Reiniciant la Vida

Dedicat al Xorx, pel seu carisma innat, i per fer-me passar tants bons moments des de la distància!

Imaginem que existeixi un món on l’espai de temps és determinat, i cada quaranta anys posi el comptador a zero per tornar a començar. Com un botó capritxós que reiniciï tot el cicle de la vida cada quaranta anys.

En aquest món ningú sap perquè succeeix aquesta anomalia temporal, de fet no tenen temps de plantejar-se tals incògnites perquè molt abans que adquireixin els coneixements bàsics de la raó, ja han estat destruïts. Tampoc tenen la certesa científica que estant en perill, fins que ja acostuma a ser tard. Cada vida viscuda és oblidada amb la mateixa facilitat que fou forjada.

L’existència és cíclica. El món reneix, tarda vint anys en fer l’atmosfera habitable. Llavors apareix la vida que dura exactament vint anys més, completant així el cicle dels quaranta anys. Quan el planeta col·lapsa, absorbeix tota la matèria i abans de desaparèixer, per un caprici diví, ressorgeix en un planeta inert que tarda vint anys a adaptar la seva atmosfera i vint anys més en desenvolupar-la,… És un cicle etern que fa milions d’anys que es representa.  

Els individus d’aquest món no s’engendren com els mamífers, naixen de larves gegants, que durant els vint anys de reconstrucció es van desenvolupant. Llavors apareix la vida. Dura vint anys, i es torna a extingir. Durant els últims anys de la seva existència, les condicions comencen a canviar dràsticament. La gravetat s’altera, les temperatures es disparen i la vida es va extingint a marxes forçades. Algunes civilitzacions, han estat prou intel·ligents com per intentar buscar refugi a sota terra, altres han evolucionat tan poc, que l’extinció els ha arribat molt abans que entenguessin el què els estava passant.

Però en aquest món capritxós, cada nova fornada de vida, és un cant a l’esperança. La curiositat innata del que és desconegut, sumat a la bondat innocent de la inexperiència, el fa maldestres i poc curosos.

L’evolució és diferent en els cicles que les larves s’acaben engendrant en distàncies més curtes, ja que els nous individus ràpidament interactuen, i en la gran majoria de casos acaben creant colònies.

Per contra, els cicles en els que les larves s’acaben generant molt espaiades, acostumen a sorgir societats individualitzades, poc sociables, i caçadors depredadors, que s’adonen amb incomprensió com a cada any que passa, en aquell planeta hi fa més calor, i hi ha menys recursos a repartir. L’últim any abans de la fi acostuma a ser el més radical, que extermina el 90% de la població.

No obstant, que en aquest món la vida sigui caduca i condemnada a l’extinció, no implica que a altres móns pateixin els mateixos efectes. Fora dels seus límits existeixen planetes prou pròxims a ell com per estudiar-lo, i prou allunyats com per no patir la seva tràgica desventura.

Alguns fins i tot els observen encuriosits, intentant desxifrar tots els misteris que amaguen, doncs temen que en un futur, puguin ser ells els que acabin entrant en aquell cicle dantesc. Però la curiositat és universal, i en molts móns, la creença de superioritat, també. Per això un d’aquests móns veïns ha tingut la gosadia d’enviar una expedició humana al planeta, després d’estudiar durant segles el renaixement periòdic d’aquell món.

Òbviament els mouen interessos econòmics, però l’efecte dominó s’inicia amb cada petita decisió.

¿Què passarà en un món condemnat, quan al cinquè any de renéixer, quan la vida està en la seva màxima plenitud, aparegui una expedició alienígena intel·ligent i racional, amb la pretensió d’instal·lar-se durant els següents dotze anys allí?

Això sí, tenen intenció d’abandonar el planeta, molt abans que acabi col·lapsant de nou.

El problema és, que les coses no sempre surten com es planegen.