Formant als Sant Jordi

Dedicat a tots els cavallers i donzelles que ronden per aquí.

Imaginem que existeixi un món on es formen i s’avaluen a tots els aspirants a Sant Jordi d’aquelles contrades.

Comprendreu que lluir l’estendard de Sant Jordi és un honor a l’abast de pocs, i és clar, s’ha de ser una mica prim mirat a l’hora de fer el tall d’aquells a qui se’ls acabarà entregant el rang de cavaller salvador i a qui no.

El primer requisit és dir-se Jordi. Sí pot sonar discriminatori, ja que els nens no tenen la culpa del nom que escolliren per a ells. Però si els seus pares volien que fossin un cavaller heroic, s’ho haguessin hagut de pensar una mica abans d’escollir altres noms com Hèrcules, Samsó o Juli Cèsar.

I és que en aquell món el nom importa molt, ja que acaba condicionant el futur que li espera al nen. No és estrany que hi hagi pares que busquin el consell de vidents i mags, per saber quin és el nom més propici pel seu nadó. Aquests individus tampoc és que en tinguin massa idea, ni poden preveure el futur, però molts d’ells acaben aconsellant en funció de les comissions que els ofereixen algunes de les milers d’escoles de formació, distribuïdes per a tot el planeta.

Als catorze anys s’ofereix la possibilitat de renèixer amb un segon bateig, que serveix per a tots aquells que sempre han odiat el seu nom o el futur que els esperava, i poden escollir una altra opció. S’ha de veure molt clar, perquè començar la instrucció amb catorze anys de retard, és un greu desavantatge respecte els altres aspirants. Pero sí algú té fusta de Cleopatra, Napoleó o Atenea, segur que acabarà superant tots els obstacles i proves, i obtindrà el preuat títol.

Doncs no us penseu pas que és una simple competició contra els altres estudiants, on només guanya el millor. Tot el contrari. És una cursa contra un mateix, ja que el què realment importa, i s’acaba tenint en compte per donar el rang, són les habilitats i característiques que presenta l’alumne.

En el cas que ens ocupa com a Sant Jordi, s’ha de demostrar tenir la valentia suficient com per encarar els seus problemes i enfrontar-se a un drac. No necessariament ha de ser algú temerari i impulsiu, sinó que també pot ser algú més calmat, però decidit. No hi ha un patró definit, però és indispensable que cadascun dels espirants es cregui el rol que acabarà desenvolupant.

S’han de tenir uns bons coneixements de geografia, ja que existeixen milers de països, i és important saber a on s'ha d'anar quan es rep la notícia que un drac ferotge està atacant les seves terres i atemorint a la seva gent, ja que si es perd temps donant voltes inútilment, arribarà tard, quan el drac ja hagi arrasat la zona, o pitjor, que algun altre cavaller s’hagi personat a la zona.

D’aquí que a les aules d’estudi, la secció de mapes sigui la més demandada, juntament amb la de relats èpics, on els joves aprenents busquen la inspiració.

A les escoles de formació s'ensenya didàcticament que no s'ha de tenir por dels dracs, per això de tant en tant es celebren competicions entre diferents escoles, on els aspirants a Sant Jordi es poden posar a prova contra els joves Dracs, que també es formen per intentar esdevenir dracs llegendaris com el Shenron de Bola de Drac, el Fújur de la Història Interminable, o la Saphira la draca de l’Eragon.

Només són necessàries les primeres rondes de la competició per veure quins són els aspirants més prometedors.

La ironia resideix, en que la camaraderia que es demostra en tot moment en aquella competició, queda apartada anys més tard quan alguns d'aquest aspirants, ja convertits en Sant Jordis i Dracs, es tornen a trobar defensant el títol que tan esforç els ha costat aconseguir.

Llavors, amb l'honor d'una donzella o d'un poblat en joc, el Sant Jordi s'ha d'envestir en una armadura pesant i poc àgil, per lluitar a mort contra un drac ferotge que en els millors dels casos ja s'haurà cruspit un parell de cavallers abans que ell. Les donzelles i princeses contemplen l'espectacle no sense resignació. Els seus pares van escollir aquell destí per elles. A algunes ja els hi agrada restar a l’espera que les salvin, però altres voldrien anar per feina i plantar-li cara elles mateixes al drac.

Des de la torre més alta del castell, han contemplat a tot tipus de cavallers disposats a salvar-les, que han acabat engolits o fugint a les primeres de canvi.

Presentaran una queixa formal, ja que és un despropòsit que és doni el títol de Sant Jordi amb tanta facilitat.

PD: Aquesta imatge té drets d'Autor

Pluja Fangosa

Dedicat a tots aquells que deixen el cotxe o la moto aparcats al carrer, i l’endemà se’ls troben coberts de fang.

Imaginem que existeixi un món on sempre que plou, plou fang. De més o menys densitat, però fastigós en tots els casos. Aquell planeta, on gairebé tot és terra desèrtica, presenta una gran concentració de partícules a l'ambient, convertint l’entorn amb pràcticament irrespirable. En molts altres móns els hi costaria assimilar aquella realitat, tot i així allà hi existeix la vida.

Les narius de tots els éssers que l’habiten apunten al terra i han desenvolupat una espècie de pic protector que els serveix de coberta per quan plou. Un moment que no es rep amb desgana, però que prefereixen que no els enganxi a la intempèrie.

Allà els núvols grisos presenten una tonalitat argilosa. Si tenen la sort que plogui durant tres dies seguits, de forma intensa, és possible que l'ambient s'hagi acabat netejant el suficient com perquè el que cau sembli més aigua que fang, però ni així és pura. L’única manera que tenen de veure aigua sense excés de partícules és a través de les fonts, per on brolla aigua que ha aconseguit filtrar les impureses a través d'un procés natural. En aquell món, gairebé tot el que es consumeix són verdures que creixen sota terra, com aquí les pastanagues o les cebes, ja que aquestes hortalisses són immunes a la pluja fangosa que cobreix i asfixia a altres vegetals com podrien ser les tomateres o mongeteres. Els arbres desenvolupen unes branques en forma de caputxó de bolet, que resisteixen els impactes i l’acumulació de fang per protegir el tronc interior i les arrels.

Allí la pluja pot arribar a causar morts. Si és torrencial i carregada de partícules, n’hi ha prou amb un xàfec de deu minuts i gent o animals atrapats a la intempèrie, perquè el fang els cobreixi per complet. Empastifats de llot i amb l'aigua fangosa continuant caient, la situació acaba sent perillosa, ja que la mobilitat queda greument afectada. Com us podeu imaginar, acaba resultant molt difícil poder avançar. Els animals i éssers més vells i joves, són els més afectats. Les seves cames els poden fallar, i això resulta mortal. Si es desplomen al terra, per l’excés de sobrepès, difícilment es tornaran a aixecar.

Quan el fang de la pluja és dens, intentar avençar a camp obert es converteix en un impossible. Si quan comença a ploure amb força, no es té cap refugi a prop, molts d’ells acaben quedant palplantats en mig de l’intempèrie. Alguns intenten desesperadament arribar a un refugi, ni que sigui sota un petit arbre, però moure’s pel fang i cobert de fang, els deixa exhausts. Aquests esforços malauradament no sempre són suficients. En altres ocasions, quan l’animal o esser sap que no hi ha cap refugi suficientment a prop, s’acaba aturant per no gastar energies en va, es protegeixen el cap i miren a terra. Que sigui l'esquena la quina suporti el fang. Mentre les narius no es taponin de fang, l'animal no morirà. Sempre i quan les cames no li facin figa, i la pluja no duri més d’un dia, ja que de ser així, s’acabaria desplomant exhaust, xop i afamat.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor