Evacuant un món / Evacuando un mundo

Entrada bilingüe

Dedicada a tots aquells que amb els seus actes s’esforcen a evitar un canvi climàtic que ja patim, però que encara podem vèncer.

Dedicada a todos aquellos que con sus actos se esfuerzan en evitar un cambio climático que ya padecemos, pero que todavía podemos vencer.

************

Imaginem que existeixi un món on hagin d'abandonar el seu planeta després d'esgotar-ne els recursos que posseïa.

Un problema de superpoblació, afegit a una sobreexplotació dels recursos i a una política mediambiental autodestructiva, han fet que el planeta sigui incapaç de regenerar tots els recursos que aquella societat reclama.

S’han talat boscos, s’ha buidat el mar de peixos i s’han contaminat rius i cels. S’ha maltractat tant l’ecosistema, que el canvi climàtic ja fa temps que és evident i acusat.

Després de dècades esforçant-se per redreçar la situació, la tragèdia els ha acabat superant. Sequeres, fam, racionalització dels aliments bàsics, disturbis i mort.

Es creien l’espècie superior d'aquell planeta, i acabaran exterminats com una simple formiga, sota la indiferent bota de la natura. El món es reinventarà, s’adequarà a les llargues estacions calentes i a l'escassetat d'aigua. Forjarà una nova vegetació capaç de sobreviure al gèlid hivern i de pas farà més resistents als éssers que aconsegueixin sobreviure. Però l’espècie dominant en aquell planeta, superada per la seva supèrbia i acostumada a tenir-ho tot mastegat, passarà penúries per intentar sobreviure. Alguns ho aconseguiran, sempre hi ha exemplars que sobreviuen miraculosament, però la gran majoria sucumbirà a la gana, la falta d'aliments i a la destrucció de la vida tal com la coneixen.

La ironia de tot això és que la generació que patirà en major mesura aquestes conseqüències, no en té cap culpa de les decisions que dècades i segles abans van prendre els estúpids sectors governants d’altres contrades. Per aquells empresaris, banquers, inversors o polítics, el primordial era buscar un benefici immediat a costa de tot i tothom, sense importar els danys col·laterals. No es previngué i ara es paguen les conseqüències.

La calor i la sequera ja han causat milions de víctimes. Abans que arribi una nova onada de calor extrema que causi més morts, han decidit cremar l'últim cartutx.

Buscaran el seu futur lluny del seu planeta.

Marxen per no tornar mai més. Bé, de fet s’aferren a l’esperança que potser alguna de les generacions futures podrà tornar, però tots ells saben que la seva llar passaran a ser naus fredes i poc confortables pensades per sobreviure, però no pas per aportar els mateixos privilegis que hi havia.

Aquell món ha canviat, i la societat també ho haurà de fer.

No hi ha naus per tothom, i tots els que volen marxar no poden. També hi ha molta gent que no té cap intenció d’abandonar la terra que els va veure néixer i es quedaran allí fins que la mort els reclami.

Cada dia es produeixen enlairaments des de diversos punts del planeta. S’han firmat acords de col·laboració i la evacuació ara és una prioritat.

La nostàlgia assalta a tots aquells que embarquen en les naus poc abans d’abandonar el planeta. Pensen en el que deixen enrere i en el que els espera al davant. S’obliguen a creure que el futur fora de les seves fronteres serà possible. Que les escasses colònies repartides per planetes pròxims, seran suficients per abastir la gran demanda que en breu necessitaran.

Resen per que així sigui, i lamenten que la lògica no hagués estat prioritària a l’hora de prendre decisions en temps passats.

De bona gana agafarien als seus avantpassats i els farien contemplar el planeta moribund que els han deixat. Condemnant-los a ells al patiment que aquella societat ha de sofrir. Han vist morir a familiars i amics, mentre buscaven a contrarellotge una solució. Els ancians i nadons semblen ser les víctimes preferides del canvi climàtic. Milions de morts, també en països altament desenvolupats, que s’haurien pogut evitar si quan encara hi havia marge s’hagués pensat una mica més amb el cap i no tant amb la butxaca.

Però ara per ells això ja no és cap consol. Moriran en una nau enmig de l’espai, escapant d’una mort segura i perseguint un somni que els han obligat a viure, maleint a aquells que van destruir el seu planeta.

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor

************

Imaginemos que exista un mundo donde tengan que abandonar su planeta después de agotar los recursos que poseía.

Un problema de superpoblación, sumado a una sobreexplotación de los recursos y a una política medioambiental autodestructiva, han hecho que el planeta sea incapaz de regenerar todos los recursos que aquella sociedad reclama.

Se han talado bosques, se ha vaciado el mar de peces y se han contaminado ríos y cielos. Se ha maltratado tanto el ecosistema, que el cambio climático ya hace tiempo que es evidente y acusado.

