No respirar

Entrada bilingüe.

Dedicat a tots aquells que van votar al PP. Gràcies per convertir el seu mandat de majoria absoluta en una nova Dictadura… Gràcies, perquè era l’espurna que necessitava el poble per reaccionar.

Dedicado a todos aquellos que votaron al PP. Gracias por convertir su mandato de mayoría absoluta en una nueva Dictadura… Gracias, porqué era la chispa que necesitaba el pueblo para reaccionar.

 ************************

Imaginem que existeix un món on han privatitzat l’aire que es respira. On els humans estan obligats a dur mascares connectades a una bombona que permanentment s’ha de recarregar amb el combustible que tot cos necessita. Però les recàrregues no són barates. El mercat està controlat per unes quantes companyies, que sota el beneplàcit del govern, incrementen arbitràriament el cost sempre que volen.

La situació és tan crítica que un grup de ciutadans ja fa temps que s’ha començat a queixar.

Al principi eren els marginals. Individus anònims a qui la gent no li dedicava la menor atenció. Es pensaven que es queixaven per vici i creien que el que havien de fer era callar i treballar més. Però la situació s’anà agreujant i molts acabaren assumint com a pròpies les reivindicacions que ja no veien tan esbojarrades.

Tot havia començat amb l’escassetat de l’aire pur. El planeta abans autosuficient, havia estat atacat indiscriminadament en nom del desenvolupament, talant boscos per construir fàbriques que abocaven tones de CO2 a l’ambient. Les polítiques foren completament errònies, però seguint el full de ruta marcat pels interessos econòmics, ningú s’atreví a qüestionar-les. Això anà causant tantes ferides, que la qualitat i la quantitat d’oxigen creat minvà exponencialment.

Davant aquesta realitat la gent i el governs s’alarmaren. La primera reacció fou reequilibrar la població mundial, fent-ne disminuir el número i així de retruc la demanda. Però el problema el patien amb més força les grans ciutats. Allí la gran acumulació de persones, viciava en desmesura l’ambient. Així que començaren les expulsions. Primer la de tots els estrangers que vivien de forma il·legal en aquells països. Després els delinqüents més o menys perillosos indiferentment. La resta de la població amb prou feines criticà la mesura. De fet, molts ho trobaren inclús necessari.

Però el cert fou que amb les expulsions amb prou feines notaren el canvi. Continuaven sent masses, així que seguiren buscant solucions imaginatives. Es prohibí fer esport en llocs públics per no consumir aire en excés, es creà un nou mercat amb purificadors i generadors d’oxigen per instal·lar a les llars, que a la pràctica amb prou feines feien res, i s’implantaren cursos des de primària fins al jubilats, per tal que la gent aprengués a respirar més a poc a poc i omplís menys els pulmons amb cada inspiració.

Pràcticament tota la població acabà patint malalties respiratòries, però qui més ho notà fou la gent gran que acabà morint gairebé sempre per culpa d’elles.

Però el problema continuava igual. Així que s’optà per intentar controlar al màxim la despesa d’oxigen. S’obligà per llei a fer completament hermètics totes les llars, locals d’oci i llocs de treball. Per tal de garantir que no gastarien més de l’oxigen que pogués contenir l’espai, però les estances, davant la gran afluència de públic, quedaven molt viciades i costava fins i tot respirar bé. En un primer moment a els governants això els importà ben poc. Es disposava de generadors i allò devia ser suficient, però davant l’allau de crítiques, decidiren implantar un nou sistema revolucionari: Les càrregues d’oxigen personal. Un sistema molt útil i que en principi es digué que tindria un baix cost per al ciutadà ja que els governs assumirien gran part de les recàrregues. Però no s’hagué d’esperar gaire per comprovar la falsedat d’aquelles paraules. Emparats en el fet que cada vegada costava més donar abast a tothom, les subvencions disminuïren i els preus per recàrrega es dispararen. Molta gent amb grans problemes econòmics, era incapaç de pagar-los amb assiduïtat com la necessitava, i per això optaven per respirar l’aire viciat, una vegada i una altra, fins que ja era tard. Quan la mortaldat arribà a nivells d’epidèmia mundial, els pobles reaccionaren en massa, exigint més igualtat, doncs era de domini públic que als edificis dels governants hi havia els sistemes més potents de generació i purificació d’oxigen.

Tota paciència té un límit, i la d’aquells ciutadans ja està a punt de superar-se. Quan per fi arribi el dia, aquests oprimits, cansats de tant cedir, es presentaran a les seus dels seus governs amb les màscares d'oxigen posades. No es pot aturar a la mar amb un vaixell de paper. Assaltaran els edificis governamentals sense massa problemes. Són més i tenen molta més força. Arrinconaran als seus governants en alguna de les sales, on es ficaran en bloc tots els oprimits fins que no hi càpiga ni una agulla. Tot això amb un sol objectiu.

A la seva senyal es trauran les màscares d'oxigen, i començaran a respirar tots alhora, tan fort i tan profund que casi els faci mal al fer-ho, consumint així l'aire d'aquella estança en pocs minuts.

