Reis que s’escullen als Dards

Dedicat a tots aquells que voldrien jugar a dards i no els deixen.

Imaginem que existeixi un món on els Reis es trien jugant una partida de dards.

Doncs sí, des de temps immemorial en aquelles contrades es celebren partides de dards per escollir el nou monarca.

Són tants els aspirants que volen optar a tan alt càrrec, que s'han de celebrar diferents lligues per acabar seleccionant els deu millors, que seran els que s'enfrontin en la gran final.

En aquell regne la creença amb la monarquia és absoluta.

No perquè creguin que aquest estament els pugui treure les castanyes del foc en moments difícils, sinó perquè tothom vol viure com un rei. No és estrany doncs que quan algú arriba a ostentar el càrrec, se n'alegrin per ell.  Almenys ha demostrat que sap llançar els dards.

Ara bé, tot i que l'acceptació de monarquia sigui àmpliament recolzada, n'hi ha que qüestionen la manera com s'escull. I és que segons alguns estudis de la zona, les persones dretanes tenen més facilitat que les esquerranes per llençar el dard, i com que això és una manera de condicionar als aspirants, s'oposen a que es continuï utilitzant aquesta prova per escollir al nou monarca. Com a alternativa proposen una elecció per sorteig o la tira de daus, però tals disciplines no tenen massa suport popular ja que es consideren subjectes a que puguin ser amanyades, o que puguin fer trampa.

Per això es continua amb el sistema dels dards. Almenys és força equitatiu.

Però fins quan dura el regnat d'un rei? En aquell món existeix la abdicació?! Sí existeix. I el regnat d'un rei dura fins que algú disconforme amb les seves polítiques o amb la seva persona, el desafia a una partida de dards i perd.

S'han donat casos de reis que ja formen part de la memòria popular, ja que aconseguiren vèncer trenta i quaranta desafiaments, fins que una mala partida, anys després d'arribar al càrrec, els dinamità de la seva privilegiada posició.

Per contra, també han passat a la historia els monarques que menys temps han ostentat el càrrec. El desafortunat rècord el teu un home que just després de guanyar la partida que el convertia en rei, la rival a qui acabava de vèncer el desafià, argumentant que en l'últim tir havia sobrepassat la línea de llançament. El nou monarca, tot just coronat, hagué d'acceptar el repte, doncs era llei, i perdé. La dona es convertí en la nova reina.

Quan un monarca perd la corona immediatament torna a ostentar el treball que exercís abans de ser coronat, ja fos escombriaire, dissenyadora gràfica, metge o qualsevol altra professió.

Al reis sortints no se’ls protegeix amb aforaments ni altres trampes legals, ja que es creu que tothom ha de ser responsable dels seus actes. El privilegi de ser rei es considera part de la vida, com les apostes en un joc, o el premi d'una loteria.

I és que s'ho prenen molt seriosament això de ser rei. S'entrenen des de petits, hi ha dietes especials i exercicis de tot tipus per enfortir dits i braços. La gent va carregada amb sarrons amb dards i juguen sempre que en tenen ocasió. Evidentment els tenen personalitzats. Uns els volen més lleugers, altres més pesats. Hi ha milers de teories i no totes elles verificades. Tot i així es continuen transmeten de generació a generació.

Uns fins i tot, el dia abans de les competicions mengen all. No pas perquè tingui cap propietat especial, sinó perquè la seva ferum pot acabar descentrant al rival.

Tot s'hi val per guanyar una corona.

El sistema per escollir el nou monarca pot semblar d'allò més incoherent i poc ortodox, ja que no es té en consideració cap altra valia que no sigui el llançament de dards. En aquesta prova no importa pas si els aspirants són uns abnegats en estratègia militar, que no coneguin les realitats del regne per haver viscut a fora, o no es sàpiguen fer el nus de la sabata.

Però si ho analitzeu fredament, veureu que és tan incoherent com en altres móns on no deixen regnar a les dones, o els ciutadans no poden escollir entre el model de societat que volen.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.