Justícia igual per a tothom

Dedicat a en Carlos i en Joan, per ajudar-me a ampliar la perspectiva.

Imaginem que existeixi un món on la Justícia sigui igual per a tothom. Sé que és complicat, i que d’entrada aquesta afirmació desperta el recel generalitzat de molts de vosaltres, però aquí sempre ens hem esforçat en anar una mica més enllà, així que aquesta vegada no serà diferent (tot i que m’ha costat trobar-lo).

És un món senzill, amb les trivialitats de qualsevol altre, però substancialment diferent a la resta. Aquí el poder econòmic està tan repartit, que ningú es considera més que el seu igual. Treballen conscienciats com a grup, i els líders que ocupen el càrrec sempre destaquen per la seva fermesa i integritat.

Tota la vida han proclamat que “Qui governa ha de predicar amb l’exemple” i tantes vegades ho han repetit que s’ho han acabat creient.

En aquest món el propi Delicte, en les múltiples rames que pot aparèixer, és una ofensa a tercers. Per aquesta societat, rebre un suborn és tan humiliant com ser repudiat públicament pel cap d’estat, i tenen la certesa que cap acte queda impune, ja que creuen que la veritat sempre s’acaba sabent.

És cert que en aquest món, els diners i els mercats no tenen el paper tan determinant com en altres móns, però es que tampoc els ho han permès. Ells creuen que haver-se sotmès a les pressions de tercers, només hauria servit per convertir la classe política i les altes esferes, en simples titelles dels designis del capital, uns valors molt pobres, que només hauria evocat a les generacions futures d’aquella societat a la submissió obligada. Per això si oposaren frontalment.

Feia dècades, quan aquella societat es debatia entre acabar sent una més controlada pel poder econòmic, o una completament diferent on l’equilibri social fos absolut, s’optà per aquest segon camí. Es feu pública una llista amb totes aquelles fortunes, entitats, o grups de pressió, que amb els seus gestos havien intentat intercedir en la política o la justícia, anunciant sancions i penalitzacions fins aleshores mai vistes i es sotmeté a escarni públic la seva ofensa.

“Qui governa ha de predicar amb l’exemple… i els qui tenen el poder econòmic també”.

La societat, els boicotejà en massa, fins que demanaren públicament perdó. Però allà no són il·lusos, i saben que les paraules són tan efímeres com el vent. Per això hagueren de rescabalar la seva falta, reinvertint una petita fortuna en obres socials.

I la justícia mentrestant seguia la corrent d’aquest estil. Era directa i no mirava a qui apuntava sinó el delicte que s’havia comés. Periòdicament sortien publicats els noms de persones o empreses que havien estat imputades en un possible delicte, i les condemnes que acabaven patint. També hi havia un apartat amb els casos on l’imputat acabava demostrant la seva innocència.

Però en aquest món no hi havia la flexibilitat jurídica que en molts altres es tolerava, així que els advocats, per molt malabars que volguessin fer per intentar justificar els actes del seu client, s’acabaven trobant contra un mur de legalitat que no podien superar. Les condemnes sempre eren severes, ja que ells creien que vivint en una societat com la que tenien, haver estat tous amb les sentències, tan sols hauria servit perquè altres seguissin el camí dels primers, emparats amb la falta d’eficiència del Codi Penal.

Així que s’esmeraven amb força, recordant-se cada dia, que els governs canvien periòdicament, però que si deixaven que altres els controlessin des de les ombres, serien uns pocs els que triarien el destí de tots. I això anava en contra de la seva política de grup.

Però com ja us he advertit, fora d’aquell món, aquests conceptes sonen estranys. I teniu raó: Mentre algú tingui prous diners per comprar a un alt càrrec, o prou influencia per subornar-lo. Mentre els que delinqueixin es sentin impunes davant la justícia o superiors a ella. Mentre la justícia no sigui un òrgan independent, amb prou força per actuar en totes direccions sense que li tallin les ales, i fins que els mitjans de comunicació (propietat de membres afins als que delinqueixen) no puguin tergiversar la veritat maquillant-la o eludint-la,… la Justícia no serà igual per a tothom.

Aquí, aquesta realitat la tenim assumida. I això és el que ens fa dèbils, ja que acceptem com a cert i inamovible, una situació que hauria de ser com a molt puntual.

Sabem que aquí la justícia no és igual per a tots… però caram, almenys podrien dissimular una mica.