Tras décadas esforzándose para enderezar la situación, la tragedia les ha acabado superando. Sequías, hambre, racionalización de los alimentos básicos, disturbios y muerte.

Se creían la especie superior de aquel planeta, y acabarán exterminados como una simple hormiga, bajo la indiferente bota de la naturaleza. El mundo se reinventará, se adecuará a las largas estaciones calientes y a la escasez de agua. Forjará una nueva vegetación capaz de sobrevivir al gélido invierno y de paso hará más resistentes a los seres que logren adaptarse. Pero la especie dominante en aquel planeta, superada por su soberbia y acostumbrada a tenerlo todo masticado, pasará penurias para intentar sobrevivir. Algunos lo conseguirán, siempre hay ejemplares que sobreviven milagrosamente, pero la gran mayoría sucumbirá al hambre, a la falta de alimentos y a la destrucción de la vida tal como la conocen.

La ironía de todo esto es que la generación que sufrirá en mayor medida estas consecuencias, no tiene ninguna culpa de las decisiones que décadas y siglos antes tomaron los estúpidos sectores gobernantes de otras regiones. Para aquellos empresarios, banqueros, inversores o políticos, lo primordial era buscar un beneficio inmediato a costa de todo y todos, sin importar los daños colaterales. No se previno y ahora se pagan las consecuencias.

El calor y la sequía han causado millones de víctimas. Antes de que llegue una nueva ola de calor extremo que cause más muertes, han decidido quemar el último cartucho.
Buscarán su futuro lejos de su planeta.

Marchan para no volver nunca más. Bueno, de hecho se aferran a la esperanza de que quizás alguna de las generaciones futuras podrá volver, pero todos ellos saben que su hogar pasarán a ser naves frías y poco confortables pensadas para sobrevivir, pero no para aportar los mismos privilegios que había.

Ese mundo ha cambiado, y la sociedad también lo hará.

No hay naves para todos, y todos los que quieren irse no pueden. También hay mucha gente que no tiene ninguna intención de abandonar la tierra que los vio nacer y se quedarán allí hasta que la muerte los reclame.

Cada día se producen despegues desde distintos puntos del planeta. Se han firmado acuerdos de colaboración y la evacuación ahora es una prioridad.

La nostalgia asalta a todos aquellos que embarcan en las naves poco antes de abandonar el planeta. Piensan en lo que dejan atrás y en lo que les espera delante. Se obligan a creer que el futuro fuera de sus fronteras será posible. Que las escasas colonias repartidas por planetas próximos, serán suficientes para abastecer la gran demanda que en breve necesitarán.

Rezan por que así sea, y lamentan que la lógica no hubiera sido prioritaria a la hora de tomar decisiones en tiempos pasados.

De buena gana cogerían a sus antepasados ​​y les harían contemplar el planeta moribundo que les han dejado. Condenándoles a ellos al sufrimiento que aquella sociedad debe sufrir.

Han visto morir a familiares y amigos, mientras buscaban a contrarreloj una solución. Los ancianos y bebés parecen ser las víctimas preferidas del cambio climático. Millones de muertos, también en países altamente desarrollados, que habrían podido evitarse si cuando aún había margen, hubiesen pensado un poco más con la cabeza y no tanto con el bolsillo.

Pero ahora para ellos esto ya no es ningún consuelo. Morirán en una nave en medio del espacio, escapando de una muerte segura y persiguiendo un sueño que les han obligado a vivir, maldiciendo a aquellos que destruyeron su planeta.

Temps de vida

Agafant la idea bàsica de la pel·lícula “In Time” i donant-li una nova volta de full.

Imaginem que existeixi un món on la gent coneix la data en la que morirà. Això que per alguns podria ser un avantatge i que per altres suposaria una càrrega massa pesada, s'eleva a una altra dimensió al saber que allí la gent pot apostar per la seva vida.

M'explicaré, en aquell món quan la gent es mira en un mirall, pot veure sense problemes els dies que els queda per morir. Un comptador veritablement macabre, que recorda a diari el període de caducitat al que la vida ens condueix. A qui la sort els ha estat generosa, conferint-los setanta, vuitanta o noranta anys, ho accepten amb parsimònia i s'intenten programar la vida en funció d'això.

El temps de vida és un secret que tots duen amb ells, ja que davant el reflex, per moltes persones que hi apareguin, cadascú tan sols veurà el seu comptador.

Això òbviament condiciona la vida.

S'ha comprovat al llarg dels segles, que si es xerra a terceres persones els dies que li queden a un mateix pel fatídic desenllaç, la Mort o les forces que controlen aquell món, s'enfaden i recalculen el temps de vida a la baixa, aplicant una penalització indeterminada per bocamoll.

