Un Món de Fantasia (La Crisi Espanyola)

Dedicat a la Yumi, per tenir una perspectiva tan imparcial.

Imaginem que existeixi un món on la Màgia i la Fantasia siguin tan naturals com aquí l’Amor i l’Odi. Una societat amb gran barreja de races (com Elfs, Enans, Ogres o Humans) i estranys paisatges que acullen en el seu bressol a tots aquests individus.

En concret ens fixarem en un petit regne, que durant la seva història ha gaudit de grans períodes d’expansió, però que ara mateix no passa pel seu millor moment.

Dominat per Reis brillants, bons, mediocres o fills de puta ha anat construint el seu guió, però la veritat és que sempre hi ha hagut disputes entre les seves contrades. Fa poc van superar una Dictadura i creuen haver passat pàgina, però antics recels encara persisteixen entre els habitants, i continuaran existint durant molt de temps.

Però no tot és negatiu. En les últimes dècades, sota el Regnat d’un Rei aparentment equànime, van patir un moment de gran creixement que els va fer pensar que tornaven a estar a primera línia de l’èlit mundial. Els Consellers del Rei, veient el període de calma que estava gaudint el regne, decidiren treure profit de la situació, però no tenien recursos ni organització, així que desesperats, decidiren acudir a Mags i Elfs, personatges amb molt poder que mai cedien la seva màgia gratuïtament.

Al final, amb la promesa del Rei i dels Consellers que sempre defensarien els interessos dels altres es tancà l’acord de col·laboració.

Els Mags i els Elfs, feliços, es posaren a treballar sense perdre temps. Mobilitzaren a adults i joves en edat de treballar, i els començaren a guiar. Amb la màgia es multiplicaren els recursos. Es flexibilitzaren, modificaren i es suprimiren tot de normes en nom del progrés. Gairebé ningú es queixà. Les ciutats creixeren a un ritme desmesurat. Tot el que rodejava la Construcció semblava estar beneïts per la fortuna. Els treballadors passaven dures jornades treballant de sol a sol, però a canvi percebien un gran jornal que els feia oblidar les penes. Aviat tingueren tantes monedes que els faltava temps per gastar-les.

Els Consellers del Rei, conscients d’aquell enriquiment, els començaren a oferir residències a dins la ciutat. Però eren cares i els ciutadans no volien invertir-ho tot en aquells habitatges. Llavors fou quan de nou els Mags aparegueren en escena oferint-se a suportar el deute a canvi d’una part dels beneficis que obtinguessin els treballadors. Els ciutadans, que veien completament viables els números que els presentaven els Mags, decidiren acceptar.

Mentrestant, per cobrir les necessitats que els humans no podien o no volien cobrir, es decidí pactar amb els Enans, que fou a qui se’ls encarregà les feines més dures i pesades de les ciutats. Era una aliança una mica inestable, però com que es respiraven aires de grandesa, s’acabà sent tolerant amb l’entrada d’Enans, que poc després també acabarien cedint a les generoses ofertes dels Mags i invertiren també en aquell valor segur que era la Construcció.

Al principi els tributs es pagaven sense problemes. Set-centes o mil monedes, són fàcils de pagar quan se’n cobren tres mil. No obstant, passat els anys començà el declivi.

No hi havia hagut cap atac exterior i les ciutats, abarrotades d’edificacions, ja no podien continuar creixent. Si no es creixia, no es necessitaven constructors, ni ferrers treballant el ferro, ni fusters fent portes. De la nit al dia milions de llocs de treball començaren a sobrar, i els treballadors, humans i enans per igual, començaren a ser acomiadats.

Malauradament per ells, el deute amb els Mags continuava vigent, i cada mes havien de pagar puntualment els seus tributs. La lletra petita dels contractes que havien firmat amb ells especificava que el deute contret, no es cobriria amb la devolució de la casa, sinó que s’havia de continuar pagant fins que el deute quedés saldat. Evidentment, sense treball (o amb un de precari) els ingressos de molts començaren a desaparèixer i acabaren perdent tot el que tenien.

Quan s’arribava als sis mesos d’incompliment de Tributs, els Mags (emparats per les lleis) executaven el seu poder i expulsaven a la família de la casa que havien comprat, per quedar-se-la ells. Però com que tothom havia perdut poder adquisitiu, les cases quedaven buides i sense comprador, i la família vivint al carrer, o tornant a casa dels seus progenitors, sempre i quant no l’haguessin perdut també pels tractes amb els Mags.

I com ja he dit, tot i haver estat expulsats, la família continuaria tenint el deute amb els Mags durant trenta o quaranta anys més.

L’economia d’aquells regnes es paralitzà. El Rei i els Consellers, necessitats de capital per cobrir les seves despeses, imploraren de nou ajuda als Elfs. Es deia d’aquelles criatures que podien multiplicar l’or amb les seves inversions, però com a especuladors professionals, tan sols accediren a ajudar-los a canvi d’interessos desorbitats i condicions més favorables per ells. Els Consellers acceptaren.

Davant d’aquesta situació alguns Enans decidiren tornar a les seves grutes. Un grapat d’humans els seguiren, i altres també provaren sort en diferents llocs del planeta... Però una gran majoria de la població es quedà a suportar l’estat d’oligopoli que els Mags i els Enans havien creat, amb la tolerància de Reis i Consellers, que lligats de mans, però amb càrrecs a les empreses dels més poderosos, no patien ni de lluny la crisi a la que sotmetien al poble.

És evident que sense poder de decisió, ni voluntat real per oposar-se al guió marcat per Mags i Elfs, el Regne es veié obligat a tocar pilars bàsics de l’estat.

Des de temps immemorial, les cures sanitàries i l’educació les havia pagat majoritàriament el Regne, amb part dels impostos que rebien del ciutadans (entre ells un descompte en el seus salaris per aquesta finalitat). Però en temps de crisi, i amb les arques del regne gestionades arbitràriament, s’assegurà que s’havien de fer canvis radicals per garantir l’estat del benestar: S’apujaren tots els impostos i se’n crearen de nous, s’implantà el pagament parcial mèdic, es cedí la gestió dels hospitals públics a empreses privades, es tancaren hospitals i quiròfans, s’acomiadà a metges i professors, es reduïren beques, s’abaratí l’acomiadament dels treballadors, es rebaixaren els sous i es multiplicaren les taxes escolars i universitàries.

Però no tota la culpa va ser del Rei, dels Consellers, dels Mags i els Elfs. La ciutadania s’havia deixat enganyar (o havia mirat cap a un altre costat), creient-se que viuria en un estat de benestar absolut i etern vivint del crèdit i exercint les professions de més alt rang sense embrutar-se, mentre que els Enans feien els treballs més desagraïts. Molts ciutadans mai havien tingut res i de sobte pretengueren tenir un palau, un carruatge per a cada membre de la família i obres d’art que ni sabien apreciar.

La crisi en aquest regne ha servit per donar una bufetada a la manera de viure que tenia la gent de carrer, rebaixant aquella supèrbia que els feu pensar que eren el centre del món. Això sí, els poderosos no han perdut ni un gram del seu poder, tot el contrari, emparats per la llei, s’han enriquit a costa d’enfonsar al poble.

I el Rei i els Consellers, en nom de l’austeritat, ho han permès.

Però mentre exigien austeritat al poble, s’anaven coneixent notícies sobre diferents concessions que havien fet irregularment els governants a empreses afins. També es descobriren innumerables casos de corrupció, i es rescatà amb diner públic a alguns Mags, que per culpa de les males inversions s’havien quedat sense capital.

Això sí, els contractes amb els ciutadans continuaven tots vigents i no es perdonà ni una moneda del deute.

El Regne no genera riquesa perquè gairebé tot el que produeix serveix per pagar els asfixiants interessos de Mags i Elfs. No es crea ocupació i fa molt temps que la societat està dividida. Els rics només miren pel seu propi benefici, i els pobres també (amb la diferència que uns tenen els recursos i els altres no). És un bucle que està condemnat al caos.

Per això, després de tantes retallades de drets i salaris, i veure que els Consellers són uns vulgars estafadors que només miren pels seus interessos i pels dels Mags i els Elfs, la població ha decidit dir prou.

Surten al carrer per expressar el seu rebuig. Es manifesten per tot allò que consideren injust, i es queden afònics de tan cridar. “Quan us vam donar suport no era això el què ens esperàvem”. Però els Consellers ignorant la veu del poble, continuen exercint amb mà de ferro les seves decisions (consensuades amb Mags i Elfs). I cap dimiteix.

S’aferren al poder, i es reparteixen un bipartidisme que està tan podrit com la pròpia societat.

“Vosaltres ens vau votar” responen ells.

Aquesta és la ironia d’aquesta historia… Una majoria de ciutadans, potser embruixats o potser encegats per promeses electorals que els líders han incomplert deliberadament, els van donar confiança.

Ara paguen les conseqüències d’aquesta ignorància. I protesten perquè és l’únic que els deixen fer.