“Els Consumidors” by Uri

Per primera vegada en aquests més de dos anys, Móns Imaginaris obre la porta a un altre autor. És tot un plaer que l’Oriol Esteve hagi decidit compartir aquest món tan personal i alhora malaltissament actual.

Imaginem que existeixi un món on la gent està obsessionada en Consumir. És fàcil, ja que és el pa de cada dia en la societat que ens ha tocat viure.

Per ells el Consum és una actitud, una necessitat. Les persones han de consumir: Consumeixen temps, consumeixen poder, amor... és quasi una urgència vital... és un impuls que els ajuda a mantenir-se vius, a sentir i desenvolupar-se...

Aquesta actitud però, realment la que els ha fet créixer i els ha fet arribar on són ara, fins en aquest moment havia anat lligada amb lo purament vital, s'entenia que estava lligada a la voluntat de l'home i estava controlada, satisfeia fins on realment podien o necessitaven.

Però avui en dia sembla que aquesta actitud hagi cobrat vida pròpia. És com un animal desbocat. Consumim perquè HEM de consumir, i consumim per fer-nos sentir vius, no per viure.

És com si tot s'hagués desdibuixat...

El consum en si mateix s'ha tornat com un remolí, sembla que el controlem però realment és aquest impuls els que ens controla. Deixa que ens descontrolem, xiuxiuejant-nos a cau d’orella que podem agafar tot i més sense limitacions. I realment és així, avui en dia disposem de tot. Això ens equipara a deus. Consumim perquè podem fer-ho, sense tenir en compte cap altra necessitat.

I si fins fa poc, patíem perquè aquest instint afectava el món d'allà fora, ara és quan ens estem adonant que hem arribat a un punt que fins i tot ens estem consumin a nosaltres mateixos. Aquest impuls està arrasant amb allò que infecta. És com un virus que s’introdueix per la porta del darrera i acaba infectant a tota la societat.

Aquesta forma que avui ha cristal·litzat en la seva màxima expressió, el capitalisme, no és res més que una metàfora d'aquesta força. Ha arribat un punt en el que si fins ara consumíem diners, menjar, medi ambient o coses que creiem externes a nosaltres, ara ens estem consumin a nosaltres mateixos: treballem més del que podem suportar amb la vaga esperança de poder adquirir una capacitat i estabilitat que realment no podrem ni gaudir ni aprofitar, perquè som presoners de la teranyina d'interessos egoistes que creiem que ens portaran a una explicació del què som, es a dir, consumim per saber què som i realment aquesta incògnita és el que se’ns està menjant... camuflada dins d'aquest instint.

Som ionquis del consum, i necessitem rebre la dosi diària d’aquesta droga que ens està matant.

El problema és que sembla que tots acceptem el preu a pagar.

PD: L’autor d’aquesta entrada és l’Oriol Esteve.

PD2: La imatge té drets d’autor.