Vacances Hibernades

Dedicada a tots aquells que necessiten vacances urgentment.

Imaginem que existeixi un món on les persones tenen la necessitat fisiològica d'hibernar com els óssos. Ells ho consideren unes vacances forçades, però més aviat sembla un càstig diví. Allà cada any després de la quarta lluna del setè mes, els humans, vulguin o no, entren en un son profund i hipnòtic que els mantindrà adormits durant trenta dies.

Al llarg d’aquest interval no menjaran, ni orinaran, ni faran les seves necessitats.
Per això el lloc on es quedin adormits resultarà primordial, ja que si escullen malament es poden trobar que la seva caravana se la endut una riada. Que la casa al bosc ha quedat atrapada enmig d’un incendi forestal que ha arrasat amb tot, o que l'estufa de la llar ha incendiat el pis degut a una mala combustió. Fins hi tot un terratrèmol pot haver causat estralls en una determinada zona de la ciutat. Drames tot ells, a que els habitants d'aquell món ja han hagut de fer front en innumerables ocasions. Per això la gent és tan curosa a l'hora d'escollir el lloc on hibernar. Primordial que no estigui dins una zona sísmica, tampoc envoltat de natura. Una casa normal, però d'on s'eliminen tots els perills potencials que puguin causar curtcircuits, mala combustió o qualsevol altra desgràcia aparentment menor, però que passats trenta dies, hagi pogut esdevenir catastròfica.

Hi ha fàbriques que per la seva dependència de mà humana, s'han de tancar completament durant aquest mes.

Altres que gràcies al seu grau de sofisticació o el seu grau de necessitat, com poden ser les elèctriques, ja s'han empescat la manera de fer que rutlli, amb sistemes intel·ligents programats per buscar i solucionar qualsevol problema que sorgeixi a la xarxa.

Imagineu-vos el mal que pot fer si un dels generadors s'espatlla i deixa sense llum a tota una ciutat. Imagineu les tones de menjar que es faran malbé en bars, restaurants i llars privades. Imagineu la pudor que generarà aquesta podridura, i el munt d'insectes, rates o gossos que atraurà.

Però la situació encara pot ser més greu. Penseu en tota aquella gent que està esperant una operació, o que per culpa d'un greu accident està a la taula d'operacions quan arriba la primera nit d’hibernació.

Els metges, conscients de la urgència, faran mans i mànigues per salvar-li la vida, resistint ni que sigui amb fàrmacs la son que els envaeix. Amb aquest sistema com a molt guanyaran quatre hores. Si es desplomen adormits abans d'enllestir, quan es despertin passats trenta dies, es trobaran el cadàver d'aquella persona a la que havien intentat salvar.

Les vacances forçades cada any provoquen una greu purga. Molta gent de la tercera edat, que ja no està preparada per resistir el gran període de fam, sofrirà un col·lapse que ningú socorrerà.

Quan els trenta dies han passat la gent es desperta i assumeixen amb resignació l'alt preu que els ha tocat pagar.

Sempre hi ha coneguts més o menys pròxims que no ho acaben resistint.

Però no tot són experiències traumàtiques. Hi ha enamorats que es queden adormits amb les mans entrellaçades i es desperten trenta dies més tard en la mateixa posició. També hi ha empreses especialitzades que garanteixen la hibernació en cabines especials, i mil sistemes més, menys sofisticats i escandalosament més barats.

Els nadons també hibernen però ells no resistirien tot un mes sense alimentar-se així que allí s'han empescat dues opcions. Una és deixar-los en incubadores intel·ligents que els subministraran els aliments bàsics i els drenaran els residus, i l'altra és optar per una opció més natural que consisteix en que els nadons acabats de néixer, quedin enganxats al pit de la mare i s'alimentin de la llet materna cada vegada que en sentin un desig.

Passats els trenta dies, els humans desperten. Ho fan de forma progressiva però amb un interval màxim de cinc hores.

Per als supervivents haver superat la hibernació, és com haver vençut al drac invisible de la purga. Una prova de foc que la seva naturalesa els posa i que de nou han superat. Per això organitzen una gran celebració tan bon punt la hibernació s'acaba. Celebren la victòria i la vida. A més, és l'excusa perfecta per començar a recuperar part de tot el pes perdut.

