Diners caducats

Dedicat a en Javi, per una de les idees més curioses que m’han plantejat fins al moment.

Imaginem que existeixi un món on els diners caduquin a l’any d’haver-los aconseguit. D’entrada els que siguin estalviadors de mena ja hauran aixecat la cella alarmats, mentre que els que viuen amb l’aigua al coll no hi trobaran res de particular.

Sigui quin sigui el vostre cas, potser us agradarà saber una mica més d’aquest món.

Aquí el capitalisme és el sistema hegemònic. S’inculca des de petits, i se’ls explica que per tal que l’economia funcioni adequadament, es necessita que estigui en constant moviment. D’aquí la imposició de gastar tot el que s’ha guanyat durant els següents dotze mesos.

La gent ho té força interioritzat tot i així, i a diferència del que podeu pensar, passat aquest any de marge hi ha milions de bitllets que acaben caducant.

És evident que durant els primers anys s’aprofitarà la obligatorietat de gastar per saciar tot de capricis, ja sigui fer una petita escapada, comprar roba, una mica de tecnologia, o canviar-se de cotxe. Però quan ja s’hagin saciat tots el capricis bàsics, l’única despesa en la que es podrà invertir serà en amortitzar hipoteca, de tal manera que aquesta acaba sent pagada molt abans del que establia el termini firmat.

I com controlen que es produeixi tal moviment econòmic? Doncs de dues maneres molt senzilles.

Si el capital prové de les transferències bancàries i no existeix físicament, s’ordenarà per ordre d’entrada al compte de l’entitat o del ciutadà. Llavors quan aquest individuo realitzi una compra amb targeta, s’utilitzarà el que més temps fa que està al compte. De totes maneres, per evitar descuits, quan uns diners estan a punt de caducar, el banc sempre envia extractes recordatoris, que la gent, tot i que us costi de creure, sovint ignora.

Pels casos en que el capital és moneda física, també s’han ideat un sistema de control. Només existeixen bitllets (òbviament de diferents valors), i tot ells duent un xip intern i una banda magnètica, de tal manera que cada cop que s’utilitzen per pagar el compte intern es posa a zero, identificant a la vegada qui és la persona o establint que l’ha adquirit, ja que cadascun d’ells disposa d’un codi d’identificació únic.

Sembla complex, però amb sistemes informatitzats és d’allò més senzill i automàtic.

Aquesta volatilitat de la moneda fa que les empreses computin beneficis cada sis mesos, donant els altres sis mesos als accionistes per tal de que es puguin gastar els diners (en aquesta ocasió no és un any, perquè s’entén que tot i canviar de mans, la transició es fa dins l’organigrama intern de l’empresa).

En aquest món són més bons gestors que en molts altres, però també és cert que amb el temps s’estan acomodant.

Viure en una estabilitat econòmica és gratificant, però és clar, amb aquest sistema les persones depenen exclusivament dels ingressos anuals que perceben. I els jubilats, amb una paga assignada d’allò més mínima, poden passar de facturar petites fortunes durant la vida, a cobrar el sou base de la jubilació, que segurament no els servirà ni per cobrir les necessitats més bàsiques.

Per això ara ha aparegut un sistema estrella que tothom es planteja adquirir. Són uns bons que permeten canviar els diners que estan a punt de caducar (o els que cadascú lliurement vulgui invertir), per xecs del mateix valor emesos per diferents asseguradores. Amb la promesa de que quan un es jubili, es podran canviar aquests xecs, per ingressos reals, que d’una altra manera haurien caducat.

Com és evident la gent està entusiasmada amb aquesta promesa d’ingressos a llarg termini. Tot i que cap d’ells té la certesa que quan arribi el moment es trobin que l’empresa no té la liquiditat promesa.

Ara bé, tenint en compte que els diners haurien caducat igualment, tampoc es preocupen massa per tal hipòtesi.

Potser us preguntareu a on van tots aquests diners caducats. Doncs és evident que a l’Estat.

Si el capital és digital, la transferència és directa. Si és en bitllets físics, s’han de dipositar en qualsevol establiment o banc, en una bústia de caducitat, i furgons especials recullen el capital no gastat.

Però s’ha de reconèixer que no a tothom li agrada la idea de tirar els seus diners a una bústia que nodreix a l’Estat, així que ja s’han buscat sistemes alternatius per evitar la caducitat dels seus diners. La pilleria està a l’orde del dia.

Ara la gent ha començat a pagar per serveis que no reben.

Per exemple és busca un decorador d’interiors al que es paga una obra que no es fa. Llavors el decorador reinverteix en una empresa afí a la del contractista i compra per valor del què li han pagat restant la respectiva comissió que s’endú pels serveis oferts. Així el contractista original disposa d’un altre any per gastar els seus diners.

Però això es considerat frau fiscal. I és delicte. De fet està castigat amb una severitat que molts consideren excessiva: A tots aquells que s’enganxi cometent-lo se’ls retiren immediatament tots els seus ingressos, deixant tots els seus comptes a zero.

No hi ha apel·lació possible.

Bé, aquí potser m’he passat una mica, ja que alguna excepció sí que existeix. Fins i tot indults, però solen ser casos reservats a certs privilegiats, amics dels qui tenen el poder de decisió.

Vaja, com a tants altres móns.