Paraules que maten

Davant l’allau de comentaris estúpids, incendiaris, banals i caducs que inunden les xarxes socials i els mitjans de comunicació, he cregut pertinent redactar aquesta entrada, que dedico a tots aquells que saben que la xarxa és una arma de doble fulla i que no pot ser tractada a la lleugera.

Imaginem que existeixi un món on les paraules matin. Dit així en sec, la veritat és que espanta una mica, i raó no us en falta, ja que en aquest món cada síl·laba que és escopida per la boca pren forma i ataca a aquell a qui va destinada. No són atacs mortals, però una suma d’agressions sí que acaba provocant el tràgic final.

Si els hi pregunteu quin és l’origen de tal particularitat, segurament no sabran què respondre, ja que gairebé ningú recorda com va començar tot. Per sort encara queden vells manuscrits no digitalitzats que parlen del tema. Segons sembla aquesta societat sempre ha estat especialment vulnerable a les opinions dels altres. Allí l’estat anímic de la gent podia canviar de la nit al dia. Al principi ho tractaven amb naturalitat, intentant no furgar a la ferida dels altres per tal que l’equilibri general es mantingués. Però un dia, algun individuo anònim s’adonà que utilitzant certes paraules, podia alterar a voluntat l’estat d’ànim dels seus compatriotes.

Llavors començà la guerra dialèctica. En aquell món no tenien armes, i ni falta que els feia. Cada afirmació pronunciada amb malicia, atacava a la persona o grup a qui anava dirigida. Si qui rebia l’atac era un sol individuo, el cop era més fort que no pas si el rebia un grup, ja que l’efecte es diluïa dividit entre tots els membres per igual.

Però aquell petit experiment arribà a un nou nivell el dia que el primer habitant d’aquell món morí a causa dels desprestigi rebut a base de malicioses afirmacions. Els forenses en un principi no entengueren què li havia pogut passar.

Fou la pena de no sentir-se estimat la que provocà la crisi cerebral que el matà. Era un noi jove, de vitalitat reconeguda, amb una salut de ferro i mil raons per viure, però allí el trobaren, en mig d’un bar, amb el cap desplomat damunt la taula i els braços caiguts al costat completament inerts. Ni atac de cor, ni sobredosis de drogues. El que el matà fou una Desconnexió cerebral.

La vulnerabilitat anímica d’aquest habitants trontollà encara més quan es repetiren nous casos de morts, amb els mateixos símptomes i un únic punt en comú: totes les víctimes havien patit greus recriminacions del seu entorn, i els afectà tant que el seu cervell decidí dir prou.

Òbviament aquella nova arma acabada de descobrir fou utilitzada per tota classe de gent, en el seu propi benefici o per atacar a aquells a qui mai s’havia tingut estima. Hi hagué creuament d’insults, faltes i injuries. Semblava que a l’atacar als altres, una part de la seva energia fos assimilada per l’agressor de qui s’anava reforçant l’autoestima, creient-se superior per dominar el do de la paraula. Gaudien en cada atac llençat, tot i que arribà a un punt que molts d’ells eren completament injustificables.

Afortunadament, per contrarestar una mica aquella negativitat flotant, aparegueren els Gurus espirituals, uns personatges que tingueren un gran ressò mediàtic, gràcies al fet que amb les seves paraules podien influir positivament en la societat.

Perquè com ja sabeu les paraules també poden ser dolces, humorístiques, innocents ò banals. Expressades en el moment adequat sense maldat implícita, poden aconseguir exaltar un ànim cansat o fer-nos esperançar, quan un segon abans ho veiem tot negre.

Les persones d’aquell món són fràgils com el vidre. Necessiten que els altres reconeguin els seus mèrits per sentir-se plenament satisfetes, i s’enfonsen davant un seguit de males crítiques. Busquen i necessiten una notorietat, que a la vegada temen, ja que opinions adverses els poden dur al límit anímic.

En aquest sentit no estan pas tan allunyats de nosaltres. Aquí gràcies a la gran acceptació de les Xarxes Socials, també hem començat a experimentar aquests efectes secundaris.

La gent penja comentaris sense descans. Al Twitter, Facebook, o a qualsevol altra xarxa d’aquest estil, els pensaments caduquen a les poques hores d’haver-se penjat. L’allau de comentaris diaris, fa que només acabin destacant aquells que creen polèmica, o que són noticia. Així doncs, s’està canviant la dinàmica de la prudència abans de dir una cosa, pel fet d’haver d’estar permanentment abocant nous pensaments al cervell col·lectiu que és la xarxa.

Però allà les paraules es magnifiquen i s’aconsegueix que es radicalitzin les posicions. Costa matisà amb tants pocs caràcters, i sovint les males interpretacions s’acaben girant contra qui ha llançat les afirmacions.

Hi ha autèntics exaltadors, que semblen viure de la notorietat punyent que aconsegueixen amb els seus comentaris incendiaris, i igual que en el món que us he narrat, aquests personatges acostumen a tenir la suficient cara dura com per a sobre gaudir amb la merda que han escampat.

En nom de la llibertat d’expressió s’està permetent tot, però sembla que no som conscients de que l’odi que avui es sembra, demà ens atacarà.

**** Aquesta imatge té drets d’autor.