Distorsionant la veritat

Dedicat a tots aquells que pateixen els efectes de la manipulació.

Imaginem que existeixi un món on els governants i els mitjans de comunicació distorsionen la veritat segons els seus propis interessos.

Sí, ja sé que en molts móns aquesta realitat és una pràctica coneguda i fins i tot més habitual del que es desitjaria, però allí, on xoquen els interessos de tres grans famílies, la manipulació agafa revolades d'escàndol. Per començar, només ells disposen de les eines per emmascarar la veritat. El poble, centrat exclusivament en el conreu de la collita, i la cria de bestiar, percep la realitat que al final del dia escolten per la radio o la televisió.

El Carnaval és l'única època de l'any on es permet que aquelles tres grans regions es relacionin, de fet fins i tot celebren una cavalcada conjunta, per mostrar als altres la grandiloqüència del regne al que representen.

Però ai l'as, aquest any s'ha produït la tragèdia, la comparsa que havia d'acudir en representació a una de les famílies s'ha posat tota malalta, després que els seus membres s'hagin intoxicat amb el menjar i ara pateixin els efectes d’una grip intestinal.

Els representants de la família, amb els mateixos símptomes que els membres de la comparsa, han estat a punt de renunciar a la seva plaça. Però això els hauria fet quedar com els desertors, així que en una reunió exprés s’ha decidit enviar a un grup de vilatans del poble.

-La funció és aquesta tarda! És impossible que aquests tòtils tinguin temps d'aprenedre's la coreografia!

Però tot i els dubtes han reunit als vilatans escollits i se'ls intenta donar quatre premisses bàsiques, tot i que entre crits i corredisses per arribar al bany la planificació acaba deixant molt que desitjar. La premissa que els queda clara és que tots els espectadors han de copsar la grandiositat de la seva regió.

Tot i els esforços dels vilatans, la desconfiança més visceral s’apodera dels membres de la família que no es fien ni un pèl d'aquella colla de gamarussos, així que al final un dels coreògraf decideix formar part de la comparsa, tot i la severa indisposició que pateix.

Evacua abans de començar la marxa, i un cop iniciat l’espectacle demostra prendre la iniciativa quan la resta necessita una referència per no desentonar. Tot i les presses en la preparació, hi ha un moment en el que els membres de la família creuen que la desfilada serà un èxit. La comparsa es mostra animada, organitzada i unida, però de sobte tot canvia. El que comença com un pessigolleig es converteix en huracà. El rostre del coreògraf es torça en un gest evident de patiment. Ho intenta dissimular respirant i obligant-se a calmar, però la suor freda ja banya el seu front. Contrau tot els seus músculs i s’obliga a continuar ballant. S’ha de reconèixer que la seva dedicació i professionalitat és extraordinària.

Ja veuen l’escenari al final del carrer principal, on la cavalcada arribarà a la fi, però en aquells moments dos cents metres semblen un món.

El seu cos flaqueja. La respiració és el més important. Malauradament tot té un límit i el del coreògraf és superat després de l’enèsim recargolament de budells.

Diversos fotògrafs aconsegueixen captar eternament aquell instant amb fotografies, i molts dels allí perceberen la ferum que l’acompanya.

Ha estat notícia a les tres regions, però tal com us he dit, en aquella societat acostumada a deformar la realitat els titulars acaben tenint molt poc en comú.

Els implicats evidentment eludeixen el tràgic desenllaç i afirmen que la calcada va ser un èxit, mostrant imatges del principi de la rua.

Els organitzadors del carnaval, molt ofesos, asseguren  que una de les famílies invitades insulta i desafia al govern, cagant-se a la cara del nostre poble. I apareix una foto, des de l’angle adequat, on sembla que el pobre coreògraf s’estigui cagant a la cara d’un dels espectadors.

La tercera família en discòrdia assegura que amb aquest acte de desafiament i revel·lia, els que s’han cagat han mostrat el seu rebuig a l’antiga aliança que tenien amb la família organitzadora, evidenciant de retruc la seva predisposició a obrir negociacions amb ells.

Tots escombren cap a casa.

El cert és que ni la cagada va ser amb el cul al aire, ni tenia un objectiu prefixat i ni la pudor tan insuportable com s'ha dit. Però en aquell món on la rivalitat entre clans és històric, aquell fet s'enfocarà des de tots els angles possibles.

Per alguna cosa ha de servir la distorsió de la realitat.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor.