Gent Gran oblidada

Dedicat a la gent gran i a tots aquells cuidadors, professionals o no, que fan mans i mànigues per fer una mica més digna la vida de molts d'ells. També a en Carlos, pel gran repte que em va proposar.

Imaginem que existeixi un món on la societat i les ciutats s'han adequat a la gent gran.

Sí, ho heu llegit bé. Adequar-se a la gent gran.

Pot xocar en algunes persones, o pot causar indiferència en moltes altres, però en aquell món han decidit prendre la responsabilitat de tenir més cura de la gent gran. I amb això no vol pas dir que els posin en cotó i els tractin com si fossin de porcellana. Vull dir que han estat capaços de concebre una nova realitat per ells.

Malauradament això no s’aconsegueix pas amb un toc de vareta màgica. És necessari la implicació de tota la societat i d’un canvi de mentalitat, que en altres móns ens semblaria simplement vertiginós.

Però hi ha móns que no tenen por a somiar en futurs millors, i aquell n’és un.

Allà el primer que es treballa és en fer entendre i comprendre el respecte per la gent gran. No s’han de veure com un moble molest que s’arracona a un costat, sinó com algú que d’aquí uns anys pots ser tu. En aquell món han entès, que si són incapaços de tractar bé a la seva gent gran, a ells, quan siguin grans, tampoc no els en tractaran pas de bé. La vida té aquest particular sentit de l’humor.

I com s’ho han fet per canviar el xip? Doncs pensant en com voldrien que els tractessin quan fossin grans.

Així s’ha acabat diferenciant a la gent gran en tres grans grups: Els matrimonis on els dos membres es valen per sí mateixos, els que un dels dos membres té certes necessitats, i els que els dos membres necessiten ajuda.

Quan una de les persones és vídua o no s'ha casat mai, s’aplica el mateix criteri: Si es val per si mateixa, si té un grau de dependència mig, o si el seu grau de dependència és alt.

Les persones que formen part del primer grup tenen llibertat absoluta per fer el què vulguin, i és de la seva pròpia elecció, acollir-se als programes dissenyats per als membres dels altres dos grups.

Els de dependència mitjana reben l'ajuda de gent voluntària, a la que es forma amb cursos gratuïts del govern. Normalment aquest voluntaris són gent que està a l'atur, ja que si col·laboren, són bonificats amb un plus en la prestació que cobren a final de mes. Si ja han exhaurit la prestació, el voluntariat serveix per obtenir una paga, que sempre ajuda mentre es busca una altra feina.

Per poder optar a cuidar la gent del tercer grup, els voluntaris necessiten una formació més professional que s’ha de pagar, però són cursos bonificats per tal que la despesa no hagi de ser tan important.

Però no només es cuida l'estat de salut del pacient, sinó que també els importa molt l'estat anímic. I per això es imprescindible que la gent es relacioni i faci activitats lúdiques. Als Centres de dia, en parcs, en Casals associatius i tants altres espais, cada dia hi ha activitats, jocs i debats, per motivar la interrelació, no tan sols proposats per l'organització, sinó també pels propis jubilats.

S'ha repensat la bellesa. Aquí la gent gran pot optar per compartir pis amb altra gent. Els pisos habilitats són de grans dimensions, pensats per tal que puguin tenir fins a cinc o sis hostes, i que cadascú tingui una certa independència. Els pisos són supervisats per tres o quatre voluntaris que els ajuden en les tasques del dia a dia, netejant i fent menys feixuga la convivència.

Són programes socials als que la gent gran es pot apuntar lliurement.

Òbviament, tot i les campanyes promocionals, hi ha moltes persones que no volen compartir la seva intimitat o que ja estan molt a gust amb l’estil de vida que tenen a casa seva, així que es neguen a abandonar la seva llar per anar a viure amb altra gent. En aquests casos, se’ls hi instal·la un aparell per poder realitzar videoconferències virtuals, de tal manera que des de casa, sembla que estiguin rodejats per altres persones que alhora també estan a les seves pròpies cases. És un sistema de xat d’última generació, que afavoreix que la gent no estigui sola.

L'electricitat que consumeix el fet de tenir pantalles i projectors d’alta resolució connectats, se'ls descompta de la factura de llum, ja que no es vol que per culpa de la pobresa energètica algú acabi aïllat de la societat.

La solitud i l'oblit són els grans enemics que aquell món s'esforça a vèncer.

Tota persona major de seixanta-cinc anys del segon i tercer grup, o tot aquell qui ho demani, du un braçalet, on mitjançant un sistema xifrat, hi consten totes les seves dades. Amb aquest braçalet pot pagar petits imports del dia a dia, però amb un límit de crèdit diari, pot avisar a emergències i pot saber on és casa seva. Hi consten els telèfons de familiars o amics a qui s'ha de trucar en cas d’urgència, i serveix de Navegador personal, ja que gràcies a un sistema intern, es pot saber en tot moment la posició de la persona i se la pot guiar, ja sigui per arribar a casa seva, o per conduir-la a alguna direcció en concret. El sistema té memòria interna, així que una vegada introduïda una adreça i associada a un nom, la persona tan sols haurà d'indicar que vol anar a casa de tal persona o tal altra, perquè el navegador es reconfiguri.

Com a element de seguretat davant de possibles robatoris, si aquest braçalet deixa d'estar en contacte amb el braç de l'individuo, la informació queda bloquejada i s’haurà de tornar a reconfigurar per un tècnic acreditat.

L’eutanàsia està permesa, quan informes mèdics avalen la impossibilitat d'un pacient. Aquesta va ser una mesura molt polèmica, que des de l'oposició i els sectors més conservadors es va criticar fins a l’extenuació. Asseguraven que s'estava obrint les portes a l'assassinat en massa. Però un cop implantada s'ha vist que hi ha moltes menys demandes del que molts auguraven.

La raó és ben simple: diguin el que diguin, la gent vol viure.

I si veu que viu en condicions i dignament, no tindrà pressa per marxar.

Els desemmascarats

Dedicat al Carnaval de Solsona, que va ser el primer Carnaval que es va recuperar en plena dictadura. Des de llavors a aquest poble amb títol de ciutat hi ha una dita: "Al Carnaval de Solsona, la gent no es disfressa perquè la disfressa la duen tot l'any, i és durant el Carnaval, quan se la poden treure i mostrar-se tal com són.”

Imaginem que existeixi un món on la gent està obligada a dur màscares tot l’any, amagant així les seves emocions, opinions o sentiments. Cada matí s’escull la màscara que es vol lluir, en funció de l’estat d’ànim, però conscient que s’ha de ser políticament correcte. Així doncs, el ventall de possibilitats acaba reduït a cinc o sis variants. Totes elles formals. Totes elles sempre correctes.

Sorprenentment molts han acabat optant pels extrems diametralment oposats: la màscara de la felicitat o la de la infelicitat, ja que creuen que els matisos intermitjos tan sols serveixen per confondre un xic més a la gent amb qui es relacionen.

Aquesta absurda imposició, començà fa anys, quan un gran tirà governava aquelles terres. L’opressió fou la llei. S’havia de seguir les directrius marcades, per això es buscava i es perseguia a tot aquell que mostrés una actitud diferent a la de la majoria. Aquell món entengué que si volien passar desapercebuts, havien de mostrar sempre la màscara de la submissió i el conformisme. I mai aixecar el cap.

El tirà morí, però el temor que tot allò que es fes o es digués acabés a oïdes dels nous governants, feu que aquella gent continués duent màscares. Havien interioritzant tant aquell sistema d’autodefensa que ja no el qüestionaven.

A dia d’avui continuen duent les màscares, de fet ni se n’estranyen.

Són màscares orgàniques que s'adapten sense problemes al rostre d'aquella ciutadania parcialment reprimida.

Però hi ha una època a l'any en que la gent pot treure's la màscara i mostrar-se tal com és realment. Durant una setmana l’any, les seves pors queden aparcades. Saben que tot queda emparat sota la manta de la festivitat. N'hi ha que donen via lliure a la seva follia. Altres beuen com mai. Criden, salten, juguen i es diverteixen. Aquesta és la clau: deixar aparcades les pors i els laments i esbargir-se, corrent contra els gegants bojos que els volen aplanar. En aquell món durant aquella setmana de festa, es tiren amb vehicles esperpèntics pel carrer amb més pendent de la ciutat, cremen les seves pors en un correfoc, i pengen un ruc de mentida a dalt del campanar per tal que es mengi les males herbes que allí hi surten, però el pengen pel coll i allò acaba sent la seva soga mortal. Li endollen una mànega al cul i salten i canten mentre se'ls pixa aigua potable al damunt.

A molts potser els sembli un món estrany, però en realitat no ho és pas tant.

La rauxa és la llei, i per uns dies són plenament lliures.

No tots els móns tenen tanta sort.

Molts investigadors arribats de l’estranger, visiten cada any aquell indret. Vénen guarnits amb les seves disfresses i són ràpidament identificats pels autòctons. Però se’ls acull amb respecte, per molt estrafolaries que siguin les seves vestimentes.

És Carnaval, així que tot s’hi val.

Bon Carnaval a tothom!

No toquis coses rares!

Fa mesos vam conèixer un món on les coses desapareixien quan les tocaves. Ara descobrirem on van a parar.

Imaginem que existeixi un món on hi van a parar els objectes que s’han volatilitzat en altres móns. Pot semblar una raresa divertida, però la veritat és que és força molesta. En aquell món, on la societat evoluciona amb major rapidesa del normal, han passat de viure en coves a construir petites ciutats, en diversos segles, quan el normal hauria estat que tardessin mil·lennis.

I per què han fet aquest sal tan brusc? Doncs ben senzill, gràcies al regals que arriben d’altres móns. Allà, un capritx universal, ha fet que les molècules desintegrades d’altres móns, tornin a prendre forma en aquest. Però no hi ha un ordre lògic. Tan pot ser que es materialitzi al mig de l’oceà, com al menjador d’una casa habitada. Simplement apareix de cop.

Temps enrere, aquestes interferències involuntàries comportaren salts vertiginosos en l’evolució. Gent que amb prou feines dominava el foc, ja posseïa cotxes, pilotes, paper, encenedors i milers d’altres objectes, que en un primer moment rebien amb escepticisme, com regals dels déus, però que en molts casos acabaven aprenent per a què servien.

Les materialitzacions eren tan antigues com la pròpia vida en aquell planeta, així que per ells aquells fets màgics, resultaven d’allò més normals. De fet, si de sobte s’haguessin aturat les materialitzacions, els hauria trasbalsat, ja que entendrien que alguna cosa anòmala havia succeït.

Però evidentment els problemes més greus venien quan el que es materialitzava era algun esser viu, ja fossin l’espècie dominant o animals de companyia d’altres planetes. Ser com una pista d’aterratge de tota una gama d’alienígenes, no es pas massa divertit. Bàsicament perquè n’hi ha de tot tipus. Els espantats, els curiosos, els agressius, o els dominadors. Des de nadons inofensius a essers deformes que engolien tot allò que podien.

Per sort per la població autòctona, molts dels essers materialitzats, acaben morint poc després de la materialització, ja que el seu cos no està preparat per resistir una atmosfera i una gravetat tan diferents a la seva.

Tot i així hi ha un petit percentatge que per semblança de planetes, sobreviuen a la materialització. En un primer moment es va voler fer servir aquells escollits com a messies que podrien ensenyar a aquell món a evolucionar, però en més d’una ocasió, l’únic que van aconseguir abans de comunicar-se amb ells, fou que els encomanessin alguna malaltia, que derivà en epidèmia.

Així que avui en dia, amb una societat madura que camina cap a l’era tecnològica, s’ha establert un protocol d’actuació que tothom ha de seguir en cas de materialització.

Els objectes no apareixen en una mil·lèsima de segon, és un procés que pot durar entre un i dos minuts. Comença amb una petita descàrrega al mig del no res, i a continuació comencen a produir-se ramificacions elèctriques. Tots els habitants d’aquell planeta reconeixen aquell so tan característic a l’instant, i és precisament en aquell temps de materialització, quan han d’activar el protocol de seguretat. Tothom disposa d’uns marcs, que han de col·locar al terra, de tal manera que l’objecte que s’està materialitzant quedi al seu interior. Tenen aproximadament un metre quadrat de superfície. Un cop situat al terra s’activa l’aparell, que crea un camp de força fins al sostre de l’estància a on es trobi, o fins a cinc metres d’alçària, si es troba a l’aire lliure.

L’objecte materialitzat queda pres a l’interior, i és incapaç d’alliberar-se, ni de contaminar l’entorn. Una patrulla de desinfecció acudirà immediatament al lloc de la materialització, i s’endurà l’objecte o l’esser a la Central de Control, on el sotmetran a mil proves per saber si pot ser profitós per la seva societat o no.

Però és clar, quan es produeix una materialització, la coordenada on s’ha produït queda correctament enregistrada, i a partir de llavors es sotmet a una vigilància periòdica per part del agents.

Als autòctons els fa molta ràbia, que per un capritx de l’univers, se’ls hagi de posar sota vigilància, com si ells tinguessin alguna culpa d’haver provocat aquella materialització, així que quan són objectes petits els que arriben, molts acaben obviant els tràmits burocràtics. És una tasca massa feixuga i poc gratificada.

Desactiven el camp de força i es queden l’objecte per a ells. Intenten trobar-li una utilitat, però si després de molts intents, el consideren inútil, doncs acaben duent-lo al mercat negre, on sempre hi ha gent que busca objectes estranys.

En algun món els faria gracia veure com els seus aparells tecnològics com les tablets, han acabat com a plats de vaixella en aquell món.

Teletransportació / Teletransportación

Entrada bilingüe.

Inspirat amb un relat meu, que espero en breu poder reeditar.

Imaginem que existeixi un món on la societat ha desenvolupat la teletransportació. Sembla fantàstic i un d’aquells canvis que farien evolucionar la humanitat. En efecte, així és.

La desenvolupà una multinacional que tocava tots els camps possibles, des de les energies renovables al desenvolupament espacial, passant per la robòtica i les noves tecnologies. L'esclat d'alegria que causà aquella notícia disparà encara més les seves accions. Els beneficis, no obstant, encara tardarien a arribar, ja que l'inversió realitzada era estratosfèrica. S’implantaren seus de la multinacional, Eternal, a tots els planetes colonitzats i estacions espacials que estiguessin en òrbita. El camp base s'establí a la vella Terra.

Eternal fou força estricta a l'hora d’atorgar els primers permisos per usar el canal de teletransportació. Per seguretat espacial, es prohibí utilitzar salts entre dos punts d'un mateix planeta o estació espacial. La tecnologia que envoltava la cabina de salt era el secret més ben guardat d’Eternal. Havien trobat la gallina dels ous d'or i no pensaven pas explicar al món com ho havien aconseguit.

Es feren pel·lícules i documentals explicant tal proesa. Tot mentida i pura ficció. Un simple calmant per controlar a una massa impacient per llançar-se a viatjar per l’univers.

Però els escollits arribaven en comptagotes. El perfil era clar. Astronautes destinats a colònies llunyanes, que dedicarien la seva vida al treball d’abord. Poques vegades eren científics.

No obstant a mesura que anaren passant els anys, el seu ús es normalitzà. Quan s’entrava a Eternal s’havia de firmar un escrupolós contracte de confidencialitat, i acceptar sense excepció tots els punts que figuraven al paper. El viatjant era l’únic responsable del que li passés durant el viatge. Era una tecnologia que comportava molts perills. Tothom qui la utilitzés quedava estèril de forma permanent, o es podien tenir migranyes la resta de la vida. Tot i els greus contratemps, hi havia milers de persones que decidien llançar-se a l’aventura. De tant en tant es filtrava alguna tràgica notícia, en la que algun viatjant havia mort al punt d’arribada. Aquelles notícies feien entrar la por al cos de la gent, que llavors frenava aquelles ànsies de viatjar a les estrelles.

El cert es que aquella manipulació informativa, sempre ha sorgit de la pròpia Eternal. Saben que aquelles morts els fan perdre valor a la borsa, però passat un any, la dèria per aquells viatges es torna a incrementar. Sempre és el mateix cicle.

Tot el que envolta a la Teletransportació està rodejat d’una aura de mentida. És per això que es neguen a que la gent l’utilitzi en massa.

En aquell món han estat capaços de desintegrar matèria en un punt i crear-la en un altre. Però el que es perd en el canvi és la capacitat mental i els records dels individus. Les proves amb animals han estat un autèntic fracàs. La teletransportació tal com la descriuen als llibres, no ha pogut ser imitada. Però amb la humanitat extenent-se per l’únivers, es necessitava un cop d’efecte que els permetés somiar.

I aquest cop d’efecte arribà en forma d’engany: En aquell món obert a les estrelles, els robots són tan habituals com per nosaltres un telèfon mòbil. El que no sap la gent a l'entrar a Eternal, és que són capaços de digitalitzar els seus records, experiències i emocions. Mentre el pacient està aïllat dins la càpsula esperant ser transportat, li fan una còpia exacta del seu jo. Mesuren fins l’últim mil·límetre del seu cos. El fenomen màgic de la teletransportació, consisteix a enviar la còpia digitalitzada del cervell a la seu Eternal d'arribada, on l’implanten en un nou embolcall: un cos de robot hominoide, amb teixit sintètic i exactament igual que el client original. Ell rebrà els seus records i emocions, començant a viure la seva nova vida al nou planeta o estació.

Per tal que l’engany cobri força el client original ha de morir. Almenys el cos físic. La seva ment i la seva consciència continuaran experimentant noves emocions sense que percebin el menor canvi.

Tot i que per preservar l’espècie, i que a l’univers no hi voltin únicament robots hominoides, es continuen enviant grans quantitats d’humans criogènitzats, en missions que tarden cent vegades més temps en arribar a destí. Ells són individus fèrtils, que s’encarregaran de repoblar aquells món amb nova sang humana.

Però poder viatjar il·limitadament per la galàxia, canviant de cos cada vegada que l’actual es desfasés, obriria la porta a la Eternitat. Essers que no moriren mai, ocupant cossos cada cinquanta o seixanta anys.

Ni les ànsies d’expansió dels humans podien arribar a aquell punt. Per tal de controlar la població mundial, els d’Eternal s’han convertit amb els jutges de vides. Uns semidéus, vestits amb roba d’etiqueta. Ells decideixen quins dels seus clients sobreviuen a la teletransportació, i quins moren amb els circuits cerebrals fregits.

 

Inspirado en un relato mío, que espero en breve poder reeditar.

 

Imaginemos que exista un mundo donde la sociedad ha desarrollado la teletransportación. Parece fantástico y uno de esos cambios que harían evolucionar la humanidad. En efecto, así es.

