Gravetat Canviant

Les primeres sol·licituds ja comencen a arribar!!

Comencem la setmana amb el primer post encarregat per vosaltres:

Dedicat a l’Eugeni, perquè la seva imaginació sempre em supera!

Imaginem que existeixi un món on la força de gravetat hi actuï en diverses direccions. Us preguntareu com podria ser possible, si la força de gravetat aquí tan sols és una, i resulta que és l’atracció que fa el nostre planeta per mantenir-nos a tots enganxats a ell.

Doncs bé, hi hauria diferents opcions per aconseguir tal proesa, però jo n’he suposat una, que segurament tingui errors de concepció, però que pel cas, ja ens servirà.

La particularitat en aquest món és que la seva lluna és gairebé tan gran com el propi planeta, fet que provoca que s’atreguin i s’acostin mútuament. Tots els habitants d’aquell món han assumit que la col·lisió entre aquests dos cossos és inevitable. Els més optimistes diuen que tardarà dècades o fins i tot algun segle, tot i que experts independents i crítics amb les previsions teòriques acceptades per la majoria, afirmen que l’atracció mútua fa augmentar la velocitat a cada metre que s’acosten. I segons ells, això només els deixa uns deu o quinze anys de marge.

En aquest cas, planeta i satèl·lit generen forces d’atracció tan fortes entre sí, que han aconseguit superar la força de gravetat del propi planeta. Evidentment els habitants d’aquell món en pateixen les conseqüències a diari, amb l’afegit que al ser el satèl·lit del planeta, l’enorme lluna també gira al seu voltant.

Això és el que fa variar la gravetat en aquell planeta.

Davant d’aquesta realitat, la gent s’ha hagut d’adaptar a la vida en funció de les fases gravitacionals. Per exemple, les setmanes només tenen quatre dies, tot i que els dies tenen més hores que els nostres. Una setmana correspon al temps que tarda la lluna a donar una volta completa al planeta. Al primer dia de la setmana la força de gravetat és horitzontal i cap a l’esquerra, com si nosaltres ens sentíssim atrets pel sol quan surt per l’est a primera hora del matí. El segon dia, en que la lluna ja ha fet un quart de volta, la gravetat és com la nostra, vertical i cap al centre del planeta. Aquest és un dia cansat per sortir a treballar, ja que a part de l’atracció de la lluna, també perceben la gravetat pròpia del planeta. El tercer dia, quan la lluna ja ha arribat a les nou d’un rellotge dels nostres, la força és horitzontal cap a la dreta. Evidentment el concepte de terra, sostre i parets és d’allò més relatiu.

Però se’ns dubte el dia més perillós és el quart, quan el satèl·lit, col·locat a les dotze en punt respecte el planeta, exerceix tanta força, que impulsa a tots els objectes del planeta cap a ell. Podeu imaginar l’onada de terror que es propagà, quan els primers casos de levitacions es començaren a detectar. Fins i tot ara, passats molts segles, de tant en tant es veu volar algun animal o persona elevant-se ingràvid cap amunt.

Per això es va haver de redissenyar el concepte d’arquitectura urbana. Ara totes les ciutats, llars i mobiliari han acabat tenint formes cilíndriques, esfèriques, o una combinació d’elles. Les habitacions no tenen cap angle recte, i el mobiliari, fixat a guies mòbils, es pot anar ajustant en funció del dia de la setmana en el que et trobis.

On ha despuntat més la originalitat ha estat en el disseny de les cuines i els sanitaris, tots suspesos. Han estat fixats a les respectives parets, i gràcies a un sistema força simple, els permet girar sobre el seu eix de la paret, adaptant-se així als canvis de gravetat.

Els grans carrers i avingudes a l’aire lliure han deixat pas a túnels circulars i transparents que comuniquen els edificis i els diferents carrers, perquè la gent pugui desplaçar-se lliurement. El segon dia de la setmana, quan la gravetat és vertical cap al terra, es permet a la gent sortir a passejar a l’aire lliure, però hi ha toc de queda perquè ningú acabi patint el canvi de sentit de la gravetat, sense estar en un entorn controlat.

És una bona vida quan un s’hi acostuma, però és clar, no tot poden ser avantatges. Degut als constants canvis de direcció de la gravetat, les migranyes són terribles i la pell, víctima invisible d’aquest càstig continuat, s’acaba deformant en totes direccions. El rostre d’algú que hagi viscut seixanta anys, té molt poc a veure amb les arrugues que nosaltres patim.

Per sort sempre hi haurà cirurgians plàstics, disposats a ajudar tan com puguin. Per una petita fortuna retornen al rostre la seva joventut perduda. No cal dir que les llistes d’espera per ser tractats són més llargues que per qualsevol altre tractament.

I és que allà, la bellesa és el primer.