Invisibles

Dedicat a en Manel per la idea, i a tots aquells que alguna vegada han somiat en tenir aquesta facultat.

 

Imaginem que existeix un món on degut a una tempesta solar, tothom s'hagi tornat invisible. La idea segurament sedueix a més d'un, però deixeu que us adverteixi del pànic generalitzat que s'ha escampat des del dia del desastre. Les molècules de la majoria d'essers vius han començat a mutar, fet que ha comportat que no només els humans pateixin d'invisibilitat, sinó que gossos, gats, ocells o elefants també han patit la mateixa sort. Els únics que de moment han sobreviscut a aquesta mutació han estat els peixos, els escarabats i les cuques.

La mutació es començà a notar de seguida. Marejos i febres altes, que s’acabaren quan la pell es començà a tornar transparent. En un primer moment es cregué que era algun tipus d’al·lucinació, però la gent s’adonà ràpidament que el fet de veure’s cada vegada més difuminat no podia ser pas cap bon presagi.

La histèria s’apoderà de la major part de la població. Els hospitals es col·lapsaren. En els tres dies que la mutació tardà en arribar al seu clímax, el món s’esfondrà. No estava preparat per una catàstrofe com aquella. Sense cap prova concloent, els científics eren incapaços de trobar una cura que aturés el procés.

I la particularitat era que la invisibilitat no afectava únicament a la seva pell, sinó que es contagiava a qualsevol peça de roba, textura o material que entrés en contacte directe amb ells. Les molècules mutades contagiaven a totes aquelles que tocaven.

Així doncs passats tres dies, la invisibilitat, aquell superpoder amb que tanta gent havia somiat, havia esborrat de la terra a tots els animals. Almenys en un sentit òptic. La gent podia continuar parlant, i se’ls escoltava caminar. Això servia per identificar que no s’estava sol recorrent un carrer, però ningú es veia.

És obvi que en un món cobert per gent invisible les situacions esperpèntiques, còmiques o tristes, es succeïren una darrera una altra. Per exemple un fet d’allò més comú fou el xoc entre dos vianants, que al no veure a ningú davant seu, xocaven en mig del carrer, clavant-se un ensurt en el millor dels casos, i caient i fent-se mal en el pitjor d’ells. Voler seure en una cadira o banc on ja hi havia algú o acabar parlant sol per fer-se escoltar i identificar a altres persones, en convertí en una cosa d’allò més normal.

I quan tal fet es produïa, succeïa un miracle fins aleshores desconegut a moltes ciutats: la gent anònima acabava conversant com si fossin amics de tota la vida. És evident que en l’estat de crisi excepcional que es vivia, el tema a tractar només era un, però, la interacció entre persones arribà a nivells rècord.

I convivint amb els humans invisibles, hi havia tota la resta d’animals. Els més avantatjats i amb diferència eren els gossos invisibles, que amb el seu olfacte prodigiós, eren capaços de percebre sense problemes a tots aquells que estiguessin a prop seu, i fins i tot bordaven a algun gat invisible, que alertat per la presencia hostil del gos, s’inflava amenaçadorament, tot i no veure d’on venia exactament el perill.

Però com sempre, passada l’estupor inicial alguns decidiren aprofitar aquella inesperada capacitat per treure’n profit. Gaudint de la invisibilitat, foren molts els que assaltaren grans magatzems i comerços. Els productes alimentaris eren la prioritat, tot i que era estrany robar un pollastre envasat i veure que desapareixia davant de la mirada atònita del lladre. No obstant en continuava notant el seu pes, i un cop ingerit, tenia el mateix gust que un de visible.

Davant aquesta dramàtica situació, molts comerços optaren per abaixar les persianes. Això enfurí a la població, i foren molts els que acabaren manifestant-se davant les botigues i els edificis oficials, cridant en contra de l’abandó que asseguraven patir.

Però si alguna cosa no havien tingut ni la policia ni les autoritats des de l’incident, això era calma. S’hagueren d’organitzar per intentar controlar la situació, i més davant els funestos resultats que els arribaven des dels Departaments d’Investigació: cap dels tractaments que s’havien provat en pacients i voluntaris, havia pogut retornar a les molècules les seves propietats habituals.

-Però no podem viure en un món invisible! –asseguraren els més alarmistes.

Com tantes altres vegades, davant d’una situació d’emergència, es comptà amb la presència a través de videoconferència, de diversos estaments militars, per tal que aportessin qualsevol idea que pogués servir al bé comú. I curiosament, aquesta vegada aportaren una solució temporal al problema.

Utilitzant ulleres de visió tèrmica es podria detectar la calor dels cossos per captar a tots aquells que estiguessin a prop. La idea fou rebuda amb entusiasme i acceptada immediatament. Evidentment les empreses començaren a fabricar les ulleres amb una velocitat esfereïdora. Hi havia un increïble mercat al què dirigir-se i no perdrien la oportunitat.

Les targetes de crèdit ni que fossin invisibles, continuaven funcionant perfectament.

El negoci rutlla de meravella, i ara sembla que molts ja no tenen tanta pressa per solucionar el tema de la invisibilitat.

Aquesta imatge té drets d'autor.

Detallisme malaltís, Detallismo enfermizo, Sickly detailism

Entrada trilingüe.

Dedicat a la societat japonesa, que té defectes com totes les altres, però que té grans virtuds que espero que perdurin durant molt temps.
Dedicado a la sociedad japonesa, que tiene defectos como todas las demás, pero que tiene grandes virtudes que espero que perduren durante mucho tiempo.

Dedicated to Japanese society, which has flaws like everyone else, but has great virtues that I hope will last for a long time.

Imaginem que existeixi un Món, on uns éssers menuts i educats, s’obsessionen deliberadament pels petits detalls. Així d’entrada això espanta una mica, ho reconec. De fet, molts ho considerarien una patologia malaltissa, però el cert és que ells es desfan per fer les coses amb aquesta pulcritud intemporal.

La seva determinació i sobretot la seva constància, han convertit a aquella societat en una mostra d’exigència diària que eleva el detall més minso, a la categoria d’un acte heroic.

Però al contrari del que es podria pensar, no ho fan pas per rebre l’aplaudiment de ningú. Ho fan simplement perquè és el que toca. És el que els han inculcat i així ho plasmen dia a dia. Si la vorera ha d’estar perfecta, doncs l’escombraran una vegada i una altra cada vegada que les fulles, malèfiques aliades, s’obstinen en continuar caient.

I es que els detalls els perden. S’exigeixen que tot estigui exactament com es suposa que ha d’estar.

Però es clar, algú es podria preguntar: I qui ha fixat les bases de què és correcte i què no és acceptable? Doncs la seva pròpia experiència. Veneren la saviesa dels seus avantpassats, ja que els serveix de guia. La contrapartida és que els xoca la improvisació.

Tot allò que surt del guió previst els desconcerta i en desconfien, però tot i així ho toleren. Fins i tot el més rebel d’ells mantindrà una educació inusual en molts altres móns.

Però tornem al detallisme obsessiu. Emboliquen regals com si fossin objectes sagrats destinats a la més alta elit. Els plecs són precisos i el resultat simplement perfecte. Quasi sap greu desembolicar-los.

I és que, si passeges per un museu i passes pel costat d’una escultura de plàtans, el detallisme malaltís fa que al costat hi hagi un disparador de fragàncies amb gust a plàtan que inundi la sala, evocant així el fruit que representa!... Senzillament magnífic.

Podreu pensar que sóc amic de les cursileries. Que el detallisme tan sols és una pèrdua de temps, i que el què importa és intentar abraçar maldestrament tant com es pugui, sense importar la manera com s’aconsegueixi. Fent-ho tot per simple obligació i esmerant-se el mínim possible per complir amb l’exigit.

No seré pas jo qui us porti la contrària en tals raonaments, però deixeu-me que comparteixi amb vosaltres una petita reflexió a la que vaig arribar estudiant directament els espècimens aquí detallats.

És veritat que potser activar el sistema d’una atracció, prement repetidament el mateix botó, no és una tasca intel·lectualment complaent, però es que hi ha una gran diferència entre fer-ho amb una cara de fàstic (que podem trobar en milions d’essers al voltant de tot l’univers) i la rialla plaent que brilla en el rostre d’aquests personatges. Ells creuen que cada tasca és important, i tindrà més o menys valor, però algú l’ha de fer. I si aquest algú són ells, doncs mira, intenten trobar-hi el costat positiu i de pas gaudeixen una mica, perquè de fet, si optessin per fer-ho de males maneres, la feina s’hauria de fer igual, i estan de morros i maleint cada segon la sort que han tingut, només aconseguirien que les hores passessin més a poc a poc.

Ells fa temps que han entès que la societat és un engranatge, i que cadascuna de les peces, independentment de si són petites o grans, tenen una funció i són necessàries per contribuir al benestar conjunt.

Només quan entens que una volva de pols fora de lloc és tan terrible com un vestit mal conjuntat, pots arribar a assimilar que tot està lligat, i que fins i tot la acció més individualista acaba tenint la seva contrapartida.

I jo, curiós de mena, em pregunto: Quina serà la contrapartida que hauran de pagar altres móns que s’han abocat al benefici econòmic per damunt dels danys col·laterals que puguin causar?

Tremolo només de pensar en la resposta.

Imaginemos que exista un Mundo, donde unos seres pequeños y educados, se obsesionan deliberadamente por los pequeños detalles. Así de entrada eso asusta un poco, lo reconozco. De hecho, muchos lo considerarían una patología enfermiza, pero lo cierto es que ellos se deshacen por hacer las cosas con esa pulcritud intemporal.

Su determinación y sobre todo su constancia, han convertido a aquella sociedad en una muestra de exigencia diaria que eleva el detalle más exiguo, a la categoría de un acto heroico.

Pero al contrario de lo que se podría pensar, no lo hacen para recibir el aplauso de nadie. Lo hacen simplemente porque es lo que toca. Es lo que les han inculcado y así lo plasman día a día. Si la acera tiene que estar perfecta, pues el barrerán una y otra vez cada vez que las hojas, maléficas aliadas, se empeñan en continuar cayendo.

Y es que los detalles los pierden. Exigen que todo esté exactamente como se supone que debe estar.

Pero claro, alguien se podría preguntar : ¿Y quién ha fijado las bases de lo que es correcto y qué no es aceptable ? Pues su propia experiencia. Veneran la sabiduría de sus antepasados, ya que les sirve de guía. La contrapartida es que les choca la improvisación. Todo lo que sale del guión previsto los desconcierta y desconfían, pero aún así lo toleran. Incluso el más rebelde de ellos mantendrá una educación inusual en muchos otros mundos.

Pero volvamos al detallismo obsesivo. Envuelven regalos como si fueran objetos sagrados destinados a la más alta élite. Los pliegues son precisos y el resultado simplemente perfecto. Casi duele desenvolverlos.

Y es que, si paseas por un museo y pasas junto a una escultura de plátanos, el detallismo enfermizo hace que junto a ella haya un disparador de fragancias con sabor a plátano que inunde la sala, evocando así el fruto que representa !... Sencillamente magnífico.

Podéis pensar que soy amigo de las cursilerías. Que el detallismo tan sólo es una pérdida de tiempo, y que lo que importa es intentar abrazar torpemente tanto como se pueda, sin importar la forma en que se consiga. Haciéndolo todo por simple obligación y esmerándose lo mínimo posible para cumplir con lo exigido.

No seré yo quien os lleve la contraria en tales razonamientos, pero dejadme que comparta con vosotros una pequeña reflexión a la que llegué estudiando directamente los especimenes aquí detallados.

Es verdad que quizás activar el sistema de una atracción, pulsando repetidamente el mismo botón, no es una tarea intelectualmente complaciente, pero si que hay una gran diferencia entre hacerlo con una cara de asco (que podemos encontrar en millones de seres alrededor de todo el universo) y la risa placentera que brilla en el rostro de estos personajes. Ellos creen que cada tarea es importante, y tendrá más o menos valor, pero alguien tiene que hacerla. Y si ese alguien son ellos, pues mira, intentan encontrar el lado positivo y de paso disfrutan un poco, porque de hecho, si optaran por hacerlo de malas maneras, el trabajo debería hacerse igual, y estando de morros y maldiciendo cada segundo la suerte que han tenido, sólo conseguirían que las horas pasaran más despacio.

Ellos hace tiempo que han entendido que la sociedad es un engranaje, y que cada una de las piezas, independientemente de si son pequeñas o grandes, tienen una función y son necesarias para contribuir al bienestar conjunto.

Sólo cuando entiendes que una mota de polvo fuera de lugar es tan terrible como un traje mal conjuntado, puedes llegar a asimilar que todo está ligado, y que incluso la acción más individualista acaba teniendo su contrapartida.

Y yo, curioso por naturaleza, me pregunto: ¿Cuál será la contrapartida que deberán pagar otros mundos que se han centrado en el beneficio económico por encima de los daños colaterales que puedan causar?

Tiemblo sólo de pensar en la respuesta.

Imagine that there is a world where small and educated beings, deliberately obsess about the small details. Maybe that is a little scary, I admit. In fact, many would consider unhealthy pathology, but the truth is that they like to do things with that timeless neatness.

His determination and perseverance, has turned that society in a sample of daily requirement elevates the meager detail, to the status of a heroic act.

But contrary to what you might think, don’t do it to receive the applause of anyone. They do it simply because it's what you should do. It is what they have been taught and embodied so every day. If the sidewalk has to be perfect, they will sweep again and again whenever the leaves, evil allies, are determined to continue to fall.

The details, lose them. They demand that everything to be exactly as it's supposed to be.

Of course, someone might ask: Who has set the foundation for what is right and what is not acceptable? As their own experience. Revere the wisdom of their ancestors, and guides them. The downside is that improvisation are shocked. Everything that comes out of the script provided the baffles and distrust, but still tolerated. Even the most rebellious of them maintain an unusual education in many other worlds.

But back to the obsessive attention to detail. They wrap gifts like sacred objects intended for the highest elite. The folds are accurate and the result just perfect. It almost hurts unwrap.

The fact is that if you walk through a museum and spend next to a sculpture of bananas, the attention to detail makes with it has a trigger of fragrance with banana flavor that floods the room, evoking the fruit that is! ... Just superb.

You may think that I am a friend of the corny. That attention to detail is just a waste of time, and that what matters is awkwardly trying to embrace as much as possible, regardless of how it is achieved. Doing it all by simply taking pains obligation and as little as possible to meet the requirements.

Is not I who will take the opposite in such reasoning, but let me share with you some thoughts to which studying directly  the specimens here detailed.

It is true that the system may activate an attraction, repeatedly pressing the same button, it is not intellectually pleasing task, but if there is a big difference between doing it with a face of disgust (which can be found in millions of people around the universe) and pleasant laughter shining in the face of these beings. They believe that every job is important, and will have more or less value, but someone has to do it. And if that someone is them, well look, try to find the positive side step and enjoy a little, because in fact, if they choose to do so in bad ways, work should be done well, and still sulking and cursing every second lucky they have had, they would only get the hours pass slowly.

They have long understood that society is a gear, and that each of the parts, regardless of whether they are small or large, have a role and are required to contribute to the overall well-being.

Only when you understand that a speck of dust out of place is as bad as bad suit outfitted, you get to assimilate everything is linked, and that even more individualistic action ends up having your counterpart.

And I, curious by nature, I wonder: What will the counterpart to be paid other worlds that have focused on the economic benefit over the collateral damage they can cause?

I shudder to think of the answer.