Destrucció Expansiva 03

Tercera entrada d'aquesta mini-saga.

Imaginem que tornem al món on una substància alienígena ha començat a menjar-se químicament tot el que entra en contacte amb ella, expandint-se ràpidament de forma imparable i vertiginosa.

Comprovar que la massa no pot engolir l’aigua, ha estat tot un bàlsam per als humans, i de pas una injecció de moral per no rendir-se davant una situació que es creia caòtica, i que ho continua sent. Que no ataqui l’aigua, no vol dir que no ataqui al fons marí, tot un ecosistema que s’esfondra amb un mutisme dantesc, sota la mortal abraçada d’aquella massa que no té compassió de res.

-Només hem guanyat temps! –aquest és el crit unànime de la societat, conscient que sense els nutrients que ofereix el fons marí, la vida al mar s’anirà extingint ràpidament.

No és estrany doncs, que els científics de tot el món continuïn donant voltes a com poder atacar a la massa. És precisament en un d’aquests encontres, on s’han preguntat què passa amb la substància un cop ha arrasat un entorn.

Tots han coincidit que la millor manera d’obtenir respostes, és duent a terme experiments. I per aquesta ocasió, de nou s’ha acabat utilitzant animals.

Amb helicòpters distribuïts per diversos punts de la massa, s’ha baixat a animals fins a deixar-los al damunt d’ella. Amb terror s’ha comprovar, que és com deixar-los enmig d’unes arenes movedisses. L’animal en qüestió, des de l’escarabat més petit, fins al cavall més gros, han estat absorbits. Per molts esforços que fessin cap d’ells n’ha pogut fugir. Només n’hi ha un que no ha acabat engolit per la massa.

L’excepció ha estat un pobre ximpanzé, al que han baixat com tota la resta, i que un cop damunt la massa, s’ha començat a enfonsar seguint el guió original. Intentà córrer, però no li serví de gaire, ja que a cada nova passa s’enfonsava una miqueta més. Quan ja semblava que seguiria el mateix destí que tots els altres, des de l’helicòpter han començat a tensar la corda que encara unia el tòrax del ximpanzé amb l’aparell volador.

L’objectiu era fàcil, descobrir si una vegada s’entrava en contacte amb la superfície de la massa, l’individuo se’n podia alliberar. La potència de l’helicòpter no li ha posat les coses fàcil a la massa, que continuava obsessionada en engolir a la pressa. Enmig de la disputa, el pobre animal, que cridava de dolor al patir les estrebades de tots dos assaltants. Al final la física ha actuat, i superada la resistència màxima, els ossos i els teixits s’han esquinçat com el paper. La lluita aferrissada ha acabat en empat. La massa ha engolit les cames fins a la cintura. I el tòrax, on l’animal hi duia l’arnés, ha quedat per l’helicòpter.

Un altre fracàs per la expedició científica, que veu impotent com la massa continua guanyant terreny. Estan desesperançats i ja no saben què més inventar. Llavors es quan a través d’un canal militar els informen d’un fet que els desconcerta.

-Ens arriben informacions contradictòries, però segons les nostres fonts, hi hauria civils que han aconseguit perforar l’estructura de la massa!

-De debò?! –repliquen incrèduls.

Doncs sí. Com sempre ha estat la curiositat, la que ha dut als humans a capbussar-se sota l’aigua, quedant a poca distància del fons marí, on la massa continua obrint-se camí. I un d’ells, potser per instint, o potser per ràbia, ha agafat un dels seus arpons de pesca, i l’ha disparat contra la massa. Sorprenentment l’arpó ha perforat la massa uns deu o quinze centímetres i ha quedat allí, completament visible. La massa ni l’ha dissolt, ni l’ha rebutjat.

Ningú ha volgut celebrar aquest petit èxit, fins que centenars d’experiments realitzats en diferents punts de la massa, han constat l’evidència. Només els realitzats dins l’aigua han tingut èxit. A l’exterior, els arpons han rebotat sistemàticament contra la massa i han acabat descansant sobre la superfície, on han estat engolits poc després.

Però en un entorn aquàtic tots els arpons han causat ferida. Una gran victòria anímica tot i desconèixer l’abast real d’aquelles ferides, que algú s’ha afanyat a matisar que potser eren tan superficials com en els humans serien les perforacions fetes per col·locar-hi arracades o piercings. No obstant s’han aferrat a aquest èxit, com a un clau roent. La situació era crítica, i necessiten petites victòries que ajudin a recuperar l’ànim perdut.

El següent pas ha estat clar: Col·locar petits explosius a les puntes dels arpons. Quan les explosions han causat ferides completament visibles sobre la massa, l’alegria que ha provocat en els humans que seguien l’experiment ha estat desmesurada.

Ara tan sols queda esperar a veure si la massa es capaç de regenerar-se una vegada ha estat ferida.

Continuarà…