La desarrolló una multinacional que tocaba todos los campos posibles, desde las energías renovables al desarrollo espacial, pasando por la robótica y las nuevas tecnologías. El estallido de alegría que causó aquella noticia, disparó aún más sus acciones. Los beneficios, sin embargo, todavía tardarían en llegar ya que la inversión realizada era estratosférica. Implantaron sedes de la multinacional, Eternal, en todos los planetas colonizados y estaciones espaciales que estuvieran en órbita. El campo base se estableció en la vieja Tierra.

Eternal fue bastante estricta a la hora de otorgar los primeros permisos para usar el canal de teletrasportación. Por seguridad espacial, se prohibió utilizar saltos entre dos puntos de un mismo planeta o estación espacial. La tecnología que rodeaba la cabina de salto era el secreto mejor guardado de Eternal. Habían encontrado la gallina de los huevos de oro y no pensaban contar al mundo cómo lo habían conseguido.

Se hicieron películas y documentales explicando tal proeza. Todo mentira y pura ficción. Un simple calmante para controlar a una masa impaciente por lanzarse a viajar por el universo.

Pero los elegidos llegaban en cuentagotas. El perfil era claro. Astronautas destinados a colonias lejanas, que dedicarían su vida al trabajo de abordo. Pocas veces eran científicos.

No obstante a medida que fueron pasando los años, su uso se normalizó. Cuando se entraba a Eternal se debía firmar un escrupuloso contrato de confidencialidad, y aceptar sin excepción todos los puntos que figuraban en el papel. El viajante era el único responsable de lo que le pasara durante el viaje. Era una tecnología que comportaba muchos peligros. Todos lo s que la utilizaban se quedaban estériles de forma permanente, o se podían tener migrañas el resto de la vida. A pesar de los graves contratiempos, había miles de personas que decidían lanzarse a la aventura. De vez en cuando se filtraba alguna trágica noticia, en la que algún viajero había muerto en el punto de llegada. Aquellas noticias hacían entrar el miedo en el cuerpo de la gente, que entonces frenaba aquellas ansias de viajar a las estrellas.

Lo cierto es que aquella manipulación informativa siempre ha surgido de la propia Eternal. Saben que esas muertes les hacen perder valor en bolsa, pero pasado un año, la obsesión por aquellos viajes vuelve a incrementarse. Siempre es el mismo ciclo.

Todo lo que rodea a la Teletrasportación está rodeado de un aura de mentira. Es por ello que se niegan a que la gente lo utilice en masa.

En ese mundo han sido capaces de desintegrar materia en un punto y crearlo en otro. Pero lo que se pierde en el cambio es la capacidad mental y los recuerdos de los individuos. Las pruebas con animales han sido un auténtico fracaso. La teletransportación tal como la describen los libros, no ha podido ser imitada. Pero con la humanidad extendiéndose por el universo, se necesitaba un golpe de efecto que les permitiera soñar.

Y este golpe de efecto llegó en forma de engaño: En ese mundo abierto a las estrellas, los robots son tan habituales como para nosotros un teléfono móvil. Lo que no sabe la gente al entrar en Eternal, es que son capaces de digitalizar sus recuerdos, experiencias y emociones. Mientras el paciente está aislado dentro de la cápsula esperando ser transportado, le hacen una copia exacta de su yo. Miden hasta el último milímetro de su cuerpo. El fenómeno mágico de la teletransportación, consiste en enviar la còpia digitalizada del cerebro a la sede Eternal de llegada, donde lo implantan en un nuevo envoltorio: un cuerpo de robot humanoide, con tejido sintético y exactamente igual que el cliente original. Él recibirá sus recuerdos y emociones, empezando a vivir su nueva vida en el nuevo planeta o estación.

Para que el engaño cobre fuerza el cliente original debe morir. Al menos el cuerpo físico. Su mente y su conciencia seguirán experimentando nuevas emociones sin que perciban el menor cambio.

Aunque para preservar la especie, y que en el universo no se paseen únicamente robots humanoides, se siguen enviando grandes cantidades de humanos criogenizados, en misiones que tardan cien veces más tiempo en llegar. Ellos son individuos fértiles, que se encargarán de repoblar aquellos mundo con nueva sangre humana.

Pero poder viajar ilimitadamente por la galaxia, cambiando de cuerpo cada vez que el actual se desfasa, abriría la puerta a la Eternidad. Seres que no morirían nunca, ocupando cuerpos cada cincuenta o sesenta años.

Ni las ansias de expansión de los humanos podían llegar a ese punto. Para controlar la población mundial, los de Eternal se han convertido en los jueces de vidas. Unos semidioses, vestidos con ropa de etiqueta. Ellos deciden cuáles de sus clientes sobreviven a la teletransportación, y quienes mueren con los circuitos cerebrales fritos.

