Morts de Fred

Dedicat a tots aquells que no tenen Aire condicionat.

Imaginem que existeixi un Món on hi fa tan fred que mai han notat la calor del sol acariciant-los la pell. Un món, on la tènue llum d’un astre agònic amb prou feines es capaç d’obrir-se pas entre els densos núvols que sempre cobreixen aquells paratges.

En un món com aquell, cobert de gel i roques, amb prou feines es pot aspirar a trobar alguna espècie capaç d’aguantar les dures condicions que els castiguen durant tot l’any, però la capacitat d’adaptació és una de les grans virtuts de les espècies evolutives, que s’acaben adaptant a l’entorn. Les regles descrites per Darwin també estant vigents en aquell món. Aquesta és la raó per la qual un homínid més pelut que nosaltres s’hagi acabat imposant sobre la resta d’espècies.

Viuen en coves excavades en el gel i la roca. No dominen el foc. La seva única font de calor són les capes desbudellades d’algun animal acabat de matar, o les grutes on el magma subterrani deixa sentir la seva escalfor.

En aquell món son caçadors i pescadors. No s’atreveixen a ser nòmades, ja que en les grans migracions les víctimes per culpa del fred es compten per centenars. El problema és que els assentaments estables de població acostumen a resultar interessants pels grans monstres  d’aquell món, que com llops posseïts per l’esperit del gel, són capaços d’assaltar campaments en ple dia i capturar tantes preses com nombre d’assaltants. No maten per plaer, només per necessitat.

Igual que els humans assaltats, que es defensen sense escrúpols davant d’uns essers que consideren malignes i sagrats a parts iguales. Allí, qui aconsegueix matar a un dels llops mutants és elevat a la categoria de gran guerrer. Beure’n la seva sang és un ritual al que molts aspiren. Però joves insensats acostumen a ser els primers a caure. Ells, en el seu afany de derrotar als monstres, obliden que aquests també poseeixen urpes mortals, que llancen contra la carn sense concessió.

Molts cops la impetuositat juvenil els fa actuar amb desmesura. Envesteixen amb força contra els llops, mentre els més veterans de la tribu criden que es mantinguin units. Molts d’ells són incapaços de controlar la seva adrenalina i moguts per la fúria de la batalla, acaben sortint a l’exterior. Noten les fiblades de fred molt abans de sortir de la cova, però un cop a l’exterior, mentre continuen lluitant amb les bèsties, s’adonen que han abandonant els seus refugis confortables, per la pluja gèlida o el torb tallant de l’exterior. Tot i així l’excitació de la batalla els continua encegant. Creuen haver fet recular a les bèsties. Creuen que el seu coratge els farà dignes d’un rang superior. Sempre s’han repetit que ells eren l’espècie intel·ligent, però llavors de sobte comprenen que han caigut a la trampa.

El grup de guerrers ha estat separat de la resta de la manada, i ara es troben envoltats per desenes de llops que els superen en nombre, virulència i fam.

Quan els monstres s’abalancen sobre ells, es perjuren que lluitaran fins la fi i que no defalliran. Malauradament gairebé cap compleix la promesa.

Cauen com mosques. La fúria dels llops els sacseja i els roba la seguretat de la que havien fet gala fins aquell moment. En aquell món han comprès que tots han de pagar una taxa per les seves vides. L’impost és la mort, i es presenta sense avisar.

Quan l’atac hagi passat, amb la ment freda, es diran que no serveix per res buscar venjança. Es consolaran dient que ells també han abatut a una bona quantitat de llops, però el nombre no és ni de lluny assimilable. Cada vida humana que es perd és un turment per als humans, ja que tardaran anys en formar a un altre guerrer, que potser acabi caient amb la mateixa facilitat que la resta.

No aspiren a un món millor. Simplement a sobreviure a la següent lluna.

Imatge de "Game of Thornes"