Portes dimensionals

Dedicat al David, per obligar-me a replantejar un tema tan tractat.

Imaginem que existeixi un món on existeixen les portes dimensionals. Emplaçaments on és possible connectar amb altres móns. Això a priori és una gran notícia que podria generar certa enveja. Però no us en alegreu pas tan ràpid ja que alguns d'aquells móns son gairebé infernals.

N'hi ha que mostren el passat, altres el futur. Altres el passat que mai fou i altres el futur que mai serà. N'hi ha que comuniquen amb altres racons de l’univers, o amb criatures deformes i amenaçadores. Fins i tot n'hi ha un on vaguen els morts.

Ja veieu, doncs, que el panorama és ben variat.

Al principi, davant la ignorància col·lectiva s'atribuí a aquelles portes la catalogació d'avisos dels deus. Un sistema per infringir terror a la població, que acabà assimilant aquelles llegendes com a certes. Els profetes d'aquell temps eren els encarregats de treure el cap en aquelles finestres dimensionals i examinar-ne el contingut. Era fàcil traduir de forma partidista el que allí hi veien, per aconseguir condicionar als vilatans en funció dels interessos de cada moment.

Segles més tard, quan la curiositat pogué més que el terror, es començà a interactuar amb les portes. Però prendre la decisió no fou pas fàcil. Quants de vosaltres saltaríeu a un pou en el que l'únic que mostra el reflex de l'aigua és un món que no s'assembla res al nostre?! Ells, després de moltes divagacions ètiques i morals, prengueren una decisió força equànime: Els enviats destinats a creuar la porta serien els delinqüents condemnats a mort. El tracte era senzill, si aconseguien tornar del viatge, serien posats en llibertat.

Mai n’ha tornat n’hi un.

Les portes dimensionals no són estables i eternes. Algunes desapareixen i se'n formen de noves en altres emplaçaments. Cada vegada que se’n detecta una de nova s’activa el protocol de seguretat, i la curiositat per saber quina escena pintoresca els mostrarà l’altra banda de la porta.

Però en aquell món on la física i la ciència encara estan en un estat embrionari, la realitat de les portes es va descobrir de casualitat, com gairebé sempre passa. Un dels condemnats a mort defensava agònicament la seva innocència. Assegurava que ell no era pas el culpable dels robatoris i crims que se li imputaven. El jutjat cregué que mentia i donaren validesa al testimoni d'un borratxo que creia haver identificat al criminal. Si era culpable o innocent ara és irrellevant, el que importa és que estava desesperat per salvar el coll i no concebia la deportació forçada a un altre món. Però la sentencia es complí. Tot i implorar clemència, els agutzils el plantaren davant la porta a la que seria enviat. Plorava de terror i forcejava per intentar alliberar-se. De res serví. Després d'un pregó invocant als esperits i a la saviesa, on feien menció a la bondat humana, el condemnat fou llançat a la porta. Era com una pantalla vertical d'aigua, com mirar-se al mirall del que no es coneix el reflex. L’últim que escoltaren d'aquell pobre desgraciat fou el crit agònic que s'entretallà bruscament quan ell creuà la porta. El veieren traspassar el portal, mentre quedava plantat a l'altra banda. Per la inèrcia que duia acabà ensopegant amb el terra rocós i acabà caient. Això enfurí al condemnat, que agafà una pedra del terra i la llençà amb tota la seva mala llet contra els que l'havien enviat allà. Però la pedra no traspassà la porta dimensional. Xocà contra la pantalla d'aigua i caigué esmorteïda als peus de la porta.

Això ho observà amb una certesa demencial el condemnat, però també ho veieren els guàrdies i funcionaris reunits a l'altra banda de la porta. De fet, un dels executors fins i tot s'havia protegit la cara amb el braç davant la possibilitat de rebre l'impacte. Un impacte que mai arribà.

Aquell dia descobriren que les portes dimensionals són d'un únic sentit. Això, lluny de tranquil·litzar-los, els ha aterrit. Ara saben que si en el seu món hi ha portes que els condueixen a altres móns, és qüestió de temps que n'aparegui alguna que sigui d'entrada, i que permeti a éssers d'altres móns plantar-se allí amb total impunitat, i si van ben armats, conquerir-los sense cap problema.

PD: Aquesta imatge té drets d’autor.