Humans sense Essència

Dedicat a l’Anahi, i al seu punt crític davant  la realitat que altres volen forjar per nosaltres.

Imaginem que existeixi un món on els humans hagin perdut la seva essència, allò que ens ha fet destacar per sobre de les altres espècies, convertint-los en un grup adoctrinat, conformista i sense maldat ni bondat específica.

Humans que saturats de missatges subliminals s’han anat perdent en la seva pròpia ceguera cultural. Generació rere generació, han anat oblidant el qué un dia els feu diferents, per convertir-los en una massa controlada i sense poder de decisió. Per què pensar per un mateix si l’entorn ja ho fa per ells?

En aquest món no es qüestionen les notícies que es publiquen als mitjans de comunicació, dirigits i encarrilats gairebé sempre a servir exclusivament al partit que governa. La submissió anímica ha estat tal, que fins i tot la política ha perdut la seva força.

Temps enrere, el descrèdit dels polítics feu avorrir la política a la gent, que entengué que existien molt poques diferencies entre partits, ja que les grans decisions les acabava prenent l’òrgan econòmic predominat, que evidentment només afavoria els seus propis interessos.

Els avantpassats d’aquell món assimilaren com a veritat, que si volien seguir vius havien de malviure amb les restes que els de dalt els oferien. Fou tal l’asfixia a la que arribaren, que acabaren acceptant aquella submissió gairebé com un privilegi.

Evidentment també hi hagué aquells que es manifestaren, si més no al principi, però la pressió i la repressió a què els sotmeteren, calà en la resta de ciutadans, mentre pels canals oficials no es parava d’etiquetar aquells petits disturbis com a aïllats i purament delictius. Retallaren tots els drets als que no eren de la seva elit, i modelaren un nou model, que a través de les generacions, s’anà torçant.

Ara, els ciutadans d’aquell món semblen poc més que fantasmes, la gent es mou per simples interessos. Han perdut la seva maldat innata i s’han entregat plenament al centralisme que es propugna des del centre de la colònia.

La gent s’inscriu en llistes públiques, i és el govern qui els assigna el treball. No acostumen a ser feines massa complexes, però els mantenen ocupats.

La gent, si ho sol·licita, pot viure en parella, però és una modalitat que no ofereix masses garanties. A aquesta societat els agrada  reunir-se en petits grups de cinc o sis persones. Petites manades, que ofereixen més seguretat als individus que la formen. Evidentment hi acostuma a haver un dels membres que sobresurt com a líder, i les decisions que pren, no acostumen a ser qüestionades a menys que vagin en contra de la gran majoria. Però no cregueu que això comporta gaires discussions. Tot el contrari. Ser líder és una llosa que molts d’ells, submisos i apagats, no volen dur, així que acaten les seves ordres, igual que acaten les dels seus governants.

Al transport públic, passejant pel carrer o en el seu entorn laboral, la gent mira, però no veu. Consideren que el què passi al seu voltant no és rellevant. Sembla talment com si zombies adoctrinats poblessin les ciutats.

Es relacionen per necessitat, i eviten tant com poden el contacte amb els altres, ja que els seus conciutadans, formen part d’altres “manades”. I altres manades implica altres punts de vista. Una possibilitat aterradora segons ells.

És un món gris, que no s’il·lusiona pels petits detalls i que no valora tot el que té al seu costat.

El nivell d’adoctrinament és tal, que per exemple, si algú cau per accident a les vies del metro, pot estar convençut que cap dels allà presents, ni que l’andana estigui plena de gent, farà el més mínim esforç per ajudar-lo. Quedaran impassibles davant els crits de dolor de l’individuo, que al caure malament s’ha fracturat la cama.

Molts d’ells segurament el miraran, però no veuran ni assimilaran que és un igual. Quan s’escolti el comboi avançar pel túnel, el neguit del pobre infeliç augmentarà. Intentarà escapar d’aquella situació, mentre desenes de persones contemplen l’espectacle com si estiguessin veient una pel·lícula a la televisió.

Ningú farà res per evitar l’atropellament, i quan aquest es produeixi, no hi hauran sentiments de culpabilitat o pena. Tot el contrari, es diran a sí mateixos que no forma part de la seva manada, així que: Per què l’haurien d’ajudar?