Oblidar-se de llegir

Dedicada a l’Anahi, per proposar-me reptes d’allò més divertits.

Imaginem que existeixi un món on la gent de sobte és incapaç de llegir. No, de debò, us repto a que feu l’esforç d’imaginar-vos com seria mirar un text que fins a uns segons abans es mostrava clar i intel·ligible, i de sobte assimilar-lo com un impossible, on les lletres són figures estranyes sense cap sentit especial.

Qui més qui menys ha experimentat aquesta sensació, contemplant un text escrit amb algun idioma que no domina. Però aquí el vertigen que causa aquest trauma, és cent mil vegades pitjor.

Imagineu els pobres infeliços, repassant una per una cadascuna de les seves vocals i consonants, símbols, kanjis o números. És igual l’idioma emprat, tots han sucumbit a l’oblit.

Aquell món seria devastador.

La primera generació de persones post incident conservaria les paraules, i com que la oïda funciona prou bé, podrien comunicar-se oralment. Entenen el concepte de “casa”, i saben que la C, la A i la S eren instruments que s’empraven per comunicar-se, però ja no recorden el concepte de vocals i consonants i no poden pronunciar les lletres de forma individual. El seu cervell ha tancat les portes a allò que ens ha fet créixer com a espècie i ens ha dotat de cultura.

És evident que als pocs mesos d’haver patit l’incident, encara amb el record fresc de com era el seu dia a dia abans de la catàstrofe, s’intentaria recuperar de nou l’escriptura, o si mes no establir algun sistema que els permetés comunicar-se eficientment, però cada vegada que ho intentessin es quedarien amb el llapis, boli, o tecla de l’ordinador, immòbil, sense saber exactament què fer.

El cop anímic que suposaria per tota la humanitat un trauma com aquest, és impossible d’assimilar. De sobte els sistemes de missatgeria més emprats del món, serien pantalles indesxifrables. Les llargues comunicacions que es mantenien amb els amics, haurien quedat obsoletes, i s’hauria de recórrer a les trucades, videoconferències, o a les trobades als bars, per xerrar.

També la immensa majoria de pàgines web perdrien la seva força, sent útils simplement aquelles que oferissin imatges, vídeos o música. La primera generació post-incident, encara recordaria de memòria les pàgines més freqüents a les que solia connectar-se així que podria discernir quines eren servibles i quines no.

Els programadors, amb el seu llenguatge universal d'uns i zeros, seguirien el mateix camí i es veurien abocats al precipici de l'oblit. Sense ells la informàtica moriria.

Però sens dubte el drama més gran el trobaríem a les Biblioteques. El gran cementiri del coneixement, que disposaria d’unes relíquies indesxifrables, que amaguen el secret de la humanitat. Allà hi hauria els autèntics tresors que han forjat la societat de la que gaudeixen allà. Però tot quedaria perdut. La gent podria intentar transmetre l’emotivitat d’un llibre, mirar-ne l’adaptació cinematogràfica si hi era, o escoltar-ne la radiofonia.

Bàlsams íncipits i insuficients. La pèrdua del coneixement literari seria catastròfic.

La segona generació, que hauria après exclusivament d’Oïda, viciaria molt més el llenguatge. El simplificaria.

A l’accedir al buscador escriuria de memòria només aquelles pàgines que els haguessin transmès. O provarien sort teclejant a cegues unes quantes lletres i esperar que la recerca intel·ligent del buscador assimilés el que s’havia escrit i oferís la seva lliure interpretació.

A partir de la tercera generació, on el sistema d’aprenentatge encara s’hauria viciat i simplificat més, es començaria a veure que hi havia una necessitat real de trencar amb el passat. Que els seus mètodes ja no servien (la gran majoria d’ordinadors, tablets i mòbils ja no funcionarien) i que potser era moment de crear algun llenguatge, per simple que fos, que els permetés comunicar-se sense limitacions.

Tornaria a aparèixer el llenguatge per gestos i símbols i es reiniciaria el procés d’evolució de la comunicació.

Cent generacions després <hº*d[.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.