Els desemmascarats

Dedicat al Carnaval de Solsona, que va ser el primer Carnaval que es va recuperar en plena dictadura. Des de llavors a aquest poble amb títol de ciutat hi ha una dita: "Al Carnaval de Solsona, la gent no es disfressa perquè la disfressa la duen tot l'any, i és durant el Carnaval, quan se la poden treure i mostrar-se tal com són.”

Imaginem que existeixi un món on la gent està obligada a dur màscares tot l’any, amagant així les seves emocions, opinions o sentiments. Cada matí s’escull la màscara que es vol lluir, en funció de l’estat d’ànim, però conscient que s’ha de ser políticament correcte. Així doncs, el ventall de possibilitats acaba reduït a cinc o sis variants. Totes elles formals. Totes elles sempre correctes.

Sorprenentment molts han acabat optant pels extrems diametralment oposats: la màscara de la felicitat o la de la infelicitat, ja que creuen que els matisos intermitjos tan sols serveixen per confondre un xic més a la gent amb qui es relacionen.

Aquesta absurda imposició, començà fa anys, quan un gran tirà governava aquelles terres. L’opressió fou la llei. S’havia de seguir les directrius marcades, per això es buscava i es perseguia a tot aquell que mostrés una actitud diferent a la de la majoria. Aquell món entengué que si volien passar desapercebuts, havien de mostrar sempre la màscara de la submissió i el conformisme. I mai aixecar el cap.

El tirà morí, però el temor que tot allò que es fes o es digués acabés a oïdes dels nous governants, feu que aquella gent continués duent màscares. Havien interioritzant tant aquell sistema d’autodefensa que ja no el qüestionaven.

A dia d’avui continuen duent les màscares, de fet ni se n’estranyen.

Són màscares orgàniques que s'adapten sense problemes al rostre d'aquella ciutadania parcialment reprimida.

Però hi ha una època a l'any en que la gent pot treure's la màscara i mostrar-se tal com és realment. Durant una setmana l’any, les seves pors queden aparcades. Saben que tot queda emparat sota la manta de la festivitat. N'hi ha que donen via lliure a la seva follia. Altres beuen com mai. Criden, salten, juguen i es diverteixen. Aquesta és la clau: deixar aparcades les pors i els laments i esbargir-se, corrent contra els gegants bojos que els volen aplanar. En aquell món durant aquella setmana de festa, es tiren amb vehicles esperpèntics pel carrer amb més pendent de la ciutat, cremen les seves pors en un correfoc, i pengen un ruc de mentida a dalt del campanar per tal que es mengi les males herbes que allí hi surten, però el pengen pel coll i allò acaba sent la seva soga mortal. Li endollen una mànega al cul i salten i canten mentre se'ls pixa aigua potable al damunt.

A molts potser els sembli un món estrany, però en realitat no ho és pas tant.

La rauxa és la llei, i per uns dies són plenament lliures.

No tots els móns tenen tanta sort.

Molts investigadors arribats de l’estranger, visiten cada any aquell indret. Vénen guarnits amb les seves disfresses i són ràpidament identificats pels autòctons. Però se’ls acull amb respecte, per molt estrafolaries que siguin les seves vestimentes.

És Carnaval, així que tot s’hi val.

Bon Carnaval a tothom!