Sense Mentides

De nou, gràcies al Jordi.

Imaginem que existeixi un món on tothom porta un xip que identifica de forma immediata si algú està dient una mentida.

Evidentment si s’ha arribat a aquest punt, serà que els governants, cansats de les falsedats que havien evocat a la societat a una decadència repugnant, han trobat en aquest sistema una manera per controlar les mentides que diu la gent. O potser ha estat la gent, que cansada de les mentides dels seus líders, haguessin impulsat des de la base, un nou model social.

Sigui com sigui, el cert és que en aquest món, les mentides són com crims comesos contra la persona que escolta la mentida, per això està tipificat com un dels delictes més greus. Tan és així, que si el comptador detecta que es diuen més de cinc mentides a l’any, s’obre un expedient sancionador.

Si s’arriba a les deu mentides a l’any s’arresta a l’individuo.

Us haureu adonat de seguida de la circumstancia tan atípica que s’està plantejant, i de les moltes conseqüències que tindria en el nostre dia a dia si s’apliqués tal mesura en aquest món.

Per exemple: Tots els programes del cor, futbolístics o gran part dels debats televisats, sofririen grans canvis, ja que els tertulians, s’arriscarien, cada vegada que obrissin la boca, a donar una dada, que abans de ser pronunciada ja sabien que era mentida. Els telenotícies, alguns més que altres, es veurien obligats a suavitzar les seves maneres i basar-se en aspectes més imparcials als que fins ara s’havien aferrat.

I per últim, el cas més evident: Ni polítics, ni empresaris, ni banquers, ni treballadors, podrien posar falses excuses a les mentides que sistemàticament deien.

Realment un món guiat per la veritat, pot ser un gran món, però no pas un món indolor, ja que la veritat a vegades fa molt més mal que una mentida.

En aquest món on no es pot mentir, la televisió és un exemple de credibilitat, tot i que hi ha programes que freguen el bon gust. Molts dels Telenotícies, continuen sent sensacionalistes, però almenys les notícies són completament verídiques.

Els treballadors estan regits per la mà ferma i visible de la veritat. Els empresaris tampoc poden falsejar els números com en altres móns, i els banquers han perdut part de la seva malícia, ja que no poden col·locar productes tòxics camuflant-los darrera la màscara de grans oportunitats que els inversos no podien deixar passar.

Els polítics tampoc són immunes a aquesta llei. Us preguntareu com pot ser que segueixin al càrrec si la mentida acostuma estar lligada a cada una de les seves aparicions públiques.

La veritat té moltes cares i ells han aprés a controlar-la. No sempre dins la legalitat.

Potser han enganyat a la majoria, però sempre hi ha algú amb una sensibilitat especial. Algú que s’adona que els portaveus sempre són els mateixos, i no obstant, les promeses fetes feia mesos, s’han quedat estancades en mesures que han acabat sent diametralment oposades.

La gent sempre ha tingut molt mala memòria. Obliden les penúries i desgràcies més ràpid del que haurien. Per sort sempre hi ha algú que no ho fa. Algú que potser per casualitat acaba descobrint, que els polítics han piratejat el seu xip, per tal de poder dir tantes mentides com la prudència els deixi dir.

Dubta entre fer-ho públic i callar. La prudència mana.

A més, qui creurà a aquell que neda contracorrent?!