Imprimint Bitllets

Dedicat a l'Anna, com a mostra que no tot és el que sembla! Espero que us agradi.

Imaginem que existeixi un món on la gent pugui imprimir els bitllets des de casa seva. A primera vista sembla el somni de molts, i evidentment estarem davant un món força materialista, que vincula el diner a la felicitat. Sent així, la mesura seria d’allò més populista i serviria per crear falses esperances entre la societat, ja que moltes famílies escanyades econòmicament (i també per moltes altres que no ho estan) hi veurien en aquesta possibilitat un autèntic regal.

Però en el hipotètic cas que es donés via lliure a la impressió de bitllets “casolans” i sense control, és evident que la moneda es devaluaria d’immediat. Per això els governants se n’haurien d’empescar alguna.

En aquest món es defensa el benestar material per damunt de tot, per això hi continuen havent classes socials, que lluny d’aproximar-se, cada vegada s’aniran distanciant més i més.

Perquè és cert que es poden imprimir els bitllets des de casa, però la màquina d’impressió, el paper i la tinta han disparat el seu preu, i quina casualitat, que les empreses que els venen, estan emparades pel govern, o són afins a ell. Els rics continuaran sent rics, i els pobres, pobres!

Perquè no ens enganyem, en un món capitalista i materialista, a part d’haver de disposar del poder econòmic, també es necessita mà d’obra que continuï treballant. Per això posarien barreres a la fabricació en massa de bitllets.

Qualsevol ciutadà que visqués una vida sense masses excessos i permetent-se un capritx de tant en tant, podria gaudir de suficients bitllets per viure una bona vida.

Aquell que encegat per la falsa promesa de llibertat econòmica, malgastés en excés i sense previsió, es trobaria que cada cop li seria més complicat poder pagar el paper i la tinta d’impressió, i que els bitllets impresos, ni que fossin els de més alta valoració, no servirien per mantenir el seu ritme de vida, ni a la llarga, poder pagar els nous cartutxos.

Així que en aquell món, les coses no són tan boniques com sembla. És evident que des de petits s’inculca als nens que el control és la base per arribar al final de la carrera amb forces, però molts es creuen més llestos i intenten ser més intel·ligents que el sistema.

Alguns fan inversions perilloses, i és cert que a un percentatge minúscul els hi acaba sortint bé, però a la gran majoria s’acaba estampant, perdent molt més que la seva dignitat.

Altres han començat a imprimir bitllets il·legals, amb paper i tinta no acceptats pel govern. Això és considerat un greu delicte d’estafa i falsificació i està penat per llei. Un departament especial de la Policia s’encarrega de buscar a aquesta gent i dur-los davant la justícia. Els càstigs són exemplars, però la desesperació cada vegada és mes gran, així que són molts els que ho intenten.

Quan són arrestats i jutjats, molts d’ells reconeixen que no van fer bé les coses, que haurien hagut de ser més prudents amb els seus excessos. Demanen clemència i comprensió, però tan sols obtenen negació.

Les normes són iguals per a tothom, així que toca pagar el preu per ser un agosarat. Quina gràcia que els fa escoltar això als repudiats, de boca de fills de papà que mai han sabut què eren les misèries de la vida.

Bé, si acceptem misèries de la vida, com el fet de no poder-se comprar tres cotxes d’alta gamma i un iot, sí… ells també saben el que és patir.

Però tenen raó en una cosa: si els hi segueixes el joc, i vius sense estridències i sense aixecar massa el cap, acceptant les seves lleis per injustes que siguin, podràs arribar a vell amb més o menys dignitat… a menys que el teu fill sigui un eixelebrat, i a tu t’acabin embargant el pis amb setanta-cinc anys.