Destrucció Expansiva 02

Segona entrada de la mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Passada la primera setmana, amb la meitat d’un dels continent sota la seva massa viscosa, el pànic ja és generalitzat. Hi ha hagut víctimes mortals i això, sens dubte, és l’agreujant més indesitjable que els científics i els governants haguessin pogut esperar. La societat sencera els critica per la seva mala gestió, mentre per la televisió no paren d’emetre imatges d’una de les víctimes, que implorant clemència desprès de veure com la substància havia embolcallat la seva casa, s’agenollava davant del pas de la matèria. Les pregàries de l’home no tan sols no foren escoltades, sinó que els seus crits de dolor, propiciaren la primera idea clara del què passava quan algú entrava en contacte amb aquella cosa. Enmig de l’agonia de veure les seves cames immobilitzades per aquella massa, cridà amb tota la seva desesperació:

-M’estic cremant!

No hi ha pas flames rodejant-lo, simplement aquella massa viscosa, que li pujà per les cames, creuà la cintura i continuà pujant. Retorçant-se de dolor, caigué mort abans i tot que la massa l’acabés de cobrir completament.

Com sempre acostuma a passar, una càmera estava en el lloc idoni en el moment adequat. D’aquí que les imatges no parin de circular. Acompanyades gairebé sempre de la recomanació de no acostar-se a la massa.

Però per molt que reculi la gent, arribarà un moment que la congregació acabarà trobant-se entre l’espasa i la paret. Alguns dels primers enfrontaments es produïren a les fronteres que delimitaven amb el país des d’on s’havia iniciat la reacció en cadena. Els governants no volien acollir la fugida en massa de milions de persones, i alguns utilitzaren la violència, causant baixes que la substància ha acabat engolint al cap de poques hores o dies.

Al final, cridats per la tragèdia humana a la que s’enfronten, tots els països han acabat obrint les fronteres. Els ciutadans han anat reculant, però els mars i oceans, han acabat sent la barrera natural que no tots poden superar, ja que els aeroports, saturats de passatgers que volen fugir a l’altra punta de món, han hagut de limitar l’accés.

Els avions de guerra han llençat tot tipus d’armament contra l’organisme. Res ha funcionat. Fins i tot s’ha llençat una bomba atòmica al punt d’origen on inicialment hi havia hagut el Complex militar que acollí les restes de la roca alienígena extreta del planeta veí. Davant l’impacte de la bomba tota la massa fluctuà. L’impacte fou terrible, però en cap moment s’ha aconseguit perforar la matèria.

Els científics estan sobrepassats. No donen crèdit al que estan veient. Mil hipòtesis s’han posat sobre la taula, i totes elles han estat posades a prova. Per molt estúpides que semblessin no s’han descartat. Ha d’existir alguna cosa que sigui immune a l’atac d’aquesta massa, i per extensió, alguna que freni el seu avenç.

A la segona qüestió encara no han estat capaços de trobar-hi resposta...

A la primera sí.

Quan la matèria ha arribat a la platja més pròxima, els milers de persones allí congregats, han pogut observar, que aquesta no aconseguia flotar per damunt de l’aigua, sinó que ha continuat avançant, seguint la geografia del fons marí. Ningú ha cantat victòria fins hores després, quan s’ha confirmat que la substancia continuava el seu avanç i que no afectava ni a peixos ni a humans que estiguessin a l’aigua.

Estar a dins l’aigua per tant, és presenta de moment com l’únic lloc conegut, on la massa no et pot atacar.

Evidentment, la histèria per aconseguir un vaixell, ha arribat fins a nivells inhumans.

Continuarà...