dijous, 19 de juny del 2014

Sense Esports




Dedicat a tots els que practiquen algun esport.

Imaginem que existeixi un món on la gent no practica esport físic. Però no és pas per mandra sinó per impossibilitat genètica. Allà els cors d'aquells essers són tan fràgils que rebenten a les primeres mostres d'estres. Quan el comptador supera les cent pulsacions per minut, el cor diu prou.
Sens dubte una maledicció que ha condicionat les seves vides. Allà adoren els jocs de taula. De fet, al no tenir referències d'esports físics, doncs tampoc els troben a faltar. Caminen amb calma i viuen la vida a un ritme molt més pausat que altres móns veïns.
Fins i tot l'acte sexual es fa amb una parsimònia digna de cargols. Aquest exercici els porta al límit. S'han de controlar, ja que si la passió del moment els supera, acabaran patint un infart. Allà més del noranta per cent dels infarts són mortals així que no s'ho poden pas agafar a broma.
I aquesta particularitat a que es deguda?! En altres móns podem fer exercici perquè des dels inicis hem hagut d'utilitzar tot el nostre potencial ja sigui per caçar una presa o per fugir d'una amenaça. Allà en aquell món mai s'han sentit amenaçats per això no han desenvolupat aquesta resistència física.
Ara bé, les coses estan canviant. Que no puguin practicar esports no vol dir que no tinguin l'esperit competitiu nedant per les seves venes. Fa poc ha aparegut una nova modalitat. Li diuen la cursa de la mort. Consisteix a posar a dos presos en un circuit tancat i fer-los córrer fins que un d’ells mor. Han de mantenir un ritme constant i per assegurar-se’n, els col·loquen uns braçals que provoquen descàrregues quan es corre a menys de set kilòmetres l’hora.
Les curses acostumen a durar pocs minuts, ja que davant un esforç improvisat el cor es dispara. En els millors dels casos durarà deu minuts. Aquest és el temps que tarda algun dels seus cors malacostumats a dir prou.
Quan un dels dos corredors cau, l’èxtasi entre els assistents es desferma. Hi ha apostes que fan molt més interessant aquell esport. I davant la possibilitat que els dos candidats acabin patint un atac de cor per l’esforç realitzat, perd el primer que l’hagi patit.
Si hi ha un dubte raonable, es considerarà empat i els beneficis se’ls quedarà la banca.
El que ells no saben és que l'evolució acaba de ser activada. Això vol dir que si es continua amb aquesta competició potser d'aquí cinc o deu segles els descendents d'aquests pioners estaran preparats per practicar algun esport o caçar les seves preses, i els descendents d’aquells que ara contemplen còmodament asseguts a els pobres desgraciats, hauran de córrer per salvar la seva vida, patint innumerables infarts fins que l’evolució els faci entendre que necessiten un cor més fort.

 


PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

dijous, 5 de juny del 2014

La sabata somniadora / El zapato soñador



Entrada Bilingüe.
Dedicat a la pel·lícula “Snowpiercer” (Rompenieves), per oferir un gran distopia dels nostres temps.

Dedicado a la película "Snowpiercer" (Rompenieves), por ofrecer una gran distopía de nuestro tiempo.


Imaginem que existeixi un món on una sabata vol ser un barret. Sí, ja sé que pot sonar estrany i ridícul però és així. La sabata que durant tota la seva vida ha estat patint el desgast de les petjades, que es mullava quan plovia i que veu el món des d'arran del terra, ha decidit que ja n'hi ha prou. Vol gaudir d'una posició més elevada. Vol contemplar el món des del punt més privilegiat, sense cap altra funció que protegir els cabells del sol.
“Però una sabata no està feta per ser un barret. No té la forma exacta i no compliria pas amb les necessitats de qui la du" li repliquen intransigents les altres peces de vestir.
Tot i així la sabata sap que, en el fons, tots aquells atacs i l’ímpetu constant de desacreditar el seu somni tan sols obeeixen a la por que senten les altres peces.
Si el seu somni triomfa, potser obrirà el camí per tal que els pantalons es vulguin convertir en bufanda o els mitjons en orelleres.
Els de baix sempre miren cap amunt amb desig. Els de dalt, en canvi, no acostumen a plantejar-se canvis, doncs la seva posició és suficientment còmoda com per no voler passar-se a embrutar les mans.
-Imaginem que totes les peces de roba volguessin ser un barret. Qui decidiria quina de les peces era l'escollida?
El barret s’escuda en el fet que la vestimenta acabaria escollint-se sota la llei del més fort, i això als que són minoria no els interessa pas. Tot té el seu lloc. Així es decidí a la fàbrica tèxtil. Un capritx del destí on el filament marcà la seva sort. Una sabata és una sabata i un barret és un barret.
Però tals argumentacions no convencen a la sabata. Sí, ha estat dissenyada per embolcallar el peu i protegir-lo davant les adversitats, tot i així ningú ha dit que un barret no pugui acabar fent de sabata. Sona estrany, però la moda canvia de tendències i el que avui és norma, demà és caducitat.
La sabata està cansada de ser la que dur el pes de tot el cos. No li agrada notar els mitjons suats, o els peus nus bullint de calor. La pols en suspensió l’embruta i gairebé mai se’n recorden d’ella per netejar-la. Vol saber què es sent ocupant un altre lloc en tot aquell engranatge. Sap que si surt malament, sempre té temps de tornar a ocupar el lloc de sabata. Però és una somniadora, i vol creure que un futur diferent és possible.
Si els mitjos poden ser guants, les sabates poden ser corbata, arracades o barrets. Ella ho creu amb tot el seu cor.
El barret somriu hipòcrita però inquiet. No està disposat a perdre la seva hegemonia. Ell ha nascut per cobrir els cabells i contemplar-los a tots des de la distància. És l’única cosa que sap fer i l’aterra el sol fet de plantejar-se una alternativa. Per sort de moment compta amb el suport de camisetes, jaquetes, bufandes i tants altres vestimentes acomodades que tampoc volen perdre el seu estatus.
Però el destí és capritxos, i alguns ja comencen a témer el dia que una nova tendència en moda marqui que les sabates poden utilitzar-se com a barrets.
Què passarà llavors?
El barret no s’ho vol ni imaginar!




************

Imaginemos que exista un mundo donde un zapato quiere ser un sombrero. Sí, ya sé que puede sonar extraño y ridículo pero es así. El zapato que durante toda su vida ha estado sufriendo el desgaste de las huellas, que se mojaba cuando llovía y que ve el mundo desde ras del suelo, ha decidido que ya es suficiente. Quiere disfrutar de una posición más elevada. Quiere contemplar el mundo desde el punto más privilegiado, sin otra función que proteger el cabello del sol.
"Pero un zapato no está hecho para ser un sombrero. No tiene la forma exacta y no cumpliría con las necesidades de quien la lleva" le replican intransigentes las demás prendas de vestir.
Aún así el zapato sabe que, en el fondo, todos esos ataques y el ímpetu constante de desacreditar su sueño sólo obedecen al miedo que sienten las otras piezas.
Si su sueño triunfa, quizá abrirá el camino para que los pantalones quieran convertirse en bufanda o los calcetines en orejeras.
Los de abajo siempre miran hacia arriba con deseo. Los de arriba, en cambio, no suelen plantearse cambios, pues su posición es suficientemente cómoda como para no querer pasar a ensuciarse las manos.
-Imaginemos que todas las prendas quisieran ser un sombrero. ¿Quién decidiría cuál de las piezas era la elegida?
El sombrero se escuda en que la vestimenta se terminaría escogiendo bajo la ley del más fuerte, y eso a los que son minoría no les interesa. Todo tiene su lugar. Así se decidió en la fábrica textil. Un capricho del destino donde el filamento marcó su suerte. Un zapato es un zapato y un sombrero es un sombrero.
Pero tales argumentaciones no convencen al zapato. Sí, ha sido diseñado para envolver el pie y protegerlo ante las adversidades, aún así nadie ha dicho que un sombrero no pueda acabar haciendo de zapato. Suena extraño, pero la moda cambia de tendencias y lo que hoy es norma, mañana es caducidad.
El zapato está cansado de ser el que lleve el peso de todo el cuerpo. No le gusta notar los calcetines sudados, o los pies desnudos hirviendo de calor. El polvo en suspensión lo ensucia y casi nunca se acuerdan de él para limpiarle. Quiere saber qué se siente ocupando otro lugar en todo aquel engranaje. Sabe que si sale mal, siempre tendrá tiempo de volver a ocupar el lugar de zapato. Pero es un soñador, y quiere creer que un futuro diferente es posible.
Si los calzetines pueden ser guantes, los zapatos pueden ser corbata, pendientes o sombreros. Él lo cree con todo su corazón.
El sombrero sonríe hipócrita pero inquieto. No está dispuesto a perder su hegemonía. Él ha nacido para cubrir el pelo y contemplarlos a todos desde la distancia. Es lo único que sabe hacer y le aterra el solo hecho de plantearse una alternativa. Por suerte de momento cuenta con el apoyo de camisetas, chaquetas, bufandas y tantos otras vestimentas acomodadas que tampoco quieren perder su estatus.
Pero el destino es caprichos, y algunos ya empiezan a temer el día en que una nueva tendencia en moda marque que los zapatos pueden utilizarse como sombreros.
¿Qué pasará entonces?
¡El sombrero no quiere ni imaginarselo!