Però saber la data en que es morirà, no garanteix que s'hi arribi en plenes facultats físiques o mentals. Hi ha molta gent que creient-se invencible per una mort tardana, va temptar la sort, i ara ha acabat en un llit inconscients o en estat vegetatiu.

Els que tenen una esperança de vida més curta, s'esforcen en viure tantes experiències com puguin, però en general són més curosos. Els més reticents, es resignen a creure en allò que els mostra el seus ulls, i dediquen la seva vida pretenent enganyar la mort, fent una vida saludable i defugint qualsevol perill.

Malauradament per tots ells, quan la data límit arriba, hagin viscut una vida sana o una plena de vicis, la Mort se'ls endu.

Només hi ha una manera de guanyar temps.

En aquest món es dona una altra particularitat. Es pot desafiar a algú a jugar-se la seva esperança de vida a cara o creu.

El desafiador no coneix el temps de vida del desafiat. És una elecció a cegues, purament aleatòria.

Potser us pregunteu, qui voldria emprar un joc tan macabre?! Doncs algú a qui se li estigui acabant el temps i cregui que encara es massa jove per morir.

Els humans duem tatuat l’esperit de supervivència al moll de l’os.

La persona desafiada tindrà l'avantatge de llençar la moneda i d'escollir quina de les dues cares marcarà el seu futur. Un únic llançament. Tot o res. La ironia del joc és que en certes ocasions, el que havia desafiat, s'adona al guanyar, que el seu rival encara tenia menys temps de vida que ell, però que ara, per l’avarícia o desesperació pròpia, el que tenia menys ara té més.

Només es pot desafiar a una persona a l'any. Això fa que moltes persones es preparin a consciència quan han de desafiar algú, per guardar-se un cartutx fins a l’últim dia, i si la sort els ha estat contrària, jugar-s’ho tot el dia abans de la seva mort. Imagineu la condemna i el drama que serà pel desafiat, quan al perdre, s’assabenti que li queden menys de vint-i-quatre hores per morir.

Si la persona en qüestió no havia desafiat en l’últim any, podrà jugar-s’ho ella a tot o res amb algú altre, continuant així un cercle viciós, fins que acabin passant les vint-i-quatre hores i algú mori.

Els menors de quinze anys no poden jugar a cara o creu. No és per cap tipus d’imposició legal, sinó pel propi destí que així ho ha dictaminat. Tot aquells que han provat de jugar sent menors d'aquesta edat, no han obtingut premi o penalització després de la tirada.

Hi ha gent que accepta el seu destí sense jugar mai al cara o creu. Troben injust escurçar-li l’esperança de vida a algú. I no podrien viure amb la consciència que van condemnar a terceres persones a morir abans de temps, perquè ells poguessin viure més.

Òbviament, també hi ha el grup completament oposat. Aquells que trivialitzen la vida humana i es neguen a claudicar sense aferrar-se a la vida. Per això juguen una vegada i una altra. Si la sort els somriu, fàcilment podran viure dos-cents anys.

Però al Destí no li agraden aquests ultratges, i no dubta a estendre tràgics desenllaços a aquells que pretenen ser immortals. La vida és un regal que se’ns concedeix a tots, i l’important és viure-la a fons, exprimint-ne tot el suc, independentment de quina sigui la nostra data de caducitat.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor

Formant als Sant Jordi

Dedicat a tots els cavallers i donzelles que ronden per aquí.

Imaginem que existeixi un món on es formen i s’avaluen a tots els aspirants a Sant Jordi d’aquelles contrades.

Comprendreu que lluir l’estendard de Sant Jordi és un honor a l’abast de pocs, i és clar, s’ha de ser una mica prim mirat a l’hora de fer el tall d’aquells a qui se’ls acabarà entregant el rang de cavaller salvador i a qui no.

El primer requisit és dir-se Jordi. Sí pot sonar discriminatori, ja que els nens no tenen la culpa del nom que escolliren per a ells. Però si els seus pares volien que fossin un cavaller heroic, s’ho haguessin hagut de pensar una mica abans d’escollir altres noms com Hèrcules, Samsó o Juli Cèsar.

I és que en aquell món el nom importa molt, ja que acaba condicionant el futur que li espera al nen. No és estrany que hi hagi pares que busquin el consell de vidents i mags, per saber quin és el nom més propici pel seu nadó. Aquests individus tampoc és que en tinguin massa idea, ni poden preveure el futur, però molts d’ells acaben aconsellant en funció de les comissions que els ofereixen algunes de les milers d’escoles de formació, distribuïdes per a tot el planeta.

Als catorze anys s’ofereix la possibilitat de renèixer amb un segon bateig, que serveix per a tots aquells que sempre han odiat el seu nom o el futur que els esperava, i poden escollir una altra opció. S’ha de veure molt clar, perquè començar la instrucció amb catorze anys de retard, és un greu desavantatge respecte els altres aspirants. Pero sí algú té fusta de Cleopatra, Napoleó o Atenea, segur que acabarà superant tots els obstacles i proves, i obtindrà el preuat títol.

