dijous, 4 d’abril del 2013

Fòbia a morir / Fobia a morir



Entrada Bilingüe
Aprofitant l’estrena de “Los últimos días” aquí us deixo la nova entrada del bloc.

Imaginem que existeixi un món, on la societat hagi desenvolupat una fòbia tan gran a la mort, que la pròpia inseguretat els pugui provocar crisis agudes, atacs epilèptics i fins i tot la mort.
Els primers casos de fòbia extrema foren deguts a la por a sortir a l’exterior. De sobte la gent temia notar el contacte del sol irradiant directament la seva pell. Es sentia insegura d’haver de creuar el carrer o de caminar envoltada per una multitud anònima que els podia atacar en qualsevol moment. Fins i tot inspirar l’aire fresc del carrer turmentava a les seves foses nasals.
En un primer moment ningú entengué perquè es produïen aquelles morts de gent anònima, que sense motiu aparent es desplomava enmig del carrer. Però quan els científics i els doctors acabaren entenent que no era cap virus el que els provocava la mort, buscaren el motiu en el propi individu. Fou llavors quan es diagnosticaren les primeres fòbies.
No es volgué alarmar a la població ja que córrer la veu només serviria perquè més gent, de forma inconscient, desenvolupés la fòbia. Malauradament per ells, veieren que el silenci no era una arma prou efectiva contra el subconscient humà. La plaga de fòbia s’estengué per arreu, la gent acabà lligant caps, doncs la histèria que patien els individus s’acabava quan quedaven refugiats dins dels edificis o a les parades de metro.
L’engranatge preestablert que feia girar el gran mecanisme d’aquella societat es trencà. De sobte les prioritats canviaren radicalment. Les normes que fins a aquell moment tothom havia acceptat com a regles del joc, ja no servien. A partir d’aquell moment s’hagué de forjar una nova societat.
I això és el que han fet. Sobreviuen amb més o menys penúries, agrupats en petites bandes. S’ha apel·lat a la humanitat racional per evitar saquejos i guerres entre bàndols, i en més o menys mesura s’ha aconseguit. Però la gana és mala consellera, i quan els recursos falten sorgeixen les tensions.
Alguns, emparats en la nit han intentat fer incursions a l’exterior, però la majoria acaben frustrades ja que la fòbia no entén de franges horàries. No obstant, alguns afortunats tenen prou sang freda o autocontrol per superar la seva por. O potser simplement mai han desenvolupat la malaltia, tot i que seguint al grup, han acabat marginats com ells, per por a caure víctimes d’una malaltia invisible.
Quan aquelles incursions funcionen, poden tornar al seu cau amb una mica més d’aliment. Però hi ha massa gent vivint a sota terra, així que per moltes incursions que es facin, sempre resulten insuficients. Aquest abisme encara es fa més evident a les grans ciutats, on fa temps que van deixar de ser autosuficients, i la major part del que consumien els venia de fora. Aquest model obsolet és el que ara els aboca a haver de començar de zero per intentar no morir de gana.
Alguns ja ho han començat a aconseguir, tot i que no tindran massa temps per gaudir-ne, ja que quan l’engranatge per fi tornava a funcionar, la debilitat humana ha anat un pas més enllà.
Desterrats i resguardats en un món suburbà, algunes persones han començat a percebre també el seu nou entorn com a hostil, i el seu cervell, com a mode d’autoprotecció, ha començat a patir fòbia a la inseguretat en la que viu.
Novament s’inicia la seqüència que els dugué fins allà. Creieu que hauran aprés del errors i seran capaços de convèncer al seu cervell perquè aturi aquesta nova espiral de pànic? O bé cediran víctimes de les seves pors i rebutjaran enfrontar-se amb la seva nova realitat.
Si és així, pot ser que estiguem davant els últims dies d’aquesta societat.


************

Aprovechando el estreno de "Los últimos días" aquí os dejo la nueva entrada del blog.


Imaginemos que exista un mundo, donde la sociedad haya desarrollado una fobia tan grande a la muerte, que la propia inseguridad les pueda provocar crisis agudas, ataques epilépticos e incluso la muerte.
Los primeros casos de fobia extrema fueron debidos al miedo a salir al exterior. De repente la gente temía notar el contacto del sol irradiando directamente su piel. Se sentía insegura por tener que cruzar la calle o caminar rodeada por una multitud anónima que les podía atacar en cualquier momento. Incluso inspirar el aire fresco de la calle atormentaba sus fosas nasales.
En un primer momento nadie entendió porque se producía la muerte de tanta gente anónima, que sin motivo aparente se desplomaba en medio de la calle. Pero cuando los científicos y los doctores acabaron entendiendo que no era ningún virus lo que les provocaba la muerte, buscaron el motivo en el propio individuo. Fue entonces cuando se diagnosticaron las primeras fobias.
No se quiso alarmar a la población ya que correr la voz sólo serviría para que más gente, de forma inconsciente, desarrollara la fobia. Desgraciadamente para ellos, vieron que el silencio no era un arma suficientemente efectiva contra el subconsciente humano. La plaga de fobia se extendió por todas partes, la gente acabó atando cabos, pues la histeria que sufrían los individuos terminaba cuando quedaban refugiados dentro de los edificios o en las paradas de metro.
El engranaje preestablecido que hacía girar el gran mecanismo de aquella sociedad se rompió. De repente las prioridades cambiaron radicalmente. Las normas que hasta ese momento todo el mundo había aceptado como reglas del juego, ya no servían. A partir de ese momento se tuvo que forjar una nueva sociedad.
Y eso es lo que han hecho. Sobreviven con más o menos penurias, agrupados en pequeñas bandas. Se ha apelado a la humanidad racional para evitar saqueos y guerras entre bandos, y en mayor o menor medida se ha conseguido. Pero el hambre es mala consejera, y cuando los recursos faltan surgen las tensiones.
Algunos, amparados en la noche, han intentado hacer incursiones en el exterior, pero la mayoría terminan frustradas ya que la fobia no entiende de franjas horarias. No obstante, algunos afortunados tienen suficiente sangre fría o autocontrol como para superar su miedo. O quizás simplemente nunca han desarrollado la enfermedad, aunque siguiendo al grupo, han acabado marginados como ellos, por miedo a caer víctimas de una enfermedad invisible.
Cuando aquellas incursiones funcionan, pueden volver a su guarida con un poco más de alimento. Pero hay demasiada gente viviendo bajo tierra, así que por muchas incursiones que se hagan, siempre resultan insuficientes. Este abismo todavía se hace más evidente en las grandes ciudades, donde hace tiempo que dejaron de ser autosuficientes, y la mayor parte de lo que consumían les venía de fuera. Este modelo obsoleto es lo que ahora les obliga a tener que empezar de cero para intentar no morir de hambre.
Algunos ya han empezado a conseguirlo, aunque no tendrán demasiado tiempo para disfrutarlo, ya que cuando el engranaje por fin volvía a funcionar, la debilidad humana ha ido un paso más allá.
Desterrados y resguardados en un mundo suburbano, algunas personas han comenzado a percibir también su nuevo entorno como hostil, y su cerebro, a modo de autoprotección, ha empezado a sufrir fobia a la inseguridad en la que vive.
Nuevamente se inicia la secuencia que les llevó hasta allí. ¿Creéis que habrán aprendido de los errores y serán capaces de convencer a su cerebro para que detenga esta nueva espiral de pánico? O bien cederán víctimas de sus miedos y rechazarán enfrentarse a su nueva realidad.
Si es así, puede que estemos ante los últimos días de esta sociedad.

5 comentaris:

  1. Confesso que encara no he tingut temps d'anar al cine a veure la pel·lícula. Tot i així, aquí us deixo el meu petit homenatge a "Los Últimos días" per atrevir-se amb un gènere tan complicat.

    Confieso que aún no he tenido tiempo de ir al cine a ver la película. Sin embargo, aquí os dejo mi pequeño homenaje a "Los Últimos días" por atreverse con un género tan complicado.

    ResponElimina
  2. Molt bé, Jordi. Potser t'agafaran la idea per fer una pel·lícula, je, je, je:p

    M'ha sorprés llegir-te en castellà.

    També hi ha moltes altres persones ara mateix que no viuen sota terra, però tampoc surten de casa: només es relacionen virtualment amb altres, la seva vida virtual és més important que la real i si han de fer la compra, la demanen per Internet. És la fóbia o la mandra a relacionar-se, a mirar als ulls a algú altre, a acceptar les responsabilitats i els riscos de viure de veritat la vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La individualització extrema és un risc que a Japó ja comença a ser una realitat!
      Escribint amb castellà no em noto tan fluït com en català, però vaja, de moment seran entrades puntuals! :P

      Merci pel comentari! XD

      Elimina
  3. Si no salen.... ¿qué comen? Es decir... quien cultiva, quien tiene granjas para los animales.... No les da el sol y no caen enfermos??? :S

    ResponElimina
    Respostes
    1. De recursos sempre n´'hi ha (ni que siguin pocs)... Aigua, petits animals, o arrels, es podrien trobar facilment... però ja ho tindré present per quan faci la continuació!!! :P
      Gràcies per llegir-me.

      Elimina