Sense Petroli

Dedicat a en Ramón per la idea, i a tots aquells que han tingut en algun moment, un tros de plàstic a les seves mans.

Imaginem que existeixi un món on paulatinament s’hagin anat quedant sense petroli. És el final de conte que sempre hem sabut que arribaria, però en aquell món ja és una realitat palpable.

No disposar de petroli ho canvia tot, ja que sense ell els hi manquen els carburants, els plàstics, l’asfalt, i el querosè emprat pels avions com a combustible.

Quedar-se sense un pilar bàsic en les societats actuals, afecta i molt a la manera de concebre i plantejar-se els reptes del futur.

En primer lloc, un món que no disposi de petroli és evident que ha hagut d’aprendre a racionalitzar i ha reutilitzar, transformant una vegada i una altra els vells vestigis del passat, com joguines o tot tipus d’utensilis, donant-los nous usos, una vegada i una altra.

Però no disposar de petroli, no és la fi del món. Com sempre ha passat, la humanitat ha aprés a fer front a aquesta nova realitat. S’han buscat alternatives viables durant dècades, així que ara, el nivell tecnològic és similar al que puguin tenir en altres móns. Han potenciat les energies renovables i els combustibles gasosos. Els metalls han tornat a prendre molta força, substituint el plàstic en moltes facetes del seu dia a dia. Els paviments són creats a base de compostos resinosos i complexes barreges.

Malauradament la producció i manipulació no és tan fàcil com la del petroli, així que tampoc es pot donar solucions a la desorbitada demanda que hi havia abans de la gran crisi del petroli.

Els ciutadans d’aquell món s’han vist forçats a perdre la patologia irracional de llençar tot el que sembla vell, per adquirir un objecte nou, quan l’antic amb prou feines ha estat usat.

Aquí les joguines són apreciades com a tresors i no com a obligacions que uns familiars tenen envers els més petits. Els mòbils es construeixen per durar, i és impensable canviar-los abans que arribin al final de la seva vida útil.

El materialisme obscè i el consumisme incontrolat han perdut pistonada en aquell món. També la contaminació ha reduït la seva marxa. Sense els combustibles obtinguts del petroli, els nivells de CO2 que provoquen l’efecte hivernacle i l’escalfament del planeta s’han estabilitzat. De fet, alguns estudis apunten a que s’ha trobat la manera de reduir-los.

Però no es pas el tema mediambiental el que preocupa a aquella societat. Els materials que havien de substituir el petroli, han acabat sent insuficients. La demanda és molt alta i el ritme de producció lent. Els costos s’han disparat i alguns han començat a especular amb el seu valor.

Quan la crisi del petroli va esclatar, foren molts els que volgueren emigrar cap a altres sectors més profitosos econòmicament. De fet, els més previsors com directius i altres alts càrrecs de grans petroleres, ja començaren a moure fitxa molt abans que les reserves de cru arribessin a zero.

Van estendre el seu poder a tots els àmbits on els seus contactes els van permetre, de tal forma que quan la crisi del petroli esclatà, ells ja tenien moltes altres fonts d’enriquiment.

Com sempre acostuma a passar, qui més patí fou el poble. Una massa encegada a la que s’intentà enganyar fins a l’últim moment, assegurant que les reserves de petroli encara estaven lluny de l’extinció. Una burda mentida que es constatà quan a les gasolineres hi començà a faltar combustible i a les botigues es començaren a disparar els preus de tots els productes fabricats amb plàstic.

Descobrir que de nou els seus governants els havien mentit, no feu més que incrementar el recel cap a ells. Per sort, s’uniren com a poble i decidiren que seguirien endavant, costés el que costés.

El temps els ha demostrat que podien viure sense petroli.