Societat (Mal) Educada

Imaginem que existeixi un món on en tots els estaments de la Societat s’exigeixi una eficiència absoluta, des de la infantesa fins a la jubilació. Sens dubte una societat preparada, i extremadament competitiva.

“No som robots, la nostra ment no pot aguantar tanta pressió durant tota la vida!” afirmareu alguns davant de tals paraules. Però deixeu-me que us expliqui què entenen ells per una eficiència absoluta.

El lema és senzill: “Tracta als altres com t’agradaria que et tractessin a tu”. Aquesta declaració d’intencions, que sembla d’allò més lògica, havia arribat a ser completament antagònica en aquest món.

Temps enrere els modals adquirits s’anaren perden en favor d’un excés de permissivitat que dugué als individus a creure’s petits universos particulars, capaços d’exigir tots els drets, però negant-se a complir cap de les obligacions prefixades fins llavors.

És evident que una societat evoluciona, però també és evident que són l’educació i les influències exteriors, les que dirigeixen aquesta evolució.

I fou durant aquest viatge a la nova generació, quan s’oblidaren de ser persones educades i eficients.

Tot es feia a desgana, gairebé per obligació. S’havia perdut la il·lusió i es creia que la resta dels seus dies serien igual de grisos que el que estaven vivint. No obstant, l’esperança somiadora d’un futur més pròsper i que tot allò podia canviar amb un cop de sort, anava guiant les seves vides.

Però resultà que la sort no acostuma a visitar a aquells que no la persegueixen amb insistència.

Així que la frustració anà ofegant a aquella gent.

I el problema era que molts d’ells ni tan sols veien el problema. Ho consideraven part de les regles del joc que la societat havia forjat. Un distanciament entre els diferents rangs de la població, que únicament havien aconseguit dividir-los més com a grup.

Si els haguéssiu preguntat als treballadors de l’època perquè acudien amb tanta desgana al treball, la gran majoria us haurien respost que era per culpa del tracte pèssim dels seus superiors, que els exprimien laboralment i que els feien treballar amb unes condicions lamentables, per un salari irrisori. I sent així, era evident que el que no es podia pretendre és que a sobre exigissin grans resultats.

Els empresaris per la seva banda haurien jurat que ells s’esforçaven perquè els seus treballadors donessin el màxim de sí mateixos, però que la major part de la seva plantilla s’acabava relaxant i agafant uns vicis que afectaven greument la productivitat de l’empresa. A més, la dura càrrega del govern feia impossible grans inversions.

Encara hi havia un tercer i quart grup. El tercer el formaven treballadors que pel fet d’estar de cara al públic, havien d’aguantar impertinències més o menys constants que els rebaixaven com a persones, davant clients arrogants, frustrats o simplement imbècils que s’havien oblidat l’educació a la porta d’entrada.

Per últim, el quart grup eren aquelles persones que anaven a comprar tranquil·lament, o trucaven per fer una gestió, o acudien a algun organisme públic o privat i es trobaven amb una cara de gos que els bordava de males maneres, sense que ells en tinguessin cap culpa.

Era cert que defensant les seves posicions, tots tenien part de raó, tot i així, és ben sabut, que per afrontar els problemes és indispensable intentar-hi veure des de tots els punts de vista possible, fent l’esforç d’intentar comprendre els motius que argumenta l’altra part.

Però el problema no es reduïa exclusivament a l’àmbit laboral, ni molt menys! Aquestes males maneres es feien extensibles tan a les relacions familiars, sentimentals o polítiques, on ja fossin amics o desconeguts s’acabaven increpant amb una virulència estúpida i completament absurda. 

En aquell món s’adonaren que havien entrat en l’Espiral Retroalimentada. Una teoria autòctona que defensava que com més mal educat s’era amb els altres, els altres més mal educats eren amb tu.

Pura lògica.

Avergonyits per la caiguda en picat on s’estava avocant a la societat, algun polític es preguntà quin futur els esperava com a societat. La particularitat d’aquell món és que la resposta semblà preocupar a un bon grup de dirigents que, potser recordant temps millors, es començaren a plantejar què havia passat amb els bons modals.

Així que es posaren fil a l’agulla.

Es decidí perseguir i controlar les Conductes inapropiades. Però això no s’aconseguí només amb bones propostes. Es necessità mà dura contra els interessos partidistes dels principals mitjans de comunicació, que es negaven a passar pel cèrcol de la reforma, ja que encobria segons ells la censura al contingut dels seus programes.

Però entre iniciatives ciutadanes i idees concretes, es realitzà un full de ruta que limitava la vulgaritat de molts programes i que tots hagueren d’acatar, fomentant la recuperació de vells ideals perduts, i la camaraderia entre persones com a exemple d’evolució.

L’eficiència de la ciutadania fou la conseqüència lògica d’aquest canvi de rumb.

Quan la gent entengué que el secret de l’èxit era propinar un tracte igual al que es volia rebre, la societat començà a funcionar engranada i l’eficiència brillà per mèrits propis.

El més trist és que a molts altres móns, aquesta societat els semblarà completament utòpica, quan sembla raonable que fos el tracte més habitual entre aquells que es consideren racionals.