Aturar el temps

Dedicat al Manel i a la font d’idees que m’ha proporcionat. Aquest és el primer dels teus Món Imaginaris!

Imaginem que existeixi un món on l'esser humà, de manera innata i natural amb un poder fins ara desconegut, pugui aturar el temps.

El tema és d’allò més recurrent, però crec que no hi ha massa gent que hagi fet l’esforç de pensar com seria aquest món, on tots i cadascun dels essers poguessin parar el temps.

El que nosaltres considerem excepcional, per ells tan sols seria una particularitat adquirida, amb la qual cosa, se li donaria força menys importància de la que a primer cop d’ull es podria pensar.

Aturar el temps seria fer màgia a voluntat. Però qualsevol truc, per recargolat que sigui, té un cost. En aquest cas és l’envelliment de les persones.

Aturar el temps vol dir parar un instant, però la cinta de la vida continua corrent, per això les persones continuen envellint.

En aquest món s’han donat casos de gent de divuit anys, amb aspecte de setanta, que moria d’un atac de cor, mentre corria feliçment per la platja, perseguint a la que suposadament era la seva primera novia.

La gent ha pres consciència de que no es pot abusar d’aquest privilegi, i acostuma a fer-lo servir en casos que creuen indispensables, ja sigui per arribar a temps a una reunió important, disposar de més temps amb els amics, per tal que la happy hour sigui d’allò més feliç, o per intentar dissimular que es té un amant. El problema és que en aquest últim cas, que es pugui aturar el temps, no vol dir que se li resti agudesa a les persones, ans el contrari, ja que acostumen a sospitar davant el primer indici que perceben. Poder aturar el temps i personar-se al lloc on s’està produint la infidelitat, després de seguir en secret a la parella, acostuma a ser d’allò més concloent davant la negació típica de l’acusat o acusada.

També hi ha els delinqüents que utilitzen el poder per aturar el temps, per organitzar una fugida increïble. Assalten un banc a una punta del país, creuen la frontera amb el temps aturat, i tornen a la realitat estant a centenars de quilòmetres. Un somni meravellós per a qualsevol delinqüent, sinó fos que existeix la Policia del Temps, especialitzada en perseguir a aquests setciències, que acostumen a acabar entre reixes.

Aquí és on apareix la gran pregunta: Què succeeix quan algú atura el temps? Doncs que accedeix a la realitat atemporal.

Així és com designen els habitants d’aquest món, a la realitat en la que ells no poden influir. Allà on, un cop aturat el seu món, ells es continuen moment. Però els més aguts us adonareu d’una petita inconsistència… Què passa amb tota la gent que hagués aturat el temps, i que encara no hagués tornat al seu moment de l’espai i el temps? Doncs que a ells no els afectaria l’aturada.

Fet que comporta que la zona atemporal, lluny d’estar completament immòbil, permeti veure a més gent de la que s’espera, corrent amunt i avall. Tots han aturat el temps per algun motiu prou important, així que no acostumen a interactuar entre ells, i tots van a la seva. És clar que sempre acabaves trobant a algun conegut, i llavors fer petar la xerrada era gairebé una obligació.

Ara bé, un altre punt a destacar sobre aquesta societat, és la severitat que exigeixen amb la puntualitat. Per ells el temps és un bé mal·leable, que s’ajusta als capricis de la gent. Sent així, és una falta de respecte i un delicte arribar tard als llocs. L’hora és universal, marcada per la Gran Torre del Temps. Es permet un decalatge de deu segons. (si algú arriba realment tard, tan sols ha d’aturar el temps i consumir part de la seva vida per plantar-se al lloc esperat a la hora fixada). Qui arribi onze segons tard a una cita pot ser denunciat al Departament del Temps. Us faríeu creus de la quantitat de gent que és denunciada!

Gairebé tanta com la que per tal de no envellir en la realitat atemporal, es juguen el seu futur deixant la seva puntualitat a mans de l’atzar.

A molts els surt bé la jugada. A altres no.

Són un grup de nostàlgics i utòpics, que somien amb la hipòtesi que la gent no pogués aturar el temps. Segons ells, això permetria a la ciutadania viuria amb més espontaneïtat.

Quina ximpleria!… Com si aturar el temps no fos la cosa més normal del món.

Reiniciant la Vida

Dedicat al Xorx, pel seu carisma innat, i per fer-me passar tants bons moments des de la distància!

Imaginem que existeixi un món on l’espai de temps és determinat, i cada quaranta anys posi el comptador a zero per tornar a començar. Com un botó capritxós que reiniciï tot el cicle de la vida cada quaranta anys.

En aquest món ningú sap perquè succeeix aquesta anomalia temporal, de fet no tenen temps de plantejar-se tals incògnites perquè molt abans que adquireixin els coneixements bàsics de la raó, ja han estat destruïts. Tampoc tenen la certesa científica que estant en perill, fins que ja acostuma a ser tard. Cada vida viscuda és oblidada amb la mateixa facilitat que fou forjada.

L’existència és cíclica. El món reneix, tarda vint anys en fer l’atmosfera habitable. Llavors apareix la vida que dura exactament vint anys més, completant així el cicle dels quaranta anys. Quan el planeta col·lapsa, absorbeix tota la matèria i abans de desaparèixer, per un caprici diví, ressorgeix en un planeta inert que tarda vint anys a adaptar la seva atmosfera i vint anys més en desenvolupar-la,… És un cicle etern que fa milions d’anys que es representa.  

Els individus d’aquest món no s’engendren com els mamífers, naixen de larves gegants, que durant els vint anys de reconstrucció es van desenvolupant. Llavors apareix la vida. Dura vint anys, i es torna a extingir. Durant els últims anys de la seva existència, les condicions comencen a canviar dràsticament. La gravetat s’altera, les temperatures es disparen i la vida es va extingint a marxes forçades. Algunes civilitzacions, han estat prou intel·ligents com per intentar buscar refugi a sota terra, altres han evolucionat tan poc, que l’extinció els ha arribat molt abans que entenguessin el què els estava passant.

Però en aquest món capritxós, cada nova fornada de vida, és un cant a l’esperança. La curiositat innata del que és desconegut, sumat a la bondat innocent de la inexperiència, el fa maldestres i poc curosos.

L’evolució és diferent en els cicles que les larves s’acaben engendrant en distàncies més curtes, ja que els nous individus ràpidament interactuen, i en la gran majoria de casos acaben creant colònies.

Per contra, els cicles en els que les larves s’acaben generant molt espaiades, acostumen a sorgir societats individualitzades, poc sociables, i caçadors depredadors, que s’adonen amb incomprensió com a cada any que passa, en aquell planeta hi fa més calor, i hi ha menys recursos a repartir. L’últim any abans de la fi acostuma a ser el més radical, que extermina el 90% de la població.

No obstant, que en aquest món la vida sigui caduca i condemnada a l’extinció, no implica que a altres móns pateixin els mateixos efectes. Fora dels seus límits existeixen planetes prou pròxims a ell com per estudiar-lo, i prou allunyats com per no patir la seva tràgica desventura.

Alguns fins i tot els observen encuriosits, intentant desxifrar tots els misteris que amaguen, doncs temen que en un futur, puguin ser ells els que acabin entrant en aquell cicle dantesc. Però la curiositat és universal, i en molts móns, la creença de superioritat, també. Per això un d’aquests móns veïns ha tingut la gosadia d’enviar una expedició humana al planeta, després d’estudiar durant segles el renaixement periòdic d’aquell món.

Òbviament els mouen interessos econòmics, però l’efecte dominó s’inicia amb cada petita decisió.

¿Què passarà en un món condemnat, quan al cinquè any de renéixer, quan la vida està en la seva màxima plenitud, aparegui una expedició alienígena intel·ligent i racional, amb la pretensió d’instal·lar-se durant els següents dotze anys allí?

Això sí, tenen intenció d’abandonar el planeta, molt abans que acabi col·lapsant de nou.

El problema és, que les coses no sempre surten com es planegen.

Sense Números

Dedicat a l’Isa, per plantejar-me el repte més complex fins al moment.

Imaginem que existeixi un món sense números. Difícil, no?! Evidentment la opció fàcil és pensar amb l’era del Paleolític, quan la part irracional i més salvatge era la que prenia les decisions. Però la petició era un xic més complexa, ja que em preguntaven com podria ser un món més o menys actual on no hi haguessin números.

Després de donar-hi moltes voltes, he arribat a la conclusió que ha de ser un món dominat pels filòsofs. Observadors de la vida, més interessats en qüestionar-se la essència més bàsica de l’home, que no pas en entendre com funciona la naturalesa que els envolta. Sense números tampoc hi ha matemàtiques, i sense matemàtiques, ens podem oblidar de la tecnologia i la industrialització. Ni mòbils, ni televisors, ni cotxes.

Simplement els oficis de tota la vida, que han anat vivint una mica al marge de les divagacions sobre el sentit de la vida i de qui ens ha abandonat en aquest món, per adaptar la seva experiència a les seves necessitats. Així un pagès hauria descobert la roda, un comerciant que tot tenia un preu, i un paleta s’hauria adonat que per construir cases era millor emprar maons de fang fàcils de fabricar (mida de pam, per mig pam). Sí, ja sé que m’estic aproximant perillosament al sistema d’unitats de mesura (que no té sentit ni força sense els números). Però és que no es pot comprendre l’evolució humana sense la racionalitat i l’ordre que ens han donat els números (i per extensió les matemàtiques).

Però bé, continuem suposant, que encara no han creuat aquella frontera entre curiositat i comprensió, i es dediquen exclusivament a divagar. Les converses s’eternitzen i a vegades et toca cada tossut que insisteix en teories estúpides que cauen pel seu propi pes. Les discussions airades per defensar les seves postures, per estúpides que siguin, acostumen a ser d’allò més freqüents. La vida en aquest món és humil, però la mala llet és una costant, ja que la gent és d’allò més tossuda i garrepa i no tendeix a entrar en raó.

-Em nego a intercanviar el fruit jornaler de l’albada, per la flor seca d’Erupó! –renegarà un a l’escoltar la desmesurada petició del comerciant. Mentre el comerciant argumentarà el dur treball que li ha costat aconseguir-la, tot i que en realitat l’esforç l’hagi fet un altre a un preu molt més baix.

Perquè, és clar, ni que no hi hagi ni números ni monedes, el comerç sí que existeix. De fet, l’intercanvi de bens és el sistema implantat que els funciona d’allò més bé. Tot i que per arribar al consens del preu, es puguin passar hores discutint per ell.

La gent és impuntual de mena. Per la posició del sol han determinat diferents franges horàries. Per exemple, "El punt àlgid del dia", quan el sol està completament vertical, hi haurà previsors que arribaran una mica abans, i els menys patidors, una estona després, fent que l’espera habitual rondi la mitja hora.

Al qui toqui esperar, lluny d’enfadar-se, es quedarà pensatiu analitzant l’entorn que l’envolta. Ja siguin petites coses o l’immens oceà que banyi les seves costes.

Perquè en aquest món sense números, es fomenta l’intel·lecte espiritual i irracional per sobre de tot, alhora que es treballa la terra i els ramats, per anar sobrevivint a base d’intercanviar els excedents.

Potser mai sabran el que és un televisor, però es innegable, que si no hi ha ni números, ni monedes, tampoc hi ha especulació borsària ni bancs!

Ves per on, al final resultarà que tampoc està tan malament aquest món.

A sota terra

Dedicat al Ramon i a l’esperit aventurer que du a dins.

Imaginem que existeixi un món on la humanitat hagi estat condemnada a viure a sota terra. Que la seva dèria per la evolució industrialitzada els hagués empès a emetre tants contaminants a l’aire, que viure a la superfície s’hagués fet inviable.

Segurament haurien desitjat mirar a les estrelles i molts d’ells haurien empès el viatge cap allí. Però molts altres, aquells que eren prescindibles i no es podien pagar el passatge, s’haurien vist obligats a refugiar-se a sota terra.

Ara, passats els segles, aquelles colònies de repudiats, s’han convertit en grans ciutats subterrànies, pròsperes i plenament autosuficients, construïdes en gran part amb materials reutilitzats. Veritables obres de l’enginyeria, que impressionarien al més versat. Han comunicat les seves ciutats amb extens túnels, que han reforçat adequadament per evitar esfondraments, i han creat ventiladors gegants, que després de purificar l’aire, el distribueixen per tots els racons d’aquells emplaçaments. També filtren l’aigua que canalitzen en pous, per distribuir posteriorment a totes les zones de la ciutat.

La pell dels que viuen a sota terra és tan pàl·lida que defugen qualsevol rastre de llum solar, perquè els cremaria sense contemplació. Són com talps refugiats al seu cau.

S’han aprofitat antigues construccions per comunicar el nou món amb l’antic. Un nou món que nasqué de les nocions més bàsiques de la mineria, hi ha acabat cavant cúpules ciutadanes (com anomenen a les seves ciutats) per tot el subsòl. Recorden com treballar el ferro, el fang i el maó. Tots els materials que necessiten els poden trobar a les ciutats abandonades del vell món.

A diari alguns voluntaris eixelebrats decideixen sortir a l’exterior, equipats amb màscares. Una part d’ells ho fan per investigar, ja que per alguna raó que no acaben de comprendre a la superfície hi continua havent vida. No humana, però sí vegetal i animal.

Des de les ciutats cavades cent metres avall, observen com el món ha recuperat la seva verdor. Malauradament ells hi tenen el pas vetat. Almenys durant el dia.

Els seus ulls s’han acostumat a la foscor, i no resistiren exposar-se obertament a la llum solar. Per això surten de nit. Recorren pobles i ciutats que en el seu dia foren capitals mundials, i contemplen sense sorpresa com les plantes han recuperat el seu espai natural. També contemplen zones, desolades en el passat, on ara hi ha boscs salvatges als que penetren sense por. També hi ha animals, i això és precisament el que busquen aquells caçadors de la nit. Però han d’anar en compte, perquè si es distreuen acaben engolits pel Fantasma de la Purga.

Un esser invisible i sense cos, que cada matinada es passeja lliurement per la superfície terrestre. Entre les cinc i les set del matí tot aquell que està a la superfície desapareix, i les seves restes mai són trobades.

En aquest món, gran part de les seves creences són degudes a conviccions religioses i relats poc científics que han anat passant de generació en generació. Però no es qüestionen la seva veracitat, ja que és l’única realitat que coneixen: Si algú es retarda caçant, ja se’l pot donar per mort.

Amb el que no compten és amb els canvis de guió.

El Fantasma de la Purga arriba en forma de corrent d’aire. L’instint  expert d’aquella gent el distingeix tan bon punt frega les primeres fulles dels arbres pròxims. Llavors toca córrer. L’ideal seria que no haguessin d’esperar a l’últim moment per tornar a casa, però a vegades una bona presa és massa temptativa.

A més com ja he dit, a vegades el guió canvia dramàticament de perspectiva, i el fantasma, habitualment puntual, decideix avançar una mica la seva arribada.

No hi ha explicació lògica, tan sols ho fa.

El fantasma és intel·ligent… i només és qüestió de temps que entengui que les preses més interessants se les cobrarà de nit.

Però què passarà quan entengui que la font del seu aliment es troba a sota terra?!