Doncs no us penseu pas que és una simple competició contra els altres estudiants, on només guanya el millor. Tot el contrari. És una cursa contra un mateix, ja que el què realment importa, i s’acaba tenint en compte per donar el rang, són les habilitats i característiques que presenta l’alumne.

En el cas que ens ocupa com a Sant Jordi, s’ha de demostrar tenir la valentia suficient com per encarar els seus problemes i enfrontar-se a un drac. No necessariament ha de ser algú temerari i impulsiu, sinó que també pot ser algú més calmat, però decidit. No hi ha un patró definit, però és indispensable que cadascun dels espirants es cregui el rol que acabarà desenvolupant.

S’han de tenir uns bons coneixements de geografia, ja que existeixen milers de països, i és important saber a on s'ha d'anar quan es rep la notícia que un drac ferotge està atacant les seves terres i atemorint a la seva gent, ja que si es perd temps donant voltes inútilment, arribarà tard, quan el drac ja hagi arrasat la zona, o pitjor, que algun altre cavaller s’hagi personat a la zona.

D’aquí que a les aules d’estudi, la secció de mapes sigui la més demandada, juntament amb la de relats èpics, on els joves aprenents busquen la inspiració.

A les escoles de formació s'ensenya didàcticament que no s'ha de tenir por dels dracs, per això de tant en tant es celebren competicions entre diferents escoles, on els aspirants a Sant Jordi es poden posar a prova contra els joves Dracs, que també es formen per intentar esdevenir dracs llegendaris com el Shenron de Bola de Drac, el Fújur de la Història Interminable, o la Saphira la draca de l’Eragon.

Només són necessàries les primeres rondes de la competició per veure quins són els aspirants més prometedors.

La ironia resideix, en que la camaraderia que es demostra en tot moment en aquella competició, queda apartada anys més tard quan alguns d'aquest aspirants, ja convertits en Sant Jordis i Dracs, es tornen a trobar defensant el títol que tan esforç els ha costat aconseguir.

Llavors, amb l'honor d'una donzella o d'un poblat en joc, el Sant Jordi s'ha d'envestir en una armadura pesant i poc àgil, per lluitar a mort contra un drac ferotge que en els millors dels casos ja s'haurà cruspit un parell de cavallers abans que ell. Les donzelles i princeses contemplen l'espectacle no sense resignació. Els seus pares van escollir aquell destí per elles. A algunes ja els hi agrada restar a l’espera que les salvin, però altres voldrien anar per feina i plantar-li cara elles mateixes al drac.

Des de la torre més alta del castell, han contemplat a tot tipus de cavallers disposats a salvar-les, que han acabat engolits o fugint a les primeres de canvi.

Presentaran una queixa formal, ja que és un despropòsit que és doni el títol de Sant Jordi amb tanta facilitat.

PD: Aquesta imatge té drets d'Autor

Pluja Fangosa

Dedicat a tots aquells que deixen el cotxe o la moto aparcats al carrer, i l’endemà se’ls troben coberts de fang.

Imaginem que existeixi un món on sempre que plou, plou fang. De més o menys densitat, però fastigós en tots els casos. Aquell planeta, on gairebé tot és terra desèrtica, presenta una gran concentració de partícules a l'ambient, convertint l’entorn amb pràcticament irrespirable. En molts altres móns els hi costaria assimilar aquella realitat, tot i així allà hi existeix la vida.

Les narius de tots els éssers que l’habiten apunten al terra i han desenvolupat una espècie de pic protector que els serveix de coberta per quan plou. Un moment que no es rep amb desgana, però que prefereixen que no els enganxi a la intempèrie.

Allà els núvols grisos presenten una tonalitat argilosa. Si tenen la sort que plogui durant tres dies seguits, de forma intensa, és possible que l'ambient s'hagi acabat netejant el suficient com perquè el que cau sembli més aigua que fang, però ni així és pura. L’única manera que tenen de veure aigua sense excés de partícules és a través de les fonts, per on brolla aigua que ha aconseguit filtrar les impureses a través d'un procés natural. En aquell món, gairebé tot el que es consumeix són verdures que creixen sota terra, com aquí les pastanagues o les cebes, ja que aquestes hortalisses són immunes a la pluja fangosa que cobreix i asfixia a altres vegetals com podrien ser les tomateres o mongeteres. Els arbres desenvolupen unes branques en forma de caputxó de bolet, que resisteixen els impactes i l’acumulació de fang per protegir el tronc interior i les arrels.

