Dedicat a tots aquells que persegueixen els seus somnis.
Imaginem que existeixi un Món on tothom és un geni precoç. Certament, la
descripció de geni xoca frontalment amb l’ideal d’aquest món, ja que un geni és
algú amb una aptitud superior a la resta, però es que en aquest món això succeeix
en tots els casos.
Cada persona nou nata neix preconcebuda per acabar destacant en algun camp
específic. Així algú serà un geni en les matemàtiques, mentre un altre serà un
geni en física. És cert que hi hauran molts genis vinculats als mateixos camps,
però en aquest món ningú és prescindible, ja que només amb la totalitat es pot
aspirar a l’excel·lència.
Són rigorosos i disciplinats. Saben com motivar als seus conciutadans per
obtenir el seu màxim rendiment. Des de petits se’ls fa un seguiment estricte
durant la seva fase educativa, separant-los en funció de les aptituds que van
destacant en ells.
Sempre s’ha permès la interacció entre diferents rames, però amb els anys s’ha
vist que els grups acostumen a ser força tancats. Quan es competeix contra els
millors el nivell que s’exigeix és altíssim, d’aquí que s’hagin d’esforçar tant
per no quedar superats i eclipsats per altres genis. Aquesta exigència diària,
ha fet que molts d’ells acabin deixant les relacions personals en un segon pla.
S’ha volgut eradicar la competitivitat entre genis, però treballant en
actitud cooperativa s’ha detectat que hi ha un major percentatge de grups que
s’acaben estancant, així que de portes endins es permet i s’anima a la
competitivitat sana.
No obstant, si detecten algú fent qualsevol tipus de trampes per
desprestigiar a un company en benefici propi, se l’expulsa del grup i se’l
relega a un nivell inferior.
Ara bé, el preu de l’excel·lència és elevat i ser un geni precoç té les
seves conseqüències. A partir dels trenta anys el cervell es comença a
atrofiar. Cada vegada costa més pensar i processar les idees. Redactar un
capítol d’un relat resulta titànic, ja que la forma no és la correcta i les
paraules no tenen la màgia d’enamorar al lector quan temps enrere sorgien de
forma espontània.
Arribat aquest punt molts cauen en la desesperació. És terrible veure com
es perden les facultats mentals adquirides des de petits. I potser el pitjor és
saber que per molts esforços que es facin aquesta degeneració no s’atura. En
alguns s’alenteix i això ja és un gran èxit, però estar a l’altura dels joves
que pugen amb força resulta gairebé impossible.
Però per una societat criada en la excel·lència, l’impossible tan sols és
una fita que costa una mica més de temps i esforç d’aconseguir.
En canvi en altres móns, la gent tremola davant tal paraula, i abaixen els
braços abans de lliurar batalla. Encara no han entès, que l’impossible és un
objectiu a assolir, no el final del camí.
