Un Món sense Polítics

Dedicat al Gerard, per plantejar-me un tema tan atrevit.

Imaginem que existeixi un món sense polítics. Així d’entrada segur que més d’un ja somriu davant la idea, però analitzat fredament, és evident que per arribar a tal situació, hauríem de parlar o d’una societat més compromesa i avançada socialment, o d’una altra on la desafecció política fos tan gran que la gent s’hagués revelat contra la classe política. Com que aquí tenen cabuda tots els Móns imaginats, donareu una ullada a tots dos.

En el primer cas, on les coses s’han fet de forma pacífica, gaudeixen d’un estil de vida força semblant al nostre, però la concepció de la política és completament diferent. Aquí la transició començà a les urnes i anà avançant imparable, emparada en una democràcia en la que sempre han cregut.

Existeixen lleis, deures i obligacions per la ciutadania, i s’interelacionen amb els diferents pobles establint llaços de comunicació i comerç com el de tants altres móns. Però aquí s’han saltat l’esglaó dels polítics. Es creuen completament preparats per governar-se a si mateixos, sense la necessitat d’escollir permanentment càrrecs electes. La globalització ha deixat de ser interessant, i el seu cercle d’actuació acostuma a ser com a molt continental. Es reuneixen setmanalment, i hi ha Àgores per tot arreu, construïdes per tal de fomentar el debat públic i les preses de decisions que el poble requereix. Cada poble o ciutat vetlla pels seus propis interessos, conscient que potser necessita diversos pobles veïns per poder obtenir tots els serveis que la seva societat demanda.

Per això en moltes ocasions s’han acabat unint, mitjançant acords de col·laboració, o formant petites regions concebudes per defensar amb una sola veu els interessos davant les grans ciutats, des d’on sempre surten les exigències més difícils de complir.

Però tornant al tema polític. Sí que hi ha representants dels pobles que s’envien a reunions de país, però no s’hi dediquen de forma exclusiva i l’únic que perceben és una petita quantitat de diners, per les jornades de treball perdudes. Són càrrecs cíclics que un munt de gent ha ocupat.

No cobren sous vitalicis un cop jubilats, ni tenen més privilegis que els que mai han ocupat el càrrec.

En l’altra part de la balança, en un món més fosc hi trobem l’altra cara de la moneda. Una societat, que durant anys ha estat tan indignada amb la classe política, que ha acabat assimilant que podien prescindir d’ella.

Reneguen de la corrupció que segons ells va implícita en aquest sistema i han aprés a gestionar-se entre ells. Actuen més com a petits grups que com a ciutats cohesionades. Aquí hi hagueren molts disturbis en el passat, i encara ara no és un lloc massa segur. Enderrocar els polítics, anà vinculat a la queixa davant el poder econòmic predominant i les classes benestants. Hi hagué robatoris, saquejos i judicis a peu de carrer on es condemnaven a diversos personatges acusats de ser responsables de tot el mal causat a la societat.

Grans fortunes abandonaren ràpidament el país on havia esclatat la revolta, però aquell polvorí ràpidament s’estengué per tot arreu i al final quedaren ben pocs llocs al marge d’aquests aires de canvi.

Ara la societat viu en una calma tensa. Ja no hi ha disturbis, i els saquejos són puntuals. Les petites colònies que s’han format han après que no poden viure atacant-se mútuament, però sempre hi ha grups rebels que es mostren intransigents o es creuen més poderosos que els seus veïns.

Els suborns per aconseguir immunitat són a l’ordre del dia.

Alguns nostàlgics enyoren als polítics, són els més vells del poble. Ells havien conegut l’antic sistema parlamentari i ara no els sembla tan dolent. Per això somriuen complaguts quan les noves fornades de joves, indignats amb la sensació d’inseguretat que viuen, han començat a plantejar la possibilitat de pactes i unions, formant grups més grans que puguin plantar cara als saquejadors. Hi ha grans comunicadors que saben convèncer a la massa. Un bon grapat dels oients han acabat creient que gent com aquella és la que hauria de portar les regnes del seu poblat.

No saben que la llavor de la Política ha estat plantada de nou.

Evidentment entre aquests dos exemples hi ha un ampli ventall que tindrien cabuda en aquest bloc, però he volgut agafar pols oposats perquè el contrast fos radical.

Ja que aquest és el particular sentit de l’humor del destí: Quan es llença una moneda a l’aire, mai es té la certesa de quin costat caurà.

Aquesta imatge té drets d'autor