Evacuant un món / Evacuando un mundo

Entrada bilingüe

Dedicada a tots aquells que amb els seus actes s’esforcen a evitar un canvi climàtic que ja patim, però que encara podem vèncer.

Dedicada a todos aquellos que con sus actos se esfuerzan en evitar un cambio climático que ya padecemos, pero que todavía podemos vencer.

************

Imaginem que existeixi un món on hagin d'abandonar el seu planeta després d'esgotar-ne els recursos que posseïa.

Un problema de superpoblació, afegit a una sobreexplotació dels recursos i a una política mediambiental autodestructiva, han fet que el planeta sigui incapaç de regenerar tots els recursos que aquella societat reclama.

S’han talat boscos, s’ha buidat el mar de peixos i s’han contaminat rius i cels. S’ha maltractat tant l’ecosistema, que el canvi climàtic ja fa temps que és evident i acusat.

Després de dècades esforçant-se per redreçar la situació, la tragèdia els ha acabat superant. Sequeres, fam, racionalització dels aliments bàsics, disturbis i mort.

Es creien l’espècie superior d'aquell planeta, i acabaran exterminats com una simple formiga, sota la indiferent bota de la natura. El món es reinventarà, s’adequarà a les llargues estacions calentes i a l'escassetat d'aigua. Forjarà una nova vegetació capaç de sobreviure al gèlid hivern i de pas farà més resistents als éssers que aconsegueixin sobreviure. Però l’espècie dominant en aquell planeta, superada per la seva supèrbia i acostumada a tenir-ho tot mastegat, passarà penúries per intentar sobreviure. Alguns ho aconseguiran, sempre hi ha exemplars que sobreviuen miraculosament, però la gran majoria sucumbirà a la gana, la falta d'aliments i a la destrucció de la vida tal com la coneixen.

La ironia de tot això és que la generació que patirà en major mesura aquestes conseqüències, no en té cap culpa de les decisions que dècades i segles abans van prendre els estúpids sectors governants d’altres contrades. Per aquells empresaris, banquers, inversors o polítics, el primordial era buscar un benefici immediat a costa de tot i tothom, sense importar els danys col·laterals. No es previngué i ara es paguen les conseqüències.

La calor i la sequera ja han causat milions de víctimes. Abans que arribi una nova onada de calor extrema que causi més morts, han decidit cremar l'últim cartutx.

Buscaran el seu futur lluny del seu planeta.

Marxen per no tornar mai més. Bé, de fet s’aferren a l’esperança que potser alguna de les generacions futures podrà tornar, però tots ells saben que la seva llar passaran a ser naus fredes i poc confortables pensades per sobreviure, però no pas per aportar els mateixos privilegis que hi havia.

Aquell món ha canviat, i la societat també ho haurà de fer.

No hi ha naus per tothom, i tots els que volen marxar no poden. També hi ha molta gent que no té cap intenció d’abandonar la terra que els va veure néixer i es quedaran allí fins que la mort els reclami.

Cada dia es produeixen enlairaments des de diversos punts del planeta. S’han firmat acords de col·laboració i la evacuació ara és una prioritat.

La nostàlgia assalta a tots aquells que embarquen en les naus poc abans d’abandonar el planeta. Pensen en el que deixen enrere i en el que els espera al davant. S’obliguen a creure que el futur fora de les seves fronteres serà possible. Que les escasses colònies repartides per planetes pròxims, seran suficients per abastir la gran demanda que en breu necessitaran.

Resen per que així sigui, i lamenten que la lògica no hagués estat prioritària a l’hora de prendre decisions en temps passats.

De bona gana agafarien als seus avantpassats i els farien contemplar el planeta moribund que els han deixat. Condemnant-los a ells al patiment que aquella societat ha de sofrir. Han vist morir a familiars i amics, mentre buscaven a contrarellotge una solució. Els ancians i nadons semblen ser les víctimes preferides del canvi climàtic. Milions de morts, també en països altament desenvolupats, que s’haurien pogut evitar si quan encara hi havia marge s’hagués pensat una mica més amb el cap i no tant amb la butxaca.

Però ara per ells això ja no és cap consol. Moriran en una nau enmig de l’espai, escapant d’una mort segura i perseguint un somni que els han obligat a viure, maleint a aquells que van destruir el seu planeta.