Allí la pluja pot arribar a causar morts. Si és torrencial i carregada de partícules, n’hi ha prou amb un xàfec de deu minuts i gent o animals atrapats a la intempèrie, perquè el fang els cobreixi per complet. Empastifats de llot i amb l'aigua fangosa continuant caient, la situació acaba sent perillosa, ja que la mobilitat queda greument afectada. Com us podeu imaginar, acaba resultant molt difícil poder avançar. Els animals i éssers més vells i joves, són els més afectats. Les seves cames els poden fallar, i això resulta mortal. Si es desplomen al terra, per l’excés de sobrepès, difícilment es tornaran a aixecar.

Quan el fang de la pluja és dens, intentar avençar a camp obert es converteix en un impossible. Si quan comença a ploure amb força, no es té cap refugi a prop, molts d’ells acaben quedant palplantats en mig de l’intempèrie. Alguns intenten desesperadament arribar a un refugi, ni que sigui sota un petit arbre, però moure’s pel fang i cobert de fang, els deixa exhausts. Aquests esforços malauradament no sempre són suficients. En altres ocasions, quan l’animal o esser sap que no hi ha cap refugi suficientment a prop, s’acaba aturant per no gastar energies en va, es protegeixen el cap i miren a terra. Que sigui l'esquena la quina suporti el fang. Mentre les narius no es taponin de fang, l'animal no morirà. Sempre i quan les cames no li facin figa, i la pluja no duri més d’un dia, ja que de ser així, s’acabaria desplomant exhaust, xop i afamat.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor

Inventant noticies / Inventando noticias

Entrada Bilingüe

Al programa “En el Aire” de l’Andreu Buenafuente, hi ha una secció on comenten Noticies que els hi agradaria donar. D’aquí va sorgir la idea per aquest relat.

En el programa "En el Aire" de Andreu Buenafuente, hay una sección donde comentan Noticias que les gustaría dar. De ahí surgió la idea para este relato.

************

Imaginem que existeixi un món on és possible decidir les noticies que sortiran als mitjans de comunicació, i que per extensió acabaran sent reals.

Sembla màgic oi?! Sens dubte ho és.

Allà, per un capritx del destí, tot el que s'escriu en un diari esdevé real.

Per estrafolari que sembli, per inconcebible que pugui sonar, totes les noticies que s’escriuen s'acompleixen. Be, totes no. Hi ha limitacions. No es pot desitjar la mort de ningú, ni que se li retorni la vida als qui han mort. Molts ho intentaren, però aquí les peticions es veieren truncades. Per seguretat mundial també s'ha prohibit fer referències a contactes alienígenes o pronosticar la fi del món, bàsicament perquè ara que s'ha descobert la clau per viure en una felicitat forjada a base d’imaginació, és temps de treure'n profit.

I com ho descobriren?! Doncs de la manera més curiosa: Un dia un lector de diari, enrabiat, guixà amb força un titular que posava: “El Govern aprova noves retallades”, i el reescriví posant “El Govern dimiteix”. Aquella mateixa tarda tot el govern en massa anunciava la seva dimissió i la convocatòria d'eleccions. Però no va ser pas un fenomen aïllat. Tots els diaris del món es convertiren de sobte en una espècie de generador de noticies personalitzades.

Algú altre substituí: “L’Atur no para de pujar” per “L’Atur arriba a mínims mai vistos” i màgia, una setmana després tothom tenia algun treball sorgit espontàniament.

Evidentment, fou qüestió de temps que la notícia s'escampés i comencés la revolta social. La ciutadania semblava desconcertada, tot eren rumors al voltant de com generar les noticies, algunes sense cap fonament que el temps acabà desmentint. Només servia guixar un titular i escrivint-ne un de nou, damunt mateix del paper.

Però es podia guixar un titular que fes referència a política, i escriure’n un de nou sobre cultura? Sí, el protagonista de la notícia original no havia de ser necessàriament el protagonista de la nova notícia.

Es temé que aquella via lliure pogués acabar generant una situació caòtica, on diferents persones acabessin escrivint titulars totalment antagònics: “Sí als Toros”, “No als Toros”, i tant altres exemples que haurien posat en un compromís aquella estranya màgia que actuava sobre tots ells, canviant parts essencials del seu dia a dia, d’una forma totalment inconcebible i sobretot, indolora.

Per aquest motiu es feren crides a la calma. Amb els temps s’adonaren, que aquell peculiar sistema actuava amb la seva pròpia lògica, i era capaç d’aconseguir donar forma a totes les peticions.

I quins tipus de titulars plantejava la gent?! Doncs realment de tots els colors. N’hi havien de purament egoistes: “A una família del cinquè segona del carrer Il·lusió, l’hi ha tocat el premi més gran de la loteria”. I d'altres plenes d'amor al proïsme: “La humanitat eradica la desnutrició infantil”.

