Gent Gran oblidada

Dedicat a la gent gran i a tots aquells cuidadors, professionals o no, que fan mans i mànigues per fer una mica més digna la vida de molts d'ells. També a en Carlos, pel gran repte que em va proposar.

Imaginem que existeixi un món on la societat i les ciutats s'han adequat a la gent gran.

Sí, ho heu llegit bé. Adequar-se a la gent gran.

Pot xocar en algunes persones, o pot causar indiferència en moltes altres, però en aquell món han decidit prendre la responsabilitat de tenir més cura de la gent gran. I amb això no vol pas dir que els posin en cotó i els tractin com si fossin de porcellana. Vull dir que han estat capaços de concebre una nova realitat per ells.

Malauradament això no s’aconsegueix pas amb un toc de vareta màgica. És necessari la implicació de tota la societat i d’un canvi de mentalitat, que en altres móns ens semblaria simplement vertiginós.

Però hi ha móns que no tenen por a somiar en futurs millors, i aquell n’és un.

Allà el primer que es treballa és en fer entendre i comprendre el respecte per la gent gran. No s’han de veure com un moble molest que s’arracona a un costat, sinó com algú que d’aquí uns anys pots ser tu. En aquell món han entès, que si són incapaços de tractar bé a la seva gent gran, a ells, quan siguin grans, tampoc no els en tractaran pas de bé. La vida té aquest particular sentit de l’humor.

I com s’ho han fet per canviar el xip? Doncs pensant en com voldrien que els tractessin quan fossin grans.

Així s’ha acabat diferenciant a la gent gran en tres grans grups: Els matrimonis on els dos membres es valen per sí mateixos, els que un dels dos membres té certes necessitats, i els que els dos membres necessiten ajuda.

Quan una de les persones és vídua o no s'ha casat mai, s’aplica el mateix criteri: Si es val per si mateixa, si té un grau de dependència mig, o si el seu grau de dependència és alt.

Les persones que formen part del primer grup tenen llibertat absoluta per fer el què vulguin, i és de la seva pròpia elecció, acollir-se als programes dissenyats per als membres dels altres dos grups.

Els de dependència mitjana reben l'ajuda de gent voluntària, a la que es forma amb cursos gratuïts del govern. Normalment aquest voluntaris són gent que està a l'atur, ja que si col·laboren, són bonificats amb un plus en la prestació que cobren a final de mes. Si ja han exhaurit la prestació, el voluntariat serveix per obtenir una paga, que sempre ajuda mentre es busca una altra feina.

Per poder optar a cuidar la gent del tercer grup, els voluntaris necessiten una formació més professional que s’ha de pagar, però són cursos bonificats per tal que la despesa no hagi de ser tan important.

Però no només es cuida l'estat de salut del pacient, sinó que també els importa molt l'estat anímic. I per això es imprescindible que la gent es relacioni i faci activitats lúdiques. Als Centres de dia, en parcs, en Casals associatius i tants altres espais, cada dia hi ha activitats, jocs i debats, per motivar la interrelació, no tan sols proposats per l'organització, sinó també pels propis jubilats.

S'ha repensat la bellesa. Aquí la gent gran pot optar per compartir pis amb altra gent. Els pisos habilitats són de grans dimensions, pensats per tal que puguin tenir fins a cinc o sis hostes, i que cadascú tingui una certa independència. Els pisos són supervisats per tres o quatre voluntaris que els ajuden en les tasques del dia a dia, netejant i fent menys feixuga la convivència.

Són programes socials als que la gent gran es pot apuntar lliurement.

Òbviament, tot i les campanyes promocionals, hi ha moltes persones que no volen compartir la seva intimitat o que ja estan molt a gust amb l’estil de vida que tenen a casa seva, així que es neguen a abandonar la seva llar per anar a viure amb altra gent. En aquests casos, se’ls hi instal·la un aparell per poder realitzar videoconferències virtuals, de tal manera que des de casa, sembla que estiguin rodejats per altres persones que alhora també estan a les seves pròpies cases. És un sistema de xat d’última generació, que afavoreix que la gent no estigui sola.

L'electricitat que consumeix el fet de tenir pantalles i projectors d’alta resolució connectats, se'ls descompta de la factura de llum, ja que no es vol que per culpa de la pobresa energètica algú acabi aïllat de la societat.

La solitud i l'oblit són els grans enemics que aquell món s'esforça a vèncer.

Tota persona major de seixanta-cinc anys del segon i tercer grup, o tot aquell qui ho demani, du un braçalet, on mitjançant un sistema xifrat, hi consten totes les seves dades. Amb aquest braçalet pot pagar petits imports del dia a dia, però amb un límit de crèdit diari, pot avisar a emergències i pot saber on és casa seva. Hi consten els telèfons de familiars o amics a qui s'ha de trucar en cas d’urgència, i serveix de Navegador personal, ja que gràcies a un sistema intern, es pot saber en tot moment la posició de la persona i se la pot guiar, ja sigui per arribar a casa seva, o per conduir-la a alguna direcció en concret. El sistema té memòria interna, així que una vegada introduïda una adreça i associada a un nom, la persona tan sols haurà d'indicar que vol anar a casa de tal persona o tal altra, perquè el navegador es reconfiguri.

Com a element de seguretat davant de possibles robatoris, si aquest braçalet deixa d'estar en contacte amb el braç de l'individuo, la informació queda bloquejada i s’haurà de tornar a reconfigurar per un tècnic acreditat.

L’eutanàsia està permesa, quan informes mèdics avalen la impossibilitat d'un pacient. Aquesta va ser una mesura molt polèmica, que des de l'oposició i els sectors més conservadors es va criticar fins a l’extenuació. Asseguraven que s'estava obrint les portes a l'assassinat en massa. Però un cop implantada s'ha vist que hi ha moltes menys demandes del que molts auguraven.

La raó és ben simple: diguin el que diguin, la gent vol viure.

I si veu que viu en condicions i dignament, no tindrà pressa per marxar.