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor

************

Imaginemos que exista un mundo donde tengan que abandonar su planeta después de agotar los recursos que poseía.

Un problema de superpoblación, sumado a una sobreexplotación de los recursos y a una política medioambiental autodestructiva, han hecho que el planeta sea incapaz de regenerar todos los recursos que aquella sociedad reclama.

Se han talado bosques, se ha vaciado el mar de peces y se han contaminado ríos y cielos. Se ha maltratado tanto el ecosistema, que el cambio climático ya hace tiempo que es evidente y acusado.

Tras décadas esforzándose para enderezar la situación, la tragedia les ha acabado superando. Sequías, hambre, racionalización de los alimentos básicos, disturbios y muerte.

Se creían la especie superior de aquel planeta, y acabarán exterminados como una simple hormiga, bajo la indiferente bota de la naturaleza. El mundo se reinventará, se adecuará a las largas estaciones calientes y a la escasez de agua. Forjará una nueva vegetación capaz de sobrevivir al gélido invierno y de paso hará más resistentes a los seres que logren adaptarse. Pero la especie dominante en aquel planeta, superada por su soberbia y acostumbrada a tenerlo todo masticado, pasará penurias para intentar sobrevivir. Algunos lo conseguirán, siempre hay ejemplares que sobreviven milagrosamente, pero la gran mayoría sucumbirá al hambre, a la falta de alimentos y a la destrucción de la vida tal como la conocen.

La ironía de todo esto es que la generación que sufrirá en mayor medida estas consecuencias, no tiene ninguna culpa de las decisiones que décadas y siglos antes tomaron los estúpidos sectores gobernantes de otras regiones. Para aquellos empresarios, banqueros, inversores o políticos, lo primordial era buscar un beneficio inmediato a costa de todo y todos, sin importar los daños colaterales. No se previno y ahora se pagan las consecuencias.

El calor y la sequía han causado millones de víctimas. Antes de que llegue una nueva ola de calor extremo que cause más muertes, han decidido quemar el último cartucho.
Buscarán su futuro lejos de su planeta.

Marchan para no volver nunca más. Bueno, de hecho se aferran a la esperanza de que quizás alguna de las generaciones futuras podrá volver, pero todos ellos saben que su hogar pasarán a ser naves frías y poco confortables pensadas para sobrevivir, pero no para aportar los mismos privilegios que había.

Ese mundo ha cambiado, y la sociedad también lo hará.

No hay naves para todos, y todos los que quieren irse no pueden. También hay mucha gente que no tiene ninguna intención de abandonar la tierra que los vio nacer y se quedarán allí hasta que la muerte los reclame.

Cada día se producen despegues desde distintos puntos del planeta. Se han firmado acuerdos de colaboración y la evacuación ahora es una prioridad.

La nostalgia asalta a todos aquellos que embarcan en las naves poco antes de abandonar el planeta. Piensan en lo que dejan atrás y en lo que les espera delante. Se obligan a creer que el futuro fuera de sus fronteras será posible. Que las escasas colonias repartidas por planetas próximos, serán suficientes para abastecer la gran demanda que en breve necesitarán.

Rezan por que así sea, y lamentan que la lógica no hubiera sido prioritaria a la hora de tomar decisiones en tiempos pasados.

De buena gana cogerían a sus antepasados ​​y les harían contemplar el planeta moribundo que les han dejado. Condenándoles a ellos al sufrimiento que aquella sociedad debe sufrir.

Han visto morir a familiares y amigos, mientras buscaban a contrarreloj una solución. Los ancianos y bebés parecen ser las víctimas preferidas del cambio climático. Millones de muertos, también en países altamente desarrollados, que habrían podido evitarse si cuando aún había margen, hubiesen pensado un poco más con la cabeza y no tanto con el bolsillo.

Pero ahora para ellos esto ya no es ningún consuelo. Morirán en una nave en medio del espacio, escapando de una muerte segura y persiguiendo un sueño que les han obligado a vivir, maldiciendo a aquellos que destruyeron su planeta.

Temps de vida

Agafant la idea bàsica de la pel·lícula “In Time” i donant-li una nova volta de full.

Imaginem que existeixi un món on la gent coneix la data en la que morirà. Això que per alguns podria ser un avantatge i que per altres suposaria una càrrega massa pesada, s'eleva a una altra dimensió al saber que allí la gent pot apostar per la seva vida.

M'explicaré, en aquell món quan la gent es mira en un mirall, pot veure sense problemes els dies que els queda per morir. Un comptador veritablement macabre, que recorda a diari el període de caducitat al que la vida ens condueix. A qui la sort els ha estat generosa, conferint-los setanta, vuitanta o noranta anys, ho accepten amb parsimònia i s'intenten programar la vida en funció d'això.

El temps de vida és un secret que tots duen amb ells, ja que davant el reflex, per moltes persones que hi apareguin, cadascú tan sols veurà el seu comptador.

Això òbviament condiciona la vida.

S'ha comprovat al llarg dels segles, que si es xerra a terceres persones els dies que li queden a un mateix pel fatídic desenllaç, la Mort o les forces que controlen aquell món, s'enfaden i recalculen el temps de vida a la baixa, aplicant una penalització indeterminada per bocamoll.

Però saber la data en que es morirà, no garanteix que s'hi arribi en plenes facultats físiques o mentals. Hi ha molta gent que creient-se invencible per una mort tardana, va temptar la sort, i ara ha acabat en un llit inconscients o en estat vegetatiu.

Els que tenen una esperança de vida més curta, s'esforcen en viure tantes experiències com puguin, però en general són més curosos. Els més reticents, es resignen a creure en allò que els mostra el seus ulls, i dediquen la seva vida pretenent enganyar la mort, fent una vida saludable i defugint qualsevol perill.

Malauradament per tots ells, quan la data límit arriba, hagin viscut una vida sana o una plena de vicis, la Mort se'ls endu.

Només hi ha una manera de guanyar temps.

En aquest món es dona una altra particularitat. Es pot desafiar a algú a jugar-se la seva esperança de vida a cara o creu.

El desafiador no coneix el temps de vida del desafiat. És una elecció a cegues, purament aleatòria.

Potser us pregunteu, qui voldria emprar un joc tan macabre?! Doncs algú a qui se li estigui acabant el temps i cregui que encara es massa jove per morir.

Els humans duem tatuat l’esperit de supervivència al moll de l’os.

La persona desafiada tindrà l'avantatge de llençar la moneda i d'escollir quina de les dues cares marcarà el seu futur. Un únic llançament. Tot o res. La ironia del joc és que en certes ocasions, el que havia desafiat, s'adona al guanyar, que el seu rival encara tenia menys temps de vida que ell, però que ara, per l’avarícia o desesperació pròpia, el que tenia menys ara té més.

Només es pot desafiar a una persona a l'any. Això fa que moltes persones es preparin a consciència quan han de desafiar algú, per guardar-se un cartutx fins a l’últim dia, i si la sort els ha estat contrària, jugar-s’ho tot el dia abans de la seva mort. Imagineu la condemna i el drama que serà pel desafiat, quan al perdre, s’assabenti que li queden menys de vint-i-quatre hores per morir.

Si la persona en qüestió no havia desafiat en l’últim any, podrà jugar-s’ho ella a tot o res amb algú altre, continuant així un cercle viciós, fins que acabin passant les vint-i-quatre hores i algú mori.

Els menors de quinze anys no poden jugar a cara o creu. No és per cap tipus d’imposició legal, sinó pel propi destí que així ho ha dictaminat. Tot aquells que han provat de jugar sent menors d'aquesta edat, no han obtingut premi o penalització després de la tirada.

Hi ha gent que accepta el seu destí sense jugar mai al cara o creu. Troben injust escurçar-li l’esperança de vida a algú. I no podrien viure amb la consciència que van condemnar a terceres persones a morir abans de temps, perquè ells poguessin viure més.

Òbviament, també hi ha el grup completament oposat. Aquells que trivialitzen la vida humana i es neguen a claudicar sense aferrar-se a la vida. Per això juguen una vegada i una altra. Si la sort els somriu, fàcilment podran viure dos-cents anys.

Però al Destí no li agraden aquests ultratges, i no dubta a estendre tràgics desenllaços a aquells que pretenen ser immortals. La vida és un regal que se’ns concedeix a tots, i l’important és viure-la a fons, exprimint-ne tot el suc, independentment de quina sigui la nostra data de caducitat.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor