Cúpules gelades

Dedicat a tots els que patim els efectes de la calor d’estiu.

Imaginem que existeixi un món on hi fa tan fred que la humitat en suspensió es congela i acaba formant cúpules gegantines de gel, d’una bellesa inqüestionable, però que empresona als seus habitants sota la seva gèlida capa.

I com pot ser això? Doncs perquè el seu sol s'està apagant.

En dues dècades els hiverns s'han tornat pràcticament irresistibles. I els estius encara són més temuts, ja que les grans cúpules de gel que es formen en tot el planeta, amb la calor es desfan per zones i cauen. Són petits esfondrament que no poden controlar i que generalment causen estralls. Les grans plaques de gel que cauen del cel aixafen sense concessió a animals i humans que caminin per allí.

Viure en una nit eterna és dur i ha fet disparar l’índex de mortalitat. Hi ha mesos que ni intueixen el sol. Allà s'alimenten majoritàriament de peixos.

En un principi pregaven als seus déus que els protegissin de no ser aixafats, però no semblaven atendre a raons, perquè aquelles plaques queien sense concessió damunt de ciutats i pobles erigits elegantment durant mil·lennis.

Ara la gent ha acabat confinada dins de les muntanyes.

Però no es resignen a la seva sort. Han perdut a tants essers apreciats, que han decidit plantar-li cara a l’adversitat i intentar controlar els esfondraments.

Per això es demanen voluntaris que, equipats tan bé com poden, escalen per les columnes de gel que serveixen permanentment de pilars a les grans cúpules, o fan forats en la base de la seva superfície, i comencen a escalar per l’exterior d’aquella construcció natural.

S'enfilen tan amunt com poden i col·loquen explosius en punts molt determinats. Les explosions compleixen el seu objectiu i esmicolen aquella paret de gel, aconseguint que la llum del sol, tot i tènue, torni a brillar en aquell món. Si les explosions surten bé i acaba cedint una capa suficientment important, la gent podrà optar per establir-se en aquella clariana.

Una petita victòria temporal, ja que si el fred acompanya, la cúpula es curarà a si mateixa com un organisme viu i tornarà a ocultar el sol.

Però ai l'as! Les setmanes que pugui tardar en regenerar-se seran una petita benedicció pels ciutadans, que permanentment ansiegen sentir l’escaldor a la seva cara i al seu cos.

Si l'explosió es descontrola, la superfície s’esquerdarà com la superfície d'un llac gelat, buscant el punt de fissura més dèbil. Allò pot ser terrible ja que de sobte poden caure quilòmetres quadrats de gel, que impassible davant el seu poder, aixafarà tot el que estigui a sota seu.

En més d’una ocasió el temerari que ha col·locat els explosius, ha acabat sucumbint i caient d’una alçada de més de tres cents o quatre cents metres.

És part del perill. Un risc que s’assumeix perquè és la única manera de sobreviure.

Optar per no actuar només els servirà per acabar congelats.

PD: Coves de Mendenhall (Alaska). Aquesta imatge té drets d'autor.