Manifestacions Útils

A tots aquells que es neguen a callar davant les injustícies.

Imaginem que existeixi un món on les manifestacions serveixen d’alguna cosa.

No és una idea tan utòpica com pot semblar a primera vista, ja que en els seus orígens les manifestacions tenien aquesta força. Eren la veu d’un poble insatisfet i als governants no els quedava altra que escoltar-los o acabar derrocats.

Així que viatgem a aquest món. Aquí el poble té el poder real d’influir en la política a la que és sotmès. Segur que el primer que us ha passat pel cap és un món idíl·lic on els governants són benvolents, meravellosos i on entenen les necessitats del poble.

Doncs no exactament. I és que no us vull enganyar, en aquest món, és cert que en l’actualitat les Manifestacions ciutadanes serveixen d’alguna cosa, però antigament no fou així. Aquest món ha passat per una dura transició democràtica (autènticament real, no com en altres móns), on els governants van comprendre que l’únic que és etern és el poble, i que donar-los l’esquena acabava sent contraproduent.

En aquest món, durant molts temps les manifestacions foren del tot innòcues i no vinculants. Gairebé sempre quedaven en l’oblit comú. Els polítics tenien la paella pel mànec, i si el poble els havia donat el suport a les urnes, era el poble qui havia de callar i patir les decisions que els seus governants prenguessin durant els pròxims quatre anys.

Les etapes de crisis econòmiques foren les que més incendiaren els ànims del poble. Sortien als carrers en massa. Desenes, centenars, milers o milions. La xifra tan era, ja que els governants continuaven tan tranquils a les seves mansions, veient l’espectacle des de la distància.

Però en aquest món les coses canviaren. Potser en el seu món, l’arbre de la societat i l’economia no estava tan corcat com en altres. Potser aquí els governants encara no s’havien convertit en titelles dels mercats especuladors. O potser sí. Potser precisament s’havia volgut esprémer tant a la ciutadania, que al final el poble digué prou.

Però no amb una simple manifestació, sinó amb l’arma amb la que més s’omplien la boca els polítics: La Democràcia. La idea sorgí a través de les xarxes. S’organitzà per tot un país unes Consultes Populars (que el govern no tardà en desacreditar). Se’ls hi donà notorietat a través d’alguns mitjans de comunicació afins, i es feu entendre que la seva veu sí que era vinculant.

En aquell món la gent acabà votant en massa. Les Consultes Populars foren un èxit rotund, i el govern que fins llavors havia fet cas omís, es veié a la corda fluixa. Hi hagué molta tensió, carregues policials i desenes de manifestacions exigint que s’escoltés al poble. Al final la pressió socials fou tan gran que el govern es veié obligat a dimitir.

Però la dimissió d’un polític no era la solució. El sistema sencer estava contaminat. En les següents eleccions que s’haurien de convocar, tornaria a ser un mà a mà entre el bipartidisme de sempre. Guanyés qui guanyés, no canviaria res, perquè tots seguien el mateix guió.

Però aquest món tenia la llavor del canvi. Els disconformes s’organitzaren sota un nou moviment polític que apostava per un gir radical en bona part de les polítiques que es duien a terme. Allí es denominà Equilisme. Els seus membres no es definien ni de dretes ni d’esquerres. Tampoc com un partit de centre. Eren simplement un conjunt de gent que buscaven l’Equilibri en una societat clarament torçada.

Els votants entengueren que el canvi de rumb que proposaven era real, però que no es podria fer sense el suport de tots.

Guanyaren les eleccions i complint amb el que havien promès, (fet d’allò més estrany en política) modificaren una Constitució obsoleta, atorgant per fi més poder al poble. Els mercats borsaris reaccionaren malament. Els Equilistes no cediren a totes les seves pressions, tot i que entengueren que tampoc es podia dinamitar completament el pont que els unia a ells. Al final, després d’estires i arronses força tensos, s’aconseguí l’Equilibri social. Això encengué la flama perquè molts altres països copiessin el seu model.

Ara, passats els anys, es veu aquell avens com el camí lògic davant una situació insostenible. Curiosament anys enrere, s’hauria vist completament utòpic, ja que els havien fet creure que les bases de la societat eren massa fermes com per acceptar grans canvis.

Però quin tipus de societat és aquella en la que la veu del poble, expressada en referèndum, no té cap força política? Doncs una societat que serà evocada eternament a seguir els passos que marquin els de dalt.

Per sort en aquell món entengueren que podien promoure el canvi.

Llàstima que en altres, la gent no ho tingui tan clar.

Aquesta imatge té drets d'autor.