Un món on no hi ha món

Dedicat al Carlos, per les llargues i interessants converses que mantenim, i per plantejar-me un dels reptes més complexos i abstractes fins al moment.

Imaginem que existeixi un món, on no hi hagi món. Un espai en l’univers on la vida i la mort siguin una. Un món, on llum i foscor es dissolguin en un entorn sense matisos i la realitat sigui un punt de vista relatiu.

Sembla impossible. Una idea esbojarrada difícil de donar-li forma a primer cop d’ull. Però deixeu-me que us parli d’ell.

És un Món, en el que durant una mil·lèsima de segon ha conviscut amb el seu antagònic: El No-Món.

Un breu interval, que ha precipitat cap a l’infinit la vida d’aquells milions de persones que habiten aquest món. Un batec que ha aparegut en mig d’un “T’estimo” que mai s’acabarà de pronunciar. Una inflexió temporal que deixarà amb la paraula a la boca a un professor enmig de classe, a dos amics conversant afablement, a una noia a punt d’enviar un missatge que hauria canviat la seva vida, i d’una discussió de la que cap de les dues parts es podrà penedir.

Aquesta fluctuació en l’espaitemps ha arribat sense previ avís. D’aquí que tota la vida continguda en aquell món es negui a quedar en l’oblit. Els milions de cors volen continuar bategant, queda molt per fer i masses coses per viure, però el No-Món reclama el seu lloc. Com un joc entre balances, que busquen el seu equilibri etern i durant un breu instant l’aconsegueixen. El temps ha semblat reduir la seva marxa per tal que tots els éssers d’aquell món poguessin percebre que alguna cosa havia canviat.

El destí és el que guia el camí dels esdeveniments, contemplant l’espectacle indiferent a tot allò que està apunt de succeir.

Existeix un món on no hi ha món.

Quin ha estat el detonant de tal desgràcia?! La veritat és que poden haver-hi centenars d’explicacions diferents, però totes són iguals d’irrellevants. Simplement ha passat.

La llum encegadora n’ha estat l’emissària. Inici i fi, ja que després d’ella tan sols hi ha silenci. Els habitants d’aquell planeta més que dolor, el què han experimentat ha estat sorpresa i incomprensió. Però tot ha succeït tan ràpid que els cervells de l’immensa majoria han estat incapaços d’assimilar-ho.

El No-Món estava a les portes de la seva nova llar, i com a acte de benvinguda, ha volgut capturar en una fotografia única i etèria, què és exactament el sentit de la vida. Guardant la resposta amb recel, satisfet del què havia descobert, i conservant-la en la memòria, conscient del tresor que li acaba de robar al seu antagònic.

Un món que ha afrontat l’extinció, sense saber que estava en perill, que ha malgastat milers de vides en foteses que els han privat de l’autèntic plaer que alimenta l’ànima: la curiositat.

Ningú en aquell món ha obert els ulls al que estava passant. Ningú n'ha sabut interpretar els indicis. Potser hauria servit de ben poc. Potser només hauria aconseguit alarmar a la gent i fer aparèixer l’angoixa i el patiment en ells.

Alguns pensareu que davant d’una desgràcia global és millor la ignorància a la veritat. Tingueu raó o no, el cert és que en aquest món no es preocuparen de res que no fos exclusivament terrenal, i així foren sorpresos, amb actituds despreocupades que de l’altra manera haurien estat de desesperació a l’entendre que el final era imminent.

L’únic problema de la ignorància és que ens desarma davant la realitat, que tard o d’hora s’acaba creuant en el nostre camí, i quan ens topem amb ella acostuma a exigir el seu tribut, en forma de conseqüència.

El tribut en aquest món ha estat deixar a milers de vides a mig fer. Actes bons, dolents, egoistes, irracionals o passionals, han estat arrencats d’arrel, captant la seva essència un efímer instant, per acabar eradicant-los poc després, permetent així que el No-Món entri definitivament a escena.

Existeix un món on no hi ha món, ja que ha deixat d’existir mentre tu llegies aquestes línies.