Això sí, que estiguessin formulats amb la millor de les intencions, no volia dir que hi hagués gent, satisfeta amb el seu estil de vida, que es cagués amb tot davant un canvi inesperat que xocava frontalment amb els seus interessos.

No es podien fer peticions de caire il·limitat, com podria ser "Volem la Pau Mundial", ja que aquells titulars semblaven tenir una caducitat d'un any. Passat  aquest temps, les persones curades tornaven a emmalaltir, i els canvis socials, s'enfrontaven a la caducitat. Allí es podia passar d'una situació a la seva diametralment oposada en un sol dia.

Tenir el poder de convertir en real tot el que es digués, feu tremolar a més d’un, ja que les dobles interpretacions i la falsedat emprada durant dècades com a arma per donar forma als seus complots, es veieren arrencades de soca-rel quan un dels primers lectors havia escrit:

"Prou mentides i manipulació a la ciutadania"

El desig es complí d'immediat.

S’ha de reconèixer que com a punt de partida, no està gens malament. Llàstima que en altres móns no tinguem aquest poder.

 

************

Imaginemos que exista un mundo donde es posible decidir las noticias que saldrán en los medios de comunicación, y que por extensión acabarán siendo reales.

¡¿Parece mágico verdad?! Sin duda lo es.

Allí, por un capricho del destino, todo lo que se escribe en un diario se vuelve real.

Por estrafalario que parezca, por inconcebible que pueda sonar, todas las noticias que se escriben se cumplen. Bueno, todas no. Hay limitaciones. No se puede desear la muerte de nadie, ni que se le devuelva la vida a los que han muerto. Muchos lo intentaron, pero aquí las peticiones se vieron truncadas. Por seguridad mundial también se ha prohibido hacer referencias a contactos alienígenas o pronosticar el fin del mundo, básicamente porque ahora que se ha descubierto la clave para vivir en una felicidad forjada a base de imaginación, es tiempo de sacar provecho.

¡¿Y como lo descubrieron?! Pues de la manera más curiosa: Un día un lector de periódico, enfadado, tachó con fuerza un titular que ponía: "El Gobierno aprueba nuevos recortes", y lo reescribió poniendo "El Gobierno dimite". Esa misma tarde todo el gobierno en masa anunciaba su dimisión y la convocatoria de elecciones. Pero no fue un fenómeno aislado. Todos los periódicos del mundo se convirtieron de repente en una especie de generador de noticias personalizadas.

Alguien sustituyó: "El Paro no para de subir" por "El Paro alcanza mínimos nunca vistos" y magia, una semana después todos tenían algún trabajo surgido espontáneamente.

Evidentemente, fue cuestión de tiempo que la noticia se esparciera y comenzara la revuelta social. La ciudadanía parecía desconcertada, todo eran rumores en torno a cómo generar las noticias, algunas sin fundamento que el tiempo acabó desmintiendo. Sólo servía tachar un titular y escribiendo un nuevo, justo encima del papel.

¿Pero se podía tachar un titular que hiciera referencia a política, y escribir uno nuevo sobre cultura ? Sí, el protagonista de la noticia original no tenía que ser necesariamente el protagonista de la nueva noticia.

Se temió que aquella vía libre pudiera acabar generando una situación caótica, donde diferentes personas terminaran escribiendo titulares totalmente antagónicos: "Sí a los Toros", "No a los Toros", y tantos otros ejemplos que habrían puesto en un compromiso aquella extraña magia que actuaba sobre todos ellos, cambiando partes esenciales de su día a día, de una forma totalmente inconcebible y sobre todo, indolora.

Por este motivo se hicieron llamadas a la calma. Con el paso del tiempo se dieron cuenta, que ese peculiar sistema actuaba con su propia lógica, y era capaz de conseguir dar forma a todas las peticiones por contrarias que pareciesen.

¿Y qué tipo de titulares planteaba la gente? Pues realmente de todos los colores. Habían de puramente egoístas: "A una familia del quinto segunda de la calle Ilusión, le ha tocado el premio más grande de la lotería". Y otros llenos de amor al prójimo: "La humanidad erradica la desnutrición infantil".

Eso sí, que estuvieran formulados con la mejor de las intenciones, no quería decir que hubiera gente, satisfecha con su estilo de vida, que se cagase en todo ante un cambio inesperado que chocaba frontalmente con sus intereses.

No se podían hacer peticiones de carácter ilimitado, como podría ser "Queremos la Paz Mundial", ya que aquellos titulares parecían tener una caducidad de un año. Pasado este tiempo, las personas curadas volvían a enfermar, y los cambios sociales, se enfrentaban a la caducidad. Allí se podía pasar de una situación a su diametralmente opuesta en solo un día.

Tener el poder de convertir en real todo lo que se dijera, hacía temblar a más de uno ya que las dobles interpretaciones y la falsedad empleada durante décadas como arma para dar forma a sus complots, se vieron arrancadas de cuajo cuando uno de los primeros lectores exaltados había escrito:

"Basta de mentiras y manipulación a la ciudadanía".

El deseo se cumplió de inmediato.

Hay que reconocer que como punto de partida, no está nada mal. Lástima que en otros mundos no tengamos ese poder.

Gent Gran oblidada

Dedicat a la gent gran i a tots aquells cuidadors, professionals o no, que fan mans i mànigues per fer una mica més digna la vida de molts d'ells. També a en Carlos, pel gran repte que em va proposar.

Imaginem que existeixi un món on la societat i les ciutats s'han adequat a la gent gran.

Sí, ho heu llegit bé. Adequar-se a la gent gran.

Pot xocar en algunes persones, o pot causar indiferència en moltes altres, però en aquell món han decidit prendre la responsabilitat de tenir més cura de la gent gran. I amb això no vol pas dir que els posin en cotó i els tractin com si fossin de porcellana. Vull dir que han estat capaços de concebre una nova realitat per ells.

Malauradament això no s’aconsegueix pas amb un toc de vareta màgica. És necessari la implicació de tota la societat i d’un canvi de mentalitat, que en altres móns ens semblaria simplement vertiginós.

Però hi ha móns que no tenen por a somiar en futurs millors, i aquell n’és un.

Allà el primer que es treballa és en fer entendre i comprendre el respecte per la gent gran. No s’han de veure com un moble molest que s’arracona a un costat, sinó com algú que d’aquí uns anys pots ser tu. En aquell món han entès, que si són incapaços de tractar bé a la seva gent gran, a ells, quan siguin grans, tampoc no els en tractaran pas de bé. La vida té aquest particular sentit de l’humor.

I com s’ho han fet per canviar el xip? Doncs pensant en com voldrien que els tractessin quan fossin grans.

Així s’ha acabat diferenciant a la gent gran en tres grans grups: Els matrimonis on els dos membres es valen per sí mateixos, els que un dels dos membres té certes necessitats, i els que els dos membres necessiten ajuda.

Quan una de les persones és vídua o no s'ha casat mai, s’aplica el mateix criteri: Si es val per si mateixa, si té un grau de dependència mig, o si el seu grau de dependència és alt.

Les persones que formen part del primer grup tenen llibertat absoluta per fer el què vulguin, i és de la seva pròpia elecció, acollir-se als programes dissenyats per als membres dels altres dos grups.

Els de dependència mitjana reben l'ajuda de gent voluntària, a la que es forma amb cursos gratuïts del govern. Normalment aquest voluntaris són gent que està a l'atur, ja que si col·laboren, són bonificats amb un plus en la prestació que cobren a final de mes. Si ja han exhaurit la prestació, el voluntariat serveix per obtenir una paga, que sempre ajuda mentre es busca una altra feina.

Per poder optar a cuidar la gent del tercer grup, els voluntaris necessiten una formació més professional que s’ha de pagar, però són cursos bonificats per tal que la despesa no hagi de ser tan important.

Però no només es cuida l'estat de salut del pacient, sinó que també els importa molt l'estat anímic. I per això es imprescindible que la gent es relacioni i faci activitats lúdiques. Als Centres de dia, en parcs, en Casals associatius i tants altres espais, cada dia hi ha activitats, jocs i debats, per motivar la interrelació, no tan sols proposats per l'organització, sinó també pels propis jubilats.

S'ha repensat la bellesa. Aquí la gent gran pot optar per compartir pis amb altra gent. Els pisos habilitats són de grans dimensions, pensats per tal que puguin tenir fins a cinc o sis hostes, i que cadascú tingui una certa independència. Els pisos són supervisats per tres o quatre voluntaris que els ajuden en les tasques del dia a dia, netejant i fent menys feixuga la convivència.

Són programes socials als que la gent gran es pot apuntar lliurement.

Òbviament, tot i les campanyes promocionals, hi ha moltes persones que no volen compartir la seva intimitat o que ja estan molt a gust amb l’estil de vida que tenen a casa seva, així que es neguen a abandonar la seva llar per anar a viure amb altra gent. En aquests casos, se’ls hi instal·la un aparell per poder realitzar videoconferències virtuals, de tal manera que des de casa, sembla que estiguin rodejats per altres persones que alhora també estan a les seves pròpies cases. És un sistema de xat d’última generació, que afavoreix que la gent no estigui sola.

L'electricitat que consumeix el fet de tenir pantalles i projectors d’alta resolució connectats, se'ls descompta de la factura de llum, ja que no es vol que per culpa de la pobresa energètica algú acabi aïllat de la societat.

La solitud i l'oblit són els grans enemics que aquell món s'esforça a vèncer.

Tota persona major de seixanta-cinc anys del segon i tercer grup, o tot aquell qui ho demani, du un braçalet, on mitjançant un sistema xifrat, hi consten totes les seves dades. Amb aquest braçalet pot pagar petits imports del dia a dia, però amb un límit de crèdit diari, pot avisar a emergències i pot saber on és casa seva. Hi consten els telèfons de familiars o amics a qui s'ha de trucar en cas d’urgència, i serveix de Navegador personal, ja que gràcies a un sistema intern, es pot saber en tot moment la posició de la persona i se la pot guiar, ja sigui per arribar a casa seva, o per conduir-la a alguna direcció en concret. El sistema té memòria interna, així que una vegada introduïda una adreça i associada a un nom, la persona tan sols haurà d'indicar que vol anar a casa de tal persona o tal altra, perquè el navegador es reconfiguri.

Com a element de seguretat davant de possibles robatoris, si aquest braçalet deixa d'estar en contacte amb el braç de l'individuo, la informació queda bloquejada i s’haurà de tornar a reconfigurar per un tècnic acreditat.

L’eutanàsia està permesa, quan informes mèdics avalen la impossibilitat d'un pacient. Aquesta va ser una mesura molt polèmica, que des de l'oposició i els sectors més conservadors es va criticar fins a l’extenuació. Asseguraven que s'estava obrint les portes a l'assassinat en massa. Però un cop implantada s'ha vist que hi ha moltes menys demandes del que molts auguraven.

La raó és ben simple: diguin el que diguin, la gent vol viure.

I si veu que viu en condicions i dignament, no tindrà pressa per marxar.

Els desemmascarats

Dedicat al Carnaval de Solsona, que va ser el primer Carnaval que es va recuperar en plena dictadura. Des de llavors a aquest poble amb títol de ciutat hi ha una dita: "Al Carnaval de Solsona, la gent no es disfressa perquè la disfressa la duen tot l'any, i és durant el Carnaval, quan se la poden treure i mostrar-se tal com són.”

Imaginem que existeixi un món on la gent està obligada a dur màscares tot l’any, amagant així les seves emocions, opinions o sentiments. Cada matí s’escull la màscara que es vol lluir, en funció de l’estat d’ànim, però conscient que s’ha de ser políticament correcte. Així doncs, el ventall de possibilitats acaba reduït a cinc o sis variants. Totes elles formals. Totes elles sempre correctes.

Sorprenentment molts han acabat optant pels extrems diametralment oposats: la màscara de la felicitat o la de la infelicitat, ja que creuen que els matisos intermitjos tan sols serveixen per confondre un xic més a la gent amb qui es relacionen.

Aquesta absurda imposició, començà fa anys, quan un gran tirà governava aquelles terres. L’opressió fou la llei. S’havia de seguir les directrius marcades, per això es buscava i es perseguia a tot aquell que mostrés una actitud diferent a la de la majoria. Aquell món entengué que si volien passar desapercebuts, havien de mostrar sempre la màscara de la submissió i el conformisme. I mai aixecar el cap.

El tirà morí, però el temor que tot allò que es fes o es digués acabés a oïdes dels nous governants, feu que aquella gent continués duent màscares. Havien interioritzant tant aquell sistema d’autodefensa que ja no el qüestionaven.

A dia d’avui continuen duent les màscares, de fet ni se n’estranyen.

Són màscares orgàniques que s'adapten sense problemes al rostre d'aquella ciutadania parcialment reprimida.

Però hi ha una època a l'any en que la gent pot treure's la màscara i mostrar-se tal com és realment. Durant una setmana l’any, les seves pors queden aparcades. Saben que tot queda emparat sota la manta de la festivitat. N'hi ha que donen via lliure a la seva follia. Altres beuen com mai. Criden, salten, juguen i es diverteixen. Aquesta és la clau: deixar aparcades les pors i els laments i esbargir-se, corrent contra els gegants bojos que els volen aplanar. En aquell món durant aquella setmana de festa, es tiren amb vehicles esperpèntics pel carrer amb més pendent de la ciutat, cremen les seves pors en un correfoc, i pengen un ruc de mentida a dalt del campanar per tal que es mengi les males herbes que allí hi surten, però el pengen pel coll i allò acaba sent la seva soga mortal. Li endollen una mànega al cul i salten i canten mentre se'ls pixa aigua potable al damunt.

A molts potser els sembli un món estrany, però en realitat no ho és pas tant.

La rauxa és la llei, i per uns dies són plenament lliures.

No tots els móns tenen tanta sort.

Molts investigadors arribats de l’estranger, visiten cada any aquell indret. Vénen guarnits amb les seves disfresses i són ràpidament identificats pels autòctons. Però se’ls acull amb respecte, per molt estrafolaries que siguin les seves vestimentes.

És Carnaval, així que tot s’hi val.

Bon Carnaval a tothom!