Els punxa-llibres

AVÍS: Si algun empresari avispat, còpia la idea, n’exigiré drets de Propietat Intel·lectual!

Imaginem que existeixi un món on les llibreries i les biblioteques són fenòmens de masses i mouen milions de diners.

És veritat que actualment aquest sector ja mou forces diners, però en un món no massa llunyà, han convertit aquest negoci en pur espectacle. Només així s'aconsegueix crear un model atractiu i altament incitador al consum.

Les llibreries són una cosa semblant a les actuals discoteques. Amb diverses sales, i totes elles amb ambients completament diferents. La lluminositat acostuma de ser de tonalitats suaus que abasten del blau al taronja.

Allí la gent no va a escoltar música, sinó lectures amb bases musicals de les novel·les publicitades. Com els DJ, els aclamats escriptors pugen a l'escenari, mentre el públic allí congregat, escolta extasiat la narració dels llibres que unes veus en off, caracteritzant els diferents personatges, van desenvolupant. Es decisió de l'autor triar si vol punxar capítols sencers o fragments escrupolosament seleccionats.

Es lluita per aconseguir la satisfacció dels espectadors així que encertar la temàtica, el ritme i la duració de la sessió és primordial. La gran majoria de sessions es realitzen amb el públic dempeus, tot i que n’hi ha d'altres on es convida a la gent a seure en cadires i fins i tot les més relaxants, còmodament tombats en sofàs. El lector tria. Igual que escull les descàrregues directes d'aquelles novel·les, poesies o relats curts que acaben seduint-lo i de les que vol gaudir en la privat.

La publicitat i la incitació al consum és constant a través de grans pantalles amb muntatges audiovisuals.

Però per crear afició no hi ha res com avivar la rivalitat.

Per això s'han creat lligues literàries. Es diuen Futbooks i tenen un rànquing que setmanalment es va actualitzant. I qui hi competeix?! Doncs tots aquells que es volen convertir en un fenomen mediàtic. És cert que tenen els seus detractors, però la gran massa d'autors contemporanis acaba passant per aquestes lligues, on no guanya qui més ven, sinó qui més emociona. S'ha de seduir al públic. Ells són l'únic jurat. Les editorials no són pas ximples i estan a l'aguait de quins són els autos més destacats. Quedar campió anual garanteix suculents contractes als deu primers afortunats.

Les seves novel·les acostumen a ser supervendes. Però tots els autors, indiferentment d'on provinguin, es poden apuntar a la lliga. Començaran en tornejos menors, competint en petites discollibreries de pobles i ciutats amb altres autors desconeguts. A mesura que vagin guanyant adeptes pujaran de nivell, passant a petites ciutats i cap a munt. És gratificant veure com la força de les paraules pot elevar a la categoria d'estrella mediàtica, a algú que fa cinc mesos no era ningú en el panorama literari.

Aquesta constant competència fa que els aclamats autors s'hagin d'esforçar llibre rere llibre a aconseguir una certa qualitat narrativa, ja que si en les sessions del Futbooks tenen menys acceptació que altres novel·les, els pot suposar un fracàs de vendes considerable.

Però aquesta caducitat constant de les obres, ha fet que molts autors de mentalitat més tradicionalista, es neguin a entrar en aquell negoci que ells consideren un joc burlesc on es desbudella sense pietat tot el que el món literari s’ha esforçat a ser. Creuen que la literatura ha de ser un tresor que cadascú descobreixi tranquil·lament a la seva llar. Sense estridències.

Però el cert és que a la gran massa del públic, aquella evolució o perversió, els entusiasma. Es llegeix més que en qualsevol altre món. Hi ha sessions dels grans campions, on la gent fa hores de cua per entrar. Les discollibreries saben que tenen el ple assegurat si porten a tal escriptor o tal altre.

Es tracen totes les temàtiques: Des de la ciència-ficció a la novel·la rosa, passant pel thriller o la novel·la històrica. Mai se sap quin serà el fenomen de la temporada. Tot i així les sessions de novel·la rosa, són les que més públic acaben atraient.

No hi ha cosa més excitant que et descriguin sense complexes les apassionades escenes d’algun relat rosa, mentre el públic escolta aquelles veus sensuals, tombats còmodament a les butaques.

PD: El DJ de la fotografia és DJ Tiesto.

Qui és Déu?

Dedicat a creients i ateus per igual.

Imaginem que existeixi un món creat hologràficament. No arrufeu el nas i plantegeu-vos-ho seriosament. Imagineu que existeixen persones físicament igual que nosaltres, però que pels seus circuits hi corre un codi de programació dissenyat per una ment molt més preparada. Imagineu que aquestes persones tenen vides normals i que el seu Programador s'ha esmerat fins a l'absurd per tal de satisfer el més petit detall, fins a percebre una carícia o mossegar-se la llengua menjant.

Tots hem jugat al llarg de la vida a algun videojoc des del “SuperMario” al “Sims”, passant pel “Age of Empires” o el “Call of Dutty”. Sabem què és controlar els actes d’algú altre de forma virtual, així que és concebible que pugui existir algú capaç de programar un món semblant al nostre i guiar-los amb certa llibertat.

Ha inserit en cadascun d’aquells individus una petita Intel·ligència Artificial, per tal que aprenguin a mesura que van experimentant les coses. Fet que els fa incrementar la idea que viuen en un món real.

Allà la gent toca les coses, les veu, les escolta, les olora, les tasta o les percep. Són capaços de pensar, estimar, odiar i mil emocions més. Per ells els estímuls que senten internament i que aconsegueixen regirar l'estomac, són tan reals com el bolígraf amb el que escriuen.

Simples condicionaments de percepció.

Per donar forma a aquell món, s’han hagut de crear lleis universals que marquin i delimitin en gran mesura els seus actes. Són lleis enfocades a la pròpia supervivència de l’espècie.

Aquella societat digital ignora la realitat que els ha tocat viure, però com sempre passa quan es permet excessiva llibertat, alguns d'aquells personatges, després d'anys d'evolució, han començat a percebre patrons que els han fet sospitar.

“I si el món on viuen no és real?” es pregunten els més agosarats.

La gran massa de la societat repudia tals idees, com si qui les afirmés estigués tan boig com Galileu al profetitzar que la Terra no era el centre de l’Univers. Irònicament, també es considerarà  absurda aquella idea i a dia d’avui ja ningú la qüestiona.

Aquesta reticència sembla fruit d’algun sistema d'autodefensa intern que els fa actuar així.

Sempre es repeteixen que saber la veritat els fa lliures. Però en realitat prefereixen viure en la còmoda tranquil·litat de l’ignorància, mentre les seves vides es regeixin per lleis lògiques que ells poden assimilar. Qui són? Per què els ha tocat viure allà? Tot molt filosòfic, però generalment es consolen en quedar-se en el nivell més superficial d’aquestes preguntes.

No volen saber la veritat. Si la sabessin tampoc se la creurien. Ells són capaços de sentir, d’emocionar-se o enfadar-se. Poden viure la vida amb tanta llibertat com vulguin. Són capaços de crear música o capturar els instants amb paraules. No són simples programes informàtics. No són cap videojoc.

Negarien tal evidencia i es continuarien obstinant en presentar totes les proves al seu abast per defensar que existeixen. Creient en va, que l’existència com a éssers que ells defensen, és redueix a una sola dimensió de carn i ossos. Ells són reals. Els avalen milers d’anys d’evolució i és estúpid creure el contrari.

El daltabaix que causaria una noticia com aquella seria terrible. Gairebé apocalíptica.

Tot i que, sarcàsticament, si ho analitzem des d’una certa perspectiva, els únics que es podrien sentir decebuts al conèixer l’existència d’un Programador, serien els ateus. Aquells essers racionals, que s’han esforçat durant tota la vida en defensar la posició que les lleis de l’univers són infinites i aleatòries, i que estem aquí simplement per un capritx físic i no pas per una voluntat superior.

Tot aquest grup sí que es podria trobar frustrat davant la certesa que són el resultat d’una programació detallada i gens casual.

Però per la resta d’individus, independentment de la religió practicada, que sempre han cregut que hi havia forces superiors que estaven presents en les seves vides, tal descoberta de que efectivament hi ha un ésser superior darrera de tot el seu món, tan sols els hauria d’afectar la moral, ja que per fi haurien constatat que efectivament tenien raó.

Almenys en la idea bàsica de la seva creença.

Potser sí que el Programador no vesteix túnica blanca, ni és profeta, ni s’ha reencarnat cent mil vegades, però existeix.

Sent així, la següent pregunta que li voldrien fer sembla evident: “Per qué ens has creat?”

Aquella societat és tan egocèntrica, que continuaria focalitzant les preguntes com si ells fossin el centre de tot l’univers, quan en realitat, la seva existència podia no ser més que un capritx d’algú que tenia el poder suficient com per dissenyar aquell món.

Potser aquells ciutadans tan sols són patrons estadístics. Potser el qui va dissenyar aquell món només el volia conèixer per fer un càlcul de probabilitat. Què passaria si al meu món hi implanto la impremta? I n’estudia els efectes, positius i negatius. I si ens decantem pel Capitalisme? O potser millor el Comunisme? Mil segles d’evolució humana poden ser poc més que uns minuts o unes hores per a ell.