Com us podeu imaginar, els que agraeixen més aquella hibernació forçada, són totes les altres espècies que els humans assetgen amb les seves polítiques destructives. Fins hi tot el planeta respira millor durant aquells dies.

Llàstima que amb la primer lluna del novè mes, tot torni a la rutina.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor

El pastís perfecte

Dedicat a tots els que els hi agradin els dolços (i als qui no!).

Imaginem que existeixi un món on existeix el pastís perfecte. Aquell que s’adequa a les necessitats i gustos de qui el menja. Sembla impossible, però permeteu-me que us parli d'ell.

En aquell món han inventat una substància gelatinosa capaç de modificar-se a l’instant en funció del gust que desitgen o esperen del pastís, de tal manera que ni que diverses persones estiguin compartint el pastís, cap d'elles notarà el mateix gust de l'altre. Perquè per uns, el pastís perfecte ha de tenir més sucre. Per altres ser més àcid. Per uns no ha de tenir pràcticament calories, per altres ha de ser d'allò més pesat.

Milers de variables teòricament impossibles de satisfer a la vegada.

Però aquest pastís ho ha aconseguit.

De fet, fins i tot és capaç d'anar variant el gust i la textura a mesura que s'ingereix. Perquè si el subjecte que l’està menjant, nota que el gust de xocolata és massa intens, el pastís s’anirà regulant fins que sigui molt més espumós i amb un toc a vainilla o a qualsevol altra cosa.

Però al contrari del que us creieu, al darrera d’aquest gran disseny no hi ha cap xef de primer nivell. Tal obra de màgia, s'ha pogut concebre gràcies a la tecnologia. Sí, sí, heu llegit bé. Aquest prodigi ha estat creat per investigadors en un laboratori.

Com va sorgir la idea?! Doncs al director del projecte li van detectar excés de sucre i colesterol. Era un enamorat dels dolços i davant la prohibició tàcita dels doctors a que continués amb aquella dieta, va optar per no resignar-se a la seva sort i iniciar una investigació que canviaria el curs de la història.

Ara fa tres anys que l'invent ha arribat al gran públic i les vendes en tot el món l'han convertit en l'home més ric d'aquell planeta.

El meravellós invent que ha canviat el món consisteix en un petit xip que col·locat en un punt precís del crani, percep els desitjos de la persona, i els transmet a unes nanopartícules artificials que són capaces de combinar-se i interactuar per tal que la persona en qüestió es pensi que està menjant una mousse de llimona, un Sacher ó qualsevol altra excentricitat.

L'invent ha estat un èxit i no presenta efectes secundaris. Ha patentat la textura gelatinosa i el xip, venent-los a preus relativament assequibles.

Per celebrar el feliç aniversari, l'investigador ha decidit saltar-se el règim estricte que segueix i menjar-se un pastís autèntic.

La ironia resideix, en que després de la primera mossegada s’ha quedat trasbalsat: És molt més dolent del que recordava. No té ni punt de comparació amb el pastís artificial.

Aquest és el problema d'acostumar-se al millor… fa avorrir a la resta.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

2 Anys imaginant

Ja fa dos anys que es va iniciar l'aventura d'aquest bloc (com passa el temps!), i el balanç no podria ser més positiu. Ja supera les 7.000 visites!!! XD
Arrancant de zero, s'ha anat consolidant. Per aquí hi han passat móns de tot tipus. Un món sense futbol, un altre amb formigues catalanes, o fins i tot algun on els Reis es trien jugant a dards. Ens hem preguntat qui era Déu i hem escoltat els punxa-llibres.
És un autèntic plaer poder compartir un nou món amb tots vosaltres cada vegada que penjo una entrada.
Què li demano al següent any?! Doncs que aquest bloc continuï creixent en lectors, ja que vosaltres sou l'aigua que alimenta l'arbre.
Gràcies per deixar-vos caure de tant en tant per aquí, i no dubteu a proposar nous temes per aquest tercer any!!
La premissa és la de sempre: Imaginem que existeixi un món...

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Reis que s’escullen als Dards

Dedicat a tots aquells que voldrien jugar a dards i no els deixen.

Imaginem que existeixi un món on els Reis es trien jugant una partida de dards.

Doncs sí, des de temps immemorial en aquelles contrades es celebren partides de dards per escollir el nou monarca.

