Els desemmascarats

Dedicat al Carnaval de Solsona, que va ser el primer Carnaval que es va recuperar en plena dictadura. Des de llavors a aquest poble amb títol de ciutat hi ha una dita: "Al Carnaval de Solsona, la gent no es disfressa perquè la disfressa la duen tot l'any, i és durant el Carnaval, quan se la poden treure i mostrar-se tal com són.”

Imaginem que existeixi un món on la gent està obligada a dur màscares tot l’any, amagant així les seves emocions, opinions o sentiments. Cada matí s’escull la màscara que es vol lluir, en funció de l’estat d’ànim, però conscient que s’ha de ser políticament correcte. Així doncs, el ventall de possibilitats acaba reduït a cinc o sis variants. Totes elles formals. Totes elles sempre correctes.

Sorprenentment molts han acabat optant pels extrems diametralment oposats: la màscara de la felicitat o la de la infelicitat, ja que creuen que els matisos intermitjos tan sols serveixen per confondre un xic més a la gent amb qui es relacionen.

Aquesta absurda imposició, començà fa anys, quan un gran tirà governava aquelles terres. L’opressió fou la llei. S’havia de seguir les directrius marcades, per això es buscava i es perseguia a tot aquell que mostrés una actitud diferent a la de la majoria. Aquell món entengué que si volien passar desapercebuts, havien de mostrar sempre la màscara de la submissió i el conformisme. I mai aixecar el cap.

El tirà morí, però el temor que tot allò que es fes o es digués acabés a oïdes dels nous governants, feu que aquella gent continués duent màscares. Havien interioritzant tant aquell sistema d’autodefensa que ja no el qüestionaven.

A dia d’avui continuen duent les màscares, de fet ni se n’estranyen.

Són màscares orgàniques que s'adapten sense problemes al rostre d'aquella ciutadania parcialment reprimida.

Però hi ha una època a l'any en que la gent pot treure's la màscara i mostrar-se tal com és realment. Durant una setmana l’any, les seves pors queden aparcades. Saben que tot queda emparat sota la manta de la festivitat. N'hi ha que donen via lliure a la seva follia. Altres beuen com mai. Criden, salten, juguen i es diverteixen. Aquesta és la clau: deixar aparcades les pors i els laments i esbargir-se, corrent contra els gegants bojos que els volen aplanar. En aquell món durant aquella setmana de festa, es tiren amb vehicles esperpèntics pel carrer amb més pendent de la ciutat, cremen les seves pors en un correfoc, i pengen un ruc de mentida a dalt del campanar per tal que es mengi les males herbes que allí hi surten, però el pengen pel coll i allò acaba sent la seva soga mortal. Li endollen una mànega al cul i salten i canten mentre se'ls pixa aigua potable al damunt.

A molts potser els sembli un món estrany, però en realitat no ho és pas tant.

La rauxa és la llei, i per uns dies són plenament lliures.

No tots els móns tenen tanta sort.

Molts investigadors arribats de l’estranger, visiten cada any aquell indret. Vénen guarnits amb les seves disfresses i són ràpidament identificats pels autòctons. Però se’ls acull amb respecte, per molt estrafolaries que siguin les seves vestimentes.

És Carnaval, així que tot s’hi val.

Bon Carnaval a tothom!

No toquis coses rares!

Fa mesos vam conèixer un món on les coses desapareixien quan les tocaves. Ara descobrirem on van a parar.

Imaginem que existeixi un món on hi van a parar els objectes que s’han volatilitzat en altres móns. Pot semblar una raresa divertida, però la veritat és que és força molesta. En aquell món, on la societat evoluciona amb major rapidesa del normal, han passat de viure en coves a construir petites ciutats, en diversos segles, quan el normal hauria estat que tardessin mil·lennis.

I per què han fet aquest sal tan brusc? Doncs ben senzill, gràcies al regals que arriben d’altres móns. Allà, un capritx universal, ha fet que les molècules desintegrades d’altres móns, tornin a prendre forma en aquest. Però no hi ha un ordre lògic. Tan pot ser que es materialitzi al mig de l’oceà, com al menjador d’una casa habitada. Simplement apareix de cop.

Temps enrere, aquestes interferències involuntàries comportaren salts vertiginosos en l’evolució. Gent que amb prou feines dominava el foc, ja posseïa cotxes, pilotes, paper, encenedors i milers d’altres objectes, que en un primer moment rebien amb escepticisme, com regals dels déus, però que en molts casos acabaven aprenent per a què servien.

Les materialitzacions eren tan antigues com la pròpia vida en aquell planeta, així que per ells aquells fets màgics, resultaven d’allò més normals. De fet, si de sobte s’haguessin aturat les materialitzacions, els hauria trasbalsat, ja que entendrien que alguna cosa anòmala havia succeït.

Però evidentment els problemes més greus venien quan el que es materialitzava era algun esser viu, ja fossin l’espècie dominant o animals de companyia d’altres planetes. Ser com una pista d’aterratge de tota una gama d’alienígenes, no es pas massa divertit. Bàsicament perquè n’hi ha de tot tipus. Els espantats, els curiosos, els agressius, o els dominadors. Des de nadons inofensius a essers deformes que engolien tot allò que podien.

Per sort per la població autòctona, molts dels essers materialitzats, acaben morint poc després de la materialització, ja que el seu cos no està preparat per resistir una atmosfera i una gravetat tan diferents a la seva.

Tot i així hi ha un petit percentatge que per semblança de planetes, sobreviuen a la materialització. En un primer moment es va voler fer servir aquells escollits com a messies que podrien ensenyar a aquell món a evolucionar, però en més d’una ocasió, l’únic que van aconseguir abans de comunicar-se amb ells, fou que els encomanessin alguna malaltia, que derivà en epidèmia.

Així que avui en dia, amb una societat madura que camina cap a l’era tecnològica, s’ha establert un protocol d’actuació que tothom ha de seguir en cas de materialització.

Els objectes no apareixen en una mil·lèsima de segon, és un procés que pot durar entre un i dos minuts. Comença amb una petita descàrrega al mig del no res, i a continuació comencen a produir-se ramificacions elèctriques. Tots els habitants d’aquell planeta reconeixen aquell so tan característic a l’instant, i és precisament en aquell temps de materialització, quan han d’activar el protocol de seguretat. Tothom disposa d’uns marcs, que han de col·locar al terra, de tal manera que l’objecte que s’està materialitzant quedi al seu interior. Tenen aproximadament un metre quadrat de superfície. Un cop situat al terra s’activa l’aparell, que crea un camp de força fins al sostre de l’estància a on es trobi, o fins a cinc metres d’alçària, si es troba a l’aire lliure.

L’objecte materialitzat queda pres a l’interior, i és incapaç d’alliberar-se, ni de contaminar l’entorn. Una patrulla de desinfecció acudirà immediatament al lloc de la materialització, i s’endurà l’objecte o l’esser a la Central de Control, on el sotmetran a mil proves per saber si pot ser profitós per la seva societat o no.

Però és clar, quan es produeix una materialització, la coordenada on s’ha produït queda correctament enregistrada, i a partir de llavors es sotmet a una vigilància periòdica per part del agents.

Als autòctons els fa molta ràbia, que per un capritx de l’univers, se’ls hagi de posar sota vigilància, com si ells tinguessin alguna culpa d’haver provocat aquella materialització, així que quan són objectes petits els que arriben, molts acaben obviant els tràmits burocràtics. És una tasca massa feixuga i poc gratificada.

Desactiven el camp de força i es queden l’objecte per a ells. Intenten trobar-li una utilitat, però si després de molts intents, el consideren inútil, doncs acaben duent-lo al mercat negre, on sempre hi ha gent que busca objectes estranys.

En algun món els faria gracia veure com els seus aparells tecnològics com les tablets, han acabat com a plats de vaixella en aquell món.