Sense les càrregues d'oxigen personal i asfixiats per un ambient terriblement carregat i baix en oxigen, els governants, en el seu últim alè, encara es preguntaran què van fer malament.

 

  ************************

Imaginemos que existe un mundo donde han privatizado el aire que se respira. Donde los humanos están obligados a llevar máscaras conectadas a una bombona que permanentemente debe recargarse con el combustible que todo cuerpo necesita. Pero las recargas no son baratas. El mercado está controlado por unas cuantas compañías, que bajo el beneplácito del gobierno, incrementan arbitrariamente el coste siempre que quieren.

La situación es tan crítica que un grupo de ciudadanos hace ya tiempo que ha empezado a quejarse.

Al principio eran los marginales. Individuos anónimos a quienes la gente no les dedicaba la menor atención. Pensaban que se quejaban por vicio y creían que lo que tenían que hacer era callar y trabajar más. Pero la situación se fue agravando y muchos acabaron asumiendo como propias las reivindicaciones que ya no veían tan disparatadas.

Todo había empezado con la escasez del aire puro. El planeta antes autosuficiente, había sido atacado indiscriminadamente en nombre del desarrollo, talando bosques para construir fábricas que vertían toneladas de CO2 al ambiente. Las políticas fueron completamente erróneas, pero siguiendo la hoja de ruta marcada por los intereses económicos, nadie se atrevió a cuestionarlas. Eso fue causando tantas heridas, que la calidad y la cantidad de oxígeno creado disminuyó exponencialmente.

Ante esa realidad la gente y los gobiernos se alarmaron. La primera reacción fue reequilibrar la población mundial, haciendo disminuir el número y así de paso la demanda. Pero el problema lo sufrían con más fuerza las grandes ciudades. Allí la gran acumulación de personas vició en desmesura el ambiente. Así que empezaron las expulsiones. Primero la de todos los extranjeros que vivían de forma ilegal en aquellos países. Después los delinqüentes más o menos peligrosos por igual. El resto de la población apenas criticó la medida. De hecho, muchos lo encontraron incluso necesario.

Pero lo cierto fue que con las expulsiones apenas notaron el cambio. Continuaban siendo demasiados, así que siguieron buscando soluciones imaginativas. Se prohibió hacer deporte en lugares públicos para no consumir aire en exceso, se creó un nuevo mercado con purificadores y generadores de oxígeno para instalar en los hogares, que a la práctica apenas hacían nada, y se implantaron cursos desde primaria hasta los jubilados, para que la gente aprendiera a respirar más despacio y llenara menos los pulmones con cada inspiración.

Prácticamente toda la población acabó sufriendo enfermedades respiratorias, pero quien más lo notaron fue la gente mayor que acabó muriendo casi siempre por culpa de ellas.

Pero el problema seguía igual. Así que se optó por intentar controlar al máximo el gasto de oxígeno. Se obligó por ley a hacer completamente herméticos todos los hogares, locales de ocio y lugares de trabajo. Para garantizar que no gastarían más del oxígeno que pudiera contener el espacio, pero las estancias, ante la gran afluencia de público, quedaban muy viciadas y costaba incluso respirar bien. En un primer momento a los gobernantes aquello les importó más bien poco. Se disponía de generadores y aquello debía ser suficiente, pero ante la avalancha de críticas, decidieron implantar un nuevo sistema revolucionario: Las cargas de oxígeno personal. Un sistema muy útil y que en principio se dijo que tendría un bajo coste para el ciudadano ya que los gobiernos asumirían gran parte de las recargas. Pero no hubo que esperar mucho para comprobar la falsedad de aquellas palabras. Amparados en el hecho de que cada vez costaba más dar alcance a todos, las subvenciones disminuyeron y los precios por recarga se dispararon. Mucha gente con grandes problemas económicos, era incapaz de pagarlos con la asiduidad que la necesitaba, y por eso optaban por respirar el aire viciado, una y otra vez, hasta que ya era tarde. Cuando la mortaldad llegó a niveles de epidemia mundial, los pueblos reaccionaron en masa, exigiendo más igualdad, pues era de dominio público que los edificios de los gobernantes estaban los sistemas más potentes de generación y purificación de oxígeno.

Toda paciencia tiene un límite, y la de aquellos ciudadanos ya está a punto de superarse. Cuando por fin llegue el día, esos oprimidos, cansados ​​de tanto ceder, se presentarán en las sedes de sus Gobiernos con las mascaras de oxigeno puestas. No se puede detener al mar con un barco de papel. Asaltaran los edificios gobernamentales sin demasiados problemas. Son más y tienen mucha más fuerza. Arrinconaran a sus gobernantes en alguna de las salas, donde se meteran en bloque todos los oprimidos hasta que no quepa ni una aguja. Todo eso con un único objetivo.

A su señal se quitaran las mascaras de oxigeno, y empezaran a respirar todos a la vez, tan fuerte y tan profundo que casi les duela al hacerlo, consumiendo así el aire de aquella estancia en pocos minutos.

Sin las cargas de oxigeno personales y asfixiados por un ambiente terriblemente cargado y bajo en oxigeno, los gobernantes, en su último aliento, aun se preguntarán qué hicieron mal.

nsd