d'un cos a l'altre.

El contacte és el seu vocabulari, i tocant-se durant un segon es transmeten tot el que nosaltres necessitaríem pàgines senceres per intentar copsar amb la limitada màgia de les paraules. Rebre riuades d’emocions en un sospir és pràcticament comparable a l’orgasme físic. Una explosió de plaer que els ha convertit en addictes en comunicar-se.

Però no us penseu que això sigui un do innat. Com tot s’ha de practicar. Hi ha individus que amb prou feines poden transmetre una desena d’emocions, idees i sentiments, en un sol toc, mentre que hi ha altres individus, elevats a la categoria d’artistes, que són capaços de fer arribar al deliri plaent, o al turment més agònic, tan sols per propi desig.

Existeix un altre tipus d’art, aquest més musical. No tenen instruments, però tampoc els fa cap falta. Els músics d’aquest món són essers que fan fluctuar el seu cos harmoniosament, fent néixer la vibració i per tan el so del seu propi moviment. La unió d'una coral dansant rítmicament o cadascú marcant ritmes diferents, crea autèntiques simfonies que enamoren als espectadors però que nosaltres ni tan sols percebríem.

Són una societat feliç i avançada. I han superat les limitacions físiques que la naturalesa els ha plantejat, utilitzant el seu do per comunicar-se i dominar a altres espècies. Les controlen a través d’injectar-los una allau d’estímuls i sentiments que els fan guanyar la seva complicitat. Alguns ho definirien com persuasió. Ells ho consideren un intercanvi. Els animals els serveixen de mà d’obra i transport i ells els ofereixen torrents d’emocions i sensacions. És una droga plaïble que els animals accepten encantats. És així com, aprofitant la força dels altres, han evolucionat com a societat.

Els seus avanços no tenen res que envejar als d'aquí. Fa segles que van descobrir l'electricitat i han desenvolupant una impressionant tecnologia adaptada a les seves necessitats.

I tot això sense paraules. El seu coneixement es transmet a base del contacte, però aquesta és la seva gran estigma. No tots poden apel·lar a la saviesa d'altres temps. Existeix una cadena de treball, on els que despunten en algun camp, poden rebre els coneixements dels seus predecessors, que en el seu moment havien adquirit els records dels seus avantpassats.

Però l’únic que els arriba a la gran majoria són els coneixements que els seus propis instructors o familiars els han evocat a traves dels seus contactes. Malauradament, hi ha un munt d’experiències i coneixements que s'han quedat en oblit per la pròpia purga que fa el cervell, incapaç de processar a nivells tan extrems els seus records.

Això fa que el seu ritme d’evolució sigui diferent al d’altres móns.

De tant en tant, algun d’aquells individus somia en enlairar-se fins a tocar les estrelles que brillen damunt seu. Ho han provat, muntant animals alats que s’enfilen com rosers en una paret. Però mai arriben a tocar-les.

S’imaginen com seria aquell moment, n’han creat sensacions i emocions, però ningú es planteja posar-hi paraules. Serien incapaços i no sabrien per on començar. Com s’explica una idea, si no és a traves d’emocions? Ells no troben a faltar la literatura perquè mai l’han tingut. Però una societat necessita la riquesa dels seus coneixements per créixer, i si les paraules no existeixen s’han de buscar altres formules per retenir-les. Fins que algú arribi a aquesta conclusió, aquell continuarà sent un mon tranquil, però a ancorat a les seves limitacions tradicionalistes.

Això no és necessariament dolent, però posa fre a la ment, que gràcies a les paraules, pot viatjar a milions de móns imaginaris.