Música en desús

A tots aquells que heu apagat la ràdio en algun moment, cansats d’escoltar tota l’estona el mateix. I a tots aquells que s’esforcen per obrir-se camí en aquest món.

Imaginem que existeixi un món on la música hagi caigut en desús i ja ningú la vulgui escoltar.

Certament molts de vosaltres us alterareu davant tal hipòtesis, i argumentareu que la música és la font de la nostra creativitat. Ens nodreix i és capaç d’emocionar-nos i entristir-nos amb un simple canvi de tonalitats. Sorgeix de nosaltres i va implícita en el què som.

No us dic pas que no… simplement us plantejo la possibilitat que en un dels grans móns imaginaris, la música hagi perdut la seva força.

“I com pot ser?” Em preguntareu.

Doncs és prou fàcil d’explicar:

En aquest món, fa anys la música va acabar sent poc més que una eina rudimentària per fer diners. Els artistes perderen el do de la creativitat, engolits per productors que havien descobert l’éxit de la fama, copiant i copiant la formula de l’èxit comercial.

I aquesta fou la vessant que explotaren. Inundaren els mercats amb artistes emergents que desapareixen amb la mateixa rapidesa que havien aparegut. Rostres bonics, melancòlics o estereotips mil vegades explotats, sempre en sintonia amb la moda que en aquells moments haguessin fet arrelar.

Cantar lleuger de roba o sortir envoltat de cossos espectaculars, acostumava a ser sinònim d’èxit comercial, i és clar, de retruc eren beneficis pels qui havien apostat per aquell artista. El problema era que, els qui movien els fils, acostumaven a ser sempre els mateixos, ja que s’havien consolidat en el sector des de feia anys.

Cada cert temps, les tendències musicals s’anaven reciclant, passant de l’època dance al pop-rock, o del hip-hop a les balades poperes. Era el cicle natural, per ajudar a que les ments dels oients, saturats de sempre escoltar el mateix tipus de música, en redescobrissin un altra, que durant els següents anys es convertiria en la seva banda sonora. Volguessin o no.

Però el cicle que els grans magnats de la música creien etern es desgastà, ja que no hi injectaren recursos nous, ni creatius. La gent s’insensibilitzà davant les cançons que sonaven dia sí i dia també a través dels seus aparells. Una cançó podia agradar més o menys, però totes recordaven a altres que ja havien estat escrites uns anys abans.

Poc després arribà la gran crisi de la música. La gent exigia coses noves. Un estil propi que els identifiques com a societat. Igual que havien fet el jazz, el twist, el rock, el grounge o el brit-pop, que es convertiren en autèntiques icones del seu temps. Un privilegi que la música comercial que duien dècades escoltant, mai  aconseguiria.

Per això protestaren.

Els gran productors, conscients de la situació perillosa i desconeguda en la que es trobaven, intentaren buscar recanvis en la música d’autor o alternativa, abandonades durant dècades. Però ni això funcionà, ja que poc després, també foren músiques massa explotades.

En aquell món, s’ha acabat tornant a l’essència. Taral·lejant melodies sense sentit, i fent sorgir del moment més inesperat, un ritme prou viu, com per emocionar al qui es tingui al costat.

La naturalesa pura de la música, que ni l’insistent assetjament dels magnats de la música, els han pogut robar.

La pregunta que em formulo és: Quant temps tardarà a passar-nos el mateix?!