Follets de les emocions

Avui la dedicatòria és un xic especial. Dedicat a les emocions, bones i dolentes, perquè són les que forgen la nostra personalitat.

Imaginem que existeixi un món on les emocions humanes són controlades per petits follets invisibles. Sona ridícul? Doncs us adverteixo que aquests éssers, lluny de ser un simple mite, han adquirit una gran responsabilitat envers la societat que els envolta. D'ells depèn l'estat d'ànim de la gent.

Hi ha follets de tota mena: Des d'alegres, depressius, optimistes, ressentits o egocèntrics, fins a qualsevol adjectiu emocial que us pugueu imaginar.

La varietat és àmplia ja que d’això en depèn la seva supervivència. Ells es nodreixen del contacte amb l’humà. Com més fort és el vincle més s’encebarà l’emoció. Són força malcarats, busca-raons i sempre volen treure pit, no és estrany doncs, que hi hagi autèntiques baralles per controlar a la gent.

I com ho fan? Entrant en contacte amb ells.

Pels follets, els humans són poc més que la seva eina per nodrir-se, mentre es mouen d’un costat a l’altre. S’asseuen a l'espatlla de l'humà per poder-los tocar el coll sense problemes, i els guien igual que un genet munta a un cavall.

Segur que vosaltres també heu percebut que ens certs ambients on es troba un grup de gent, l'estat anímic acaba sent semblant. Això en aquell món vol dir que el follet més poderós ha fet fora als rivals i ha acabat conquerint a la major part d’humans.

Les lluites entre follets són tot un espectacle. Llàstima que els habitants d'aquell món siguin incapaços de veure-les.

Quan un follet s’adona que un altre s'acosta a ell en actitud agressiva, té dues opcions: Si el rival és immensament superior, fruit d'haver contagiat a moltes persones, el follet pot optar per saltar de l'humà i deixar que l'altre controli a aquell sac d’ossos sense lliurar batalla.

O pot enfrontar-se a l’enemic. Els follets són força rancuniosos, així que normalment esdevé aquesta segona possibilitat. Sense deixar mai d'abraçar al seu humà, els petits éssers intenten tocar l'humà del seu enemic amb el braç que els queda lliure. Els braços que s'estiren i s’emmotllen com xiclets, però que en realitat són durs com l'acer, xoquen com espases descrivint paràboles impossibles. Les lluites poden arribar a durar hores. Tot destinat a noquejar al follet rival o a tocar a l’humà. La traça dels follets no depèn únicament de la seva força en el moment de la lluita, sinó de l’experiència acumulada durant anys.

El moment clau arriba quan la mà o el braç entren en contacte amb l'humà rival. Llavors el follet atacat percep que el seu domini ha estat ultratjat en forma de descàrrega elèctrica. Aquesta agressió el colpeja amb força i el debilita, però en molts casos no és definitiva. El follet agressor, que normalment resta assegut, projecta les seves cames contra l'humà rival o contra el propi follet. Impacti on impacti el follet atacat sentirà les descàrregues, i aquesta vegada sí... segurament acabarà desplomant-se al terra.

És dur quedar mig estabornit, sense forces i amb les extremitats engarrotades, mentre es contempla com el follet vencedor s'apropia de la seva font d'aliment i se'n va controlant els dos humans i fent alguna ganyota grossera.

Però les lluites de poder són tan habituals com el respirar, així que quan es perd un humà, toca buscar-ne un altre.

I el moment més propici per contagiar humans és a primera hora del matí, just quan es desperten, ja que durant les hores de son no hi pot haver contagi, del contrari l'humà patiria insomni i tampoc interessa, ja que desgasta a l’humà i fa més difícil la tasca del follet.

Els pobres ciutadans es desperten un dia completament positius, i l'endemà la tristor més absoluta els assalta. Viuen en una muntanya russa emocional on mai saben amb quin peu, o millor dit, amb quin follet, es despertaran.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Escultors de gegants

Dedicat al Manel Casserras i Solé mort el 30 d’abril de 2015, i al seu pare Manel Casserras i Boix per ser uns pioners i revolucionaris en l’art d’humanitzar els rostres dels gegants i per implicar-se tant a la ciutat de Solsona.

 

Imaginem que existeixi un món on els gegants del folklore tenen vida pròpia.

Neixen per desig popular i surten del llac de les idees quan el seu disseny és aprovat. Saben que en tal ciutat o vila necessiten un gegant i han pensat en ell. En els primers instants de vida tot és confusió. No hi veuen bé, ja que aquests éssers no tenen el rostre definit. Tan sols un tros de cartó pedra, guix o fibra de vidre.

Sempre hi ha algú que els espera a fora per guiar-los. Són els escultors. Generalment quan els gegants senten el contacte d’aquelles mans aspres es tranquil·litzen un xic. Intueixen d’immediat el tipus d’escultor que el destí els hi ha atorgat.

Avui ens fixarem en concret amb dos d’aquests personatges, pare i fill, que durant gairebé seixanta anys han estat ajudant a dotar de rostre als gegants.

El pare, sastre de professió, acabava de fer el vestit d’un gegant, quan un altre sortí del llac. No hi havia cap escultor a prop a aquelles hores, i veient la desorientació que duia, decidí apropar-s’hi. Els dos estaven espantats per aquella trobada inesperada però feu el cor fort. La primera vegada que s’esculpeix sempre és terrible. La inseguretat domina les teves mans i la manca d’experiència fa que el resultat no sempre sigui el més idoni.

Però en aquella ocasió el pare se’n sortí prou bé. Tant, que es cregué amb forces per continuar practicant. Mica a mica i amb gran dedicació s’anà forjant una reputació entre els gegants, que quan sortien del llac solien preguntar-li al escultor que els hi havia tocat, a veure si eren aquell tal Manel de qui tots els gegants parlaven.

El fill entrà en aquell món des de petit. Al principi observava amb orgull i des de la distància com el seu pare anava donant forma als rostres. Descobrint-ne els secrets i entenent l’essència d’aquell treball artesà que culminava quan el gegant finalment es podia mirar al mirall i somreia satisfet.

El fill volgué seguir els passos del pare. L’exigència i la perfecció eren molt altes, tot i així demostrà des del primer encàrrec que estava disposat a mantenir el nivell marcat pel seu progenitor. El primer cop que s’encarregà d’un gegant, estava més nerviós ell que no pas el nouvingut.

Quan el seu pare faltà, en Manelet agafà les regnes del negoci i continuà treballant per mantenir l’excel·lència. Hagué de modernitzar lleugerament l’estètica, ja que els gustos van canviant al llarg dels anys, però el seu treball sempre fou excel·lent.

El secret residia en que per ells, l’entusiasme sempre era el mateix independentment d’on vingués l’encàrrec. Des de Solsona passant per Manresa, Mataró, Canet de Mar, Barcelona i un gran etcètera, fins a creuar mars i muntanyes per arribar a Ceuta, Andorra o Japó.

Però ara en Manelet ha seguit els passos del seu pare i ha abandonat el riu de la vida.

Els trasbals que ha causat en el món dels gegants és inimaginable. La pena per la seva partida després de lluitar durant anys contra una malaltia, sumat a l’alegria d’haver-lo pogut conèixer, ha fet que en el dia del seu enterrament, hagi decidit  aparèixer l’àliga, un dels gegants més majestuosos modelats pel pare, per retre-li amb el seu ball màgic, un dels homenatges més importants que es poden concedir a Solsona.