Aturar el temps

Dedicat al Manel i a la font d’idees que m’ha proporcionat. Aquest és el primer dels teus Món Imaginaris!

Imaginem que existeixi un món on l'esser humà, de manera innata i natural amb un poder fins ara desconegut, pugui aturar el temps.

El tema és d’allò més recurrent, però crec que no hi ha massa gent que hagi fet l’esforç de pensar com seria aquest món, on tots i cadascun dels essers poguessin parar el temps.

El que nosaltres considerem excepcional, per ells tan sols seria una particularitat adquirida, amb la qual cosa, se li donaria força menys importància de la que a primer cop d’ull es podria pensar.

Aturar el temps seria fer màgia a voluntat. Però qualsevol truc, per recargolat que sigui, té un cost. En aquest cas és l’envelliment de les persones.

Aturar el temps vol dir parar un instant, però la cinta de la vida continua corrent, per això les persones continuen envellint.

En aquest món s’han donat casos de gent de divuit anys, amb aspecte de setanta, que moria d’un atac de cor, mentre corria feliçment per la platja, perseguint a la que suposadament era la seva primera novia.

La gent ha pres consciència de que no es pot abusar d’aquest privilegi, i acostuma a fer-lo servir en casos que creuen indispensables, ja sigui per arribar a temps a una reunió important, disposar de més temps amb els amics, per tal que la happy hour sigui d’allò més feliç, o per intentar dissimular que es té un amant. El problema és que en aquest últim cas, que es pugui aturar el temps, no vol dir que se li resti agudesa a les persones, ans el contrari, ja que acostumen a sospitar davant el primer indici que perceben. Poder aturar el temps i personar-se al lloc on s’està produint la infidelitat, després de seguir en secret a la parella, acostuma a ser d’allò més concloent davant la negació típica de l’acusat o acusada.

També hi ha els delinqüents que utilitzen el poder per aturar el temps, per organitzar una fugida increïble. Assalten un banc a una punta del país, creuen la frontera amb el temps aturat, i tornen a la realitat estant a centenars de quilòmetres. Un somni meravellós per a qualsevol delinqüent, sinó fos que existeix la Policia del Temps, especialitzada en perseguir a aquests setciències, que acostumen a acabar entre reixes.

Aquí és on apareix la gran pregunta: Què succeeix quan algú atura el temps? Doncs que accedeix a la realitat atemporal.

Així és com designen els habitants d’aquest món, a la realitat en la que ells no poden influir. Allà on, un cop aturat el seu món, ells es continuen moment. Però els més aguts us adonareu d’una petita inconsistència… Què passa amb tota la gent que hagués aturat el temps, i que encara no hagués tornat al seu moment de l’espai i el temps? Doncs que a ells no els afectaria l’aturada.

Fet que comporta que la zona atemporal, lluny d’estar completament immòbil, permeti veure a més gent de la que s’espera, corrent amunt i avall. Tots han aturat el temps per algun motiu prou important, així que no acostumen a interactuar entre ells, i tots van a la seva. És clar que sempre acabaves trobant a algun conegut, i llavors fer petar la xerrada era gairebé una obligació.

Ara bé, un altre punt a destacar sobre aquesta societat, és la severitat que exigeixen amb la puntualitat. Per ells el temps és un bé mal·leable, que s’ajusta als capricis de la gent. Sent així, és una falta de respecte i un delicte arribar tard als llocs. L’hora és universal, marcada per la Gran Torre del Temps. Es permet un decalatge de deu segons. (si algú arriba realment tard, tan sols ha d’aturar el temps i consumir part de la seva vida per plantar-se al lloc esperat a la hora fixada). Qui arribi onze segons tard a una cita pot ser denunciat al Departament del Temps. Us faríeu creus de la quantitat de gent que és denunciada!

Gairebé tanta com la que per tal de no envellir en la realitat atemporal, es juguen el seu futur deixant la seva puntualitat a mans de l’atzar.

A molts els surt bé la jugada. A altres no.

Són un grup de nostàlgics i utòpics, que somien amb la hipòtesi que la gent no pogués aturar el temps. Segons ells, això permetria a la ciutadania viuria amb més espontaneïtat.

Quina ximpleria!… Com si aturar el temps no fos la cosa més normal del món.