La gran majoria de religions accepten la presència d’un Creador. La Bíblia assegura que Déu creà el món en sis dies i descansà el setè. L’Islam té Allah y el Budisme el seu renaixement en funció del Karma. I si totes aquestes referències, tinguessin com a origen el propi Programador d’aquell món i les múltiples societats que pot explorar?

I si ell fos l’aclamat Déu que tantes vegades s’ha implorat?

I si aquell món holografiat, fos en realitat el nostre?!

Los Vecinos Catalanes / Els Veïns Catalans

Entrada bilingüe.

Para todos los que quieran conocer el punto de vista de muchos catalanes.

Imaginaros que vivís en una Comunidad de Vecinos de ocho plantas, y que durante años habéis estado sufriendo los ruidos de los vecinos: gritos, música alta, sillas arrastrándose por el suelo. En fin, todo muy molesto, pero de una cierta habitualidad cuando se vive en bloque. Vosotros mismos lo habéis hecho de vez en cuando.

Pero de repente empiezan las filtraciones de agua. A algún vecino de arriba se le ha reventado una cañería, y ahora empezáis a sufrir las consecuencias. Es evidente que en seguida se acudiría al presidente para dar parte, y se contactaría con el vecino para que intentase detener la fuga.

El problema nace, cuando ves que las filtraciones en tu piso, apenas les importa a los otros. Se pasan la pelota de unos a otros, y no hay nadie que parezca realmente interesado en solucionarlo. Unos dicen que la fuga viene del sexto, otros del séptimo y otros del octavo. Te da igual de donde venga, pero tú quieres que se solucione el problema de una vez.

Entre rifirrafes van pasando los meses y los años, y aquella pequeña filtración ya se ha convertido en una grotesca mancha que cubre todo el salón y parte de la cocina. Tú que siempre has pagado religiosamente todas las cuotas de comunidad y has afrontado derramas extra, ahora te encuentras que no te hacen ni caso. Por mucho que se discuta, lo único que dan son malas excusas.

Al final te enteras que tus otros vecinos del rellano padecen los mismos problemas, que tu.

Y yo os pregunto:

¿Ante una situación como esta, a quien corresponde la decisión de decidir si se quedan o si se van?

No conozco a ninguna Comunidad de Vecinos que haya hecho una votación para decidir si unos vecinos tenían que quedarse o irse. Eso es una decisión Exclusiva de los afectados.

Otra cosa muy distinta, son las decisiones que pueda tomar la Comunidad, para solucionar el problema de las filtraciones, y que los afectados se planteen quedarse o no.

Imaginaros que los afectados, son los vecinos catalanes, y entenderéis porqué quieren hacer una consulta. Están hartos de las goteras y las falsas promesas, y tienen todo el derecho a decidir si quieren quedarse en el piso o si se van.

 

*************

Imagineu-vos que viviu en una Comunitat de Veïns de vuit plantes, i que durant anys heu estat patint els sorolls dels veïns: crits, música alta, cadires arrossegant-se pel terra. En fi, tot molt molest, però d'una certa habitualitat quan es viu en bloc. Vosaltres mateixos ho heu fet de tant en tant.

Però de sobte comencen les filtracions d'aigua. A algun veí de més amunt se li ha rebentat una canonada, i ara en comenceu a patir les conseqüències. És evident que de seguida s’avisaria al president per informar-lo, i es contactaria amb el veí perquè intentés aturar la fuga.

El problema neix, quan veus que les filtracions en el teu pis, amb prou feines els hi importen. Es passen la pilota dels uns als altres, i no hi ha ningú que sembli realment interessat en solucionar-ho. Uns diuen que la fuita ve del sisè, altres del setè i altres del vuitè. T’és igual d'on vingui, però tu vols que es solucioni el problema d'una vegada.

Entre picabaralles van passant els mesos i els anys, i aquella petita filtració ja s'ha convertit en una grotesca taca que cobreix tot el menjador i part de la cuina. Tu que sempre has pagat religiosament totes les quotes de comunitat i has afrontat derrames extra, ara et trobes que no et fan ni cas. Per molt que es discuteixi, l'únic que donen són males excuses.

Al final t'assabentes que els teus altres veïns del replà pateixen els mateixos problemes, que tu.

I jo us pregunto:

Davant una situació com aquesta, a qui correspon la decisió de decidir si es queden o si s’en van?

No conec a cap Comunitat de Veïns que hagi fet una votació per decidir si uns veïns havien de quedar-se o anar-se'n. Això és una decisió exclusiva dels afectats.

Una altra cosa molt diferent, són les decisions que pugui prendre la Comunitat, per tal de solucionar el problema de les filtracions, i així fer que els afectats es plantegin quedar-se o no.

Imagineu-vos que els afectats, són els veïns catalans, i entendreu per què volen fer una consulta. Estan farts de les goteres i les falses promeses, i tenen tot el dret a decidir si volen quedar-se al pis o si se'n van.