Són tants els aspirants que volen optar a tan alt càrrec, que s'han de celebrar diferents lligues per acabar seleccionant els deu millors, que seran els que s'enfrontin en la gran final.

En aquell regne la creença amb la monarquia és absoluta.

No perquè creguin que aquest estament els pugui treure les castanyes del foc en moments difícils, sinó perquè tothom vol viure com un rei. No és estrany doncs que quan algú arriba a ostentar el càrrec, se n'alegrin per ell.  Almenys ha demostrat que sap llançar els dards.

Ara bé, tot i que l'acceptació de monarquia sigui àmpliament recolzada, n'hi ha que qüestionen la manera com s'escull. I és que segons alguns estudis de la zona, les persones dretanes tenen més facilitat que les esquerranes per llençar el dard, i com que això és una manera de condicionar als aspirants, s'oposen a que es continuï utilitzant aquesta prova per escollir al nou monarca. Com a alternativa proposen una elecció per sorteig o la tira de daus, però tals disciplines no tenen massa suport popular ja que es consideren subjectes a que puguin ser amanyades, o que puguin fer trampa.

Per això es continua amb el sistema dels dards. Almenys és força equitatiu.

Però fins quan dura el regnat d'un rei? En aquell món existeix la abdicació?! Sí existeix. I el regnat d'un rei dura fins que algú disconforme amb les seves polítiques o amb la seva persona, el desafia a una partida de dards i perd.

S'han donat casos de reis que ja formen part de la memòria popular, ja que aconseguiren vèncer trenta i quaranta desafiaments, fins que una mala partida, anys després d'arribar al càrrec, els dinamità de la seva privilegiada posició.

Per contra, també han passat a la historia els monarques que menys temps han ostentat el càrrec. El desafortunat rècord el teu un home que just després de guanyar la partida que el convertia en rei, la rival a qui acabava de vèncer el desafià, argumentant que en l'últim tir havia sobrepassat la línea de llançament. El nou monarca, tot just coronat, hagué d'acceptar el repte, doncs era llei, i perdé. La dona es convertí en la nova reina.

Quan un monarca perd la corona immediatament torna a ostentar el treball que exercís abans de ser coronat, ja fos escombriaire, dissenyadora gràfica, metge o qualsevol altra professió.

Al reis sortints no se’ls protegeix amb aforaments ni altres trampes legals, ja que es creu que tothom ha de ser responsable dels seus actes. El privilegi de ser rei es considera part de la vida, com les apostes en un joc, o el premi d'una loteria.

I és que s'ho prenen molt seriosament això de ser rei. S'entrenen des de petits, hi ha dietes especials i exercicis de tot tipus per enfortir dits i braços. La gent va carregada amb sarrons amb dards i juguen sempre que en tenen ocasió. Evidentment els tenen personalitzats. Uns els volen més lleugers, altres més pesats. Hi ha milers de teories i no totes elles verificades. Tot i així es continuen transmeten de generació a generació.

Uns fins i tot, el dia abans de les competicions mengen all. No pas perquè tingui cap propietat especial, sinó perquè la seva ferum pot acabar descentrant al rival.

Tot s'hi val per guanyar una corona.

El sistema per escollir el nou monarca pot semblar d'allò més incoherent i poc ortodox, ja que no es té en consideració cap altra valia que no sigui el llançament de dards. En aquesta prova no importa pas si els aspirants són uns abnegats en estratègia militar, que no coneguin les realitats del regne per haver viscut a fora, o no es sàpiguen fer el nus de la sabata.

Però si ho analitzeu fredament, veureu que és tan incoherent com en altres móns on no deixen regnar a les dones, o els ciutadans no poden escollir entre el model de societat que volen.

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

Sense Esports

Dedicat a tots els que practiquen algun esport.

Imaginem que existeixi un món on la gent no practica esport físic. Però no és pas per mandra sinó per impossibilitat genètica. Allà els cors d'aquells essers són tan fràgils que rebenten a les primeres mostres d'estres. Quan el comptador supera les cent pulsacions per minut, el cor diu prou.

Sens dubte una maledicció que ha condicionat les seves vides. Allà adoren els jocs de taula. De fet, al no tenir referències d'esports físics, doncs tampoc els troben a faltar. Caminen amb calma i viuen la vida a un ritme molt més pausat que altres móns veïns.

Fins i tot l'acte sexual es fa amb una parsimònia digna de cargols. Aquest exercici els porta al límit. S'han de controlar, ja que si la passió del moment els supera, acabaran patint un infart. Allà més del noranta per cent dels infarts són mortals així que no s'ho poden pas agafar a broma.

I aquesta particularitat a que es deguda?! En altres móns podem fer exercici perquè des dels inicis hem hagut d'utilitzar tot el nostre potencial ja sigui per caçar una presa o per fugir d'una amenaça. Allà en aquell món mai s'han sentit amenaçats per això no han desenvolupat aquesta resistència física.

Ara bé, les coses estan canviant. Que no puguin practicar esports no vol dir que no tinguin l'esperit competitiu nedant per les seves venes. Fa poc ha aparegut una nova modalitat. Li diuen la cursa de la mort. Consisteix a posar a dos presos en un circuit tancat i fer-los córrer fins que un d’ells mor. Han de mantenir un ritme constant i per assegurar-se’n, els col·loquen uns braçals que provoquen descàrregues quan es corre a menys de set kilòmetres l’hora.

Les curses acostumen a durar pocs minuts, ja que davant un esforç improvisat el cor es dispara. En els millors dels casos durarà deu minuts. Aquest és el temps que tarda algun dels seus cors malacostumats a dir prou.

Quan un dels dos corredors cau, l’èxtasi entre els assistents es desferma. Hi ha apostes que fan molt més interessant aquell esport. I davant la possibilitat que els dos candidats acabin patint un atac de cor per l’esforç realitzat, perd el primer que l’hagi patit.

Si hi ha un dubte raonable, es considerarà empat i els beneficis se’ls quedarà la banca.

El que ells no saben és que l'evolució acaba de ser activada. Això vol dir que si es continua amb aquesta competició potser d'aquí cinc o deu segles els descendents d'aquests pioners estaran preparats per practicar algun esport o caçar les seves preses, i els descendents d’aquells que ara contemplen còmodament asseguts a els pobres desgraciats, hauran de córrer per salvar la seva vida, patint innumerables infarts fins que l’evolució els faci entendre que necessiten un cor més fort.

 

PD: Aquesta imatge té drets d'autor.

La sabata somniadora / El zapato soñador

Entrada Bilingüe.

Dedicat a la pel·lícula “Snowpiercer” (Rompenieves), per oferir un gran distopia dels nostres temps.

Dedicado a la película "Snowpiercer" (Rompenieves), por ofrecer una gran distopía de nuestro tiempo.

Imaginem que existeixi un món on una sabata vol ser un barret. Sí, ja sé que pot sonar estrany i ridícul però és així. La sabata que durant tota la seva vida ha estat patint el desgast de les petjades, que es mullava quan plovia i que veu el món des d'arran del terra, ha decidit que ja n'hi ha prou. Vol gaudir d'una posició més elevada. Vol contemplar el món des del punt més privilegiat, sense cap altra funció que protegir els cabells del sol.

“Però una sabata no està feta per ser un barret. No té la forma exacta i no compliria pas amb les necessitats de qui la du" li repliquen intransigents les altres peces de vestir.

Tot i així la sabata sap que, en el fons, tots aquells atacs i l’ímpetu constant de desacreditar el seu somni tan sols obeeixen a la por que senten les altres peces.

Si el seu somni triomfa, potser obrirà el camí per tal que els pantalons es vulguin convertir en bufanda o els mitjons en orelleres.

Els de baix sempre miren cap amunt amb desig. Els de dalt, en canvi, no acostumen a plantejar-se canvis, doncs la seva posició és suficientment còmoda com per no voler passar-se a embrutar les mans.

-Imaginem que totes les peces de roba volguessin ser un barret. Qui decidiria quina de les peces era l'escollida?

El barret s’escuda en el fet que la vestimenta acabaria escollint-se sota la llei del més fort, i això als que són minoria no els interessa pas. Tot té el seu lloc. Així es decidí a la fàbrica tèxtil. Un capritx del destí on el filament marcà la seva sort. Una sabata és una sabata i un barret és un barret.

Però tals argumentacions no convencen a la sabata. Sí, ha estat dissenyada per embolcallar el peu i protegir-lo davant les adversitats, tot i així ningú ha dit que un barret no pugui acabar fent de sabata. Sona estrany, però la moda canvia de tendències i el que avui és norma, demà és caducitat.

La sabata està cansada de ser la que dur el pes de tot el cos. No li agrada notar els mitjons suats, o els peus nus bullint de calor. La pols en suspensió l’embruta i gairebé mai se’n recorden d’ella per netejar-la. Vol saber què es sent ocupant un altre lloc en tot aquell engranatge. Sap que si surt malament, sempre té temps de tornar a ocupar el lloc de sabata. Però és una somniadora, i vol creure que un futur diferent és possible.

Si els mitjos poden ser guants, les sabates poden ser corbata, arracades o barrets. Ella ho creu amb tot el seu cor.

El barret somriu hipòcrita però inquiet. No està disposat a perdre la seva hegemonia. Ell ha nascut per cobrir els cabells i contemplar-los a tots des de la distància. És l’única cosa que sap fer i l’aterra el sol fet de plantejar-se una alternativa. Per sort de moment compta amb el suport de camisetes, jaquetes, bufandes i tants altres vestimentes acomodades que tampoc volen perdre el seu estatus.

Però el destí és capritxos, i alguns ja comencen a témer el dia que una nova tendència en moda marqui que les sabates poden utilitzar-se com a barrets.

Què passarà llavors?

El barret no s’ho vol ni imaginar!

************

Imaginemos que exista un mundo donde un zapato quiere ser un sombrero. Sí, ya sé que puede sonar extraño y ridículo pero es así. El zapato que durante toda su vida ha estado sufriendo el desgaste de las huellas, que se mojaba cuando llovía y que ve el mundo desde ras del suelo, ha decidido que ya es suficiente. Quiere disfrutar de una posición más elevada. Quiere contemplar el mundo desde el punto más privilegiado, sin otra función que proteger el cabello del sol.

"Pero un zapato no está hecho para ser un sombrero. No tiene la forma exacta y no cumpliría con las necesidades de quien la lleva" le replican intransigentes las demás prendas de vestir.

Aún así el zapato sabe que, en el fondo, todos esos ataques y el ímpetu constante de desacreditar su sueño sólo obedecen al miedo que sienten las otras piezas.

Si su sueño triunfa, quizá abrirá el camino para que los pantalones quieran convertirse en bufanda o los calcetines en orejeras.

Los de abajo siempre miran hacia arriba con deseo. Los de arriba, en cambio, no suelen plantearse cambios, pues su posición es suficientemente cómoda como para no querer pasar a ensuciarse las manos.

-Imaginemos que todas las prendas quisieran ser un sombrero. ¿Quién decidiría cuál de las piezas era la elegida?

El sombrero se escuda en que la vestimenta se terminaría escogiendo bajo la ley del más fuerte, y eso a los que son minoría no les interesa. Todo tiene su lugar. Así se decidió en la fábrica textil. Un capricho del destino donde el filamento marcó su suerte. Un zapato es un zapato y un sombrero es un sombrero.

Pero tales argumentaciones no convencen al zapato. Sí, ha sido diseñado para envolver el pie y protegerlo ante las adversidades, aún así nadie ha dicho que un sombrero no pueda acabar haciendo de zapato. Suena extraño, pero la moda cambia de tendencias y lo que hoy es norma, mañana es caducidad.

El zapato está cansado de ser el que lleve el peso de todo el cuerpo. No le gusta notar los calcetines sudados, o los pies desnudos hirviendo de calor. El polvo en suspensión lo ensucia y casi nunca se acuerdan de él para limpiarle. Quiere saber qué se siente ocupando otro lugar en todo aquel engranaje. Sabe que si sale mal, siempre tendrá tiempo de volver a ocupar el lugar de zapato. Pero es un soñador, y quiere creer que un futuro diferente es posible.

Si los calzetines pueden ser guantes, los zapatos pueden ser corbata, pendientes o sombreros. Él lo cree con todo su corazón.

El sombrero sonríe hipócrita pero inquieto. No está dispuesto a perder su hegemonía. Él ha nacido para cubrir el pelo y contemplarlos a todos desde la distancia. Es lo único que sabe hacer y le aterra el solo hecho de plantearse una alternativa. Por suerte de momento cuenta con el apoyo de camisetas, chaquetas, bufandas y tantos otras vestimentas acomodadas que tampoco quieren perder su estatus.

Pero el destino es caprichos, y algunos ya empiezan a temer el día en que una nueva tendencia en moda marque que los zapatos pueden utilizarse como sombreros.

¿Qué pasará entonces?

¡El sombrero no quiere ni imaginarselo!

Evacuant un món / Evacuando un mundo

Entrada bilingüe

Dedicada a tots aquells que amb els seus actes s’esforcen a evitar un canvi climàtic que ja patim, però que encara podem vèncer.

Dedicada a todos aquellos que con sus actos se esfuerzan en evitar un cambio climático que ya padecemos, pero que todavía podemos vencer.

************

Imaginem que existeixi un món on hagin d'abandonar el seu planeta després d'esgotar-ne els recursos que posseïa.

Un problema de superpoblació, afegit a una sobreexplotació dels recursos i a una política mediambiental autodestructiva, han fet que el planeta sigui incapaç de regenerar tots els recursos que aquella societat reclama.

S’han talat boscos, s’ha buidat el mar de peixos i s’han contaminat rius i cels. S’ha maltractat tant l’ecosistema, que el canvi climàtic ja fa temps que és evident i acusat.

Després de dècades esforçant-se per redreçar la situació, la tragèdia els ha acabat superant. Sequeres, fam, racionalització dels aliments bàsics, disturbis i mort.

Es creien l’espècie superior d'aquell planeta, i acabaran exterminats com una simple formiga, sota la indiferent bota de la natura. El món es reinventarà, s’adequarà a les llargues estacions calentes i a l'escassetat d'aigua. Forjarà una nova vegetació capaç de sobreviure al gèlid hivern i de pas farà més resistents als éssers que aconsegueixin sobreviure. Però l’espècie dominant en aquell planeta, superada per la seva supèrbia i acostumada a tenir-ho tot mastegat, passarà penúries per intentar sobreviure. Alguns ho aconseguiran, sempre hi ha exemplars que sobreviuen miraculosament, però la gran majoria sucumbirà a la gana, la falta d'aliments i a la destrucció de la vida tal com la coneixen.

La ironia de tot això és que la generació que patirà en major mesura aquestes conseqüències, no en té cap culpa de les decisions que dècades i segles abans van prendre els estúpids sectors governants d’altres contrades. Per aquells empresaris, banquers, inversors o polítics, el primordial era buscar un benefici immediat a costa de tot i tothom, sense importar els danys col·laterals. No es previngué i ara es paguen les conseqüències.

La calor i la sequera ja han causat milions de víctimes. Abans que arribi una nova onada de calor extrema que causi més morts, han decidit cremar l'últim cartutx.

Buscaran el seu futur lluny del seu planeta.

Marxen per no tornar mai més. Bé, de fet s’aferren a l’esperança que potser alguna de les generacions futures podrà tornar, però tots ells saben que la seva llar passaran a ser naus fredes i poc confortables pensades per sobreviure, però no pas per aportar els mateixos privilegis que hi havia.

Aquell món ha canviat, i la societat també ho haurà de fer.

No hi ha naus per tothom, i tots els que volen marxar no poden. També hi ha molta gent que no té cap intenció d’abandonar la terra que els va veure néixer i es quedaran allí fins que la mort els reclami.

Cada dia es produeixen enlairaments des de diversos punts del planeta. S’han firmat acords de col·laboració i la evacuació ara és una prioritat.

La nostàlgia assalta a tots aquells que embarquen en les naus poc abans d’abandonar el planeta. Pensen en el que deixen enrere i en el que els espera al davant. S’obliguen a creure que el futur fora de les seves fronteres serà possible. Que les escasses colònies repartides per planetes pròxims, seran suficients per abastir la gran demanda que en breu necessitaran.

Resen per que així sigui, i lamenten que la lògica no hagués estat prioritària a l’hora de prendre decisions en temps passats.

De bona gana agafarien als seus avantpassats i els farien contemplar el planeta moribund que els han deixat. Condemnant-los a ells al patiment que aquella societat ha de sofrir. Han vist morir a familiars i amics, mentre buscaven a contrarellotge una solució. Els ancians i nadons semblen ser les víctimes preferides del canvi climàtic. Milions de morts, també en països altament desenvolupats, que s’haurien pogut evitar si quan encara hi havia marge s’hagués pensat una mica més amb el cap i no tant amb la butxaca.

Però ara per ells això ja no és cap consol. Moriran en una nau enmig de l’espai, escapant d’una mort segura i perseguint un somni que els han obligat a viure, maleint a aquells que van destruir el seu planeta.

Aquesta imatge té drets d'autor / Esta imagen tiene derechos de autor

************

Imaginemos que exista un mundo donde tengan que abandonar su planeta después de agotar los recursos que poseía.

Un problema de superpoblación, sumado a una sobreexplotación de los recursos y a una política medioambiental autodestructiva, han hecho que el planeta sea incapaz de regenerar todos los recursos que aquella sociedad reclama.

Se han talado bosques, se ha vaciado el mar de peces y se han contaminado ríos y cielos. Se ha maltratado tanto el ecosistema, que el cambio climático ya hace tiempo que es evidente y acusado.

Tras décadas esforzándose para enderezar la situación, la tragedia les ha acabado superando. Sequías, hambre, racionalización de los alimentos básicos, disturbios y muerte.

Se creían la especie superior de aquel planeta, y acabarán exterminados como una simple hormiga, bajo la indiferente bota de la naturaleza. El mundo se reinventará, se adecuará a las largas estaciones calientes y a la escasez de agua. Forjará una nueva vegetación capaz de sobrevivir al gélido invierno y de paso hará más resistentes a los seres que logren adaptarse. Pero la especie dominante en aquel planeta, superada por su soberbia y acostumbrada a tenerlo todo masticado, pasará penurias para intentar sobrevivir. Algunos lo conseguirán, siempre hay ejemplares que sobreviven milagrosamente, pero la gran mayoría sucumbirá al hambre, a la falta de alimentos y a la destrucción de la vida tal como la conocen.

La ironía de todo esto es que la generación que sufrirá en mayor medida estas consecuencias, no tiene ninguna culpa de las decisiones que décadas y siglos antes tomaron los estúpidos sectores gobernantes de otras regiones. Para aquellos empresarios, banqueros, inversores o políticos, lo primordial era buscar un beneficio inmediato a costa de todo y todos, sin importar los daños colaterales. No se previno y ahora se pagan las consecuencias.

El calor y la sequía han causado millones de víctimas. Antes de que llegue una nueva ola de calor extremo que cause más muertes, han decidido quemar el último cartucho.
Buscarán su futuro lejos de su planeta.

Marchan para no volver nunca más. Bueno, de hecho se aferran a la esperanza de que quizás alguna de las generaciones futuras podrá volver, pero todos ellos saben que su hogar pasarán a ser naves frías y poco confortables pensadas para sobrevivir, pero no para aportar los mismos privilegios que había.

Ese mundo ha cambiado, y la sociedad también lo hará.

No hay naves para todos, y todos los que quieren irse no pueden. También hay mucha gente que no tiene ninguna intención de abandonar la tierra que los vio nacer y se quedarán allí hasta que la muerte los reclame.

Cada día se producen despegues desde distintos puntos del planeta. Se han firmado acuerdos de colaboración y la evacuación ahora es una prioridad.

La nostalgia asalta a todos aquellos que embarcan en las naves poco antes de abandonar el planeta. Piensan en lo que dejan atrás y en lo que les espera delante. Se obligan a creer que el futuro fuera de sus fronteras será posible. Que las escasas colonias repartidas por planetas próximos, serán suficientes para abastecer la gran demanda que en breve necesitarán.

Rezan por que así sea, y lamentan que la lógica no hubiera sido prioritaria a la hora de tomar decisiones en tiempos pasados.

De buena gana cogerían a sus antepasados ​​y les harían contemplar el planeta moribundo que les han dejado. Condenándoles a ellos al sufrimiento que aquella sociedad debe sufrir.

Han visto morir a familiares y amigos, mientras buscaban a contrarreloj una solución. Los ancianos y bebés parecen ser las víctimas preferidas del cambio climático. Millones de muertos, también en países altamente desarrollados, que habrían podido evitarse si cuando aún había margen, hubiesen pensado un poco más con la cabeza y no tanto con el bolsillo.

Pero ahora para ellos esto ya no es ningún consuelo. Morirán en una nave en medio del espacio, escapando de una muerte segura y persiguiendo un sueño que les han obligado a vivir, maldiciendo a aquellos que